El paradís de Dvicio

Vegeu l'acústic de 'Justo ahora' amb el mòbil o a e-periodico.cat

Fins fa poc només somiaven triomfar en el pop i el seu èxit Paraíso, l'encomanadís single del seu primer disc Justo ahora (Sony), els ha transportat a un paradís bastant real. Sony Music els va descobrir el juliol del 2013 i l'estiu passat ja estaven a la cresta de l'onada «Estem flipant. La gent taral·leja les nostres cançons però encara no ens posa cara. És molt divertit. El nostre paradís és el nostre dia a dia», assenyalen els components de Dvicio.

El quintet madrileny, tots amb menys de 24 anys, s'ha convertit en un fenomen de fans. Demà presenta el seu àlbum de debut a la sala Barts que avancen en part a EL PERIÓDICO, on la banda ha gravat una versió acústica de Justo ahora, el seu segon single.

Volen demostrar que no són només un grup de nens macos, farts que els identifiquin amb una boy band. «Tots ens dediquem a la música de fa temps. Hem estudiat un instrument i fa temps que toquem junts. Creem les nostres pròpies cançons. No som una boy band, som una altra cosa», defensen. El grup va sorgir quan Luis Gonzalvo (bateria), Nacho Gotor (guitarres) i Alberto Missis (guitarres), amics des de pàrvuls, van conèixer els germans Ceballos, Andrés (cantant i compositor) i Martín (baix) a l'institut Duque de Rivas. «No és que allà recolzessin gaire la música i la nostra vocació», destaquen respecte al centre d'ensenyament de la seva localitat, Rivas Vaciamadrid, situada a 17 quilòmetres del centre de la capital. «El que sabem de música ho vam aprendre amb professors particulars. La música és una matèria que no es valora en el nostre sistema educatiu. És cultura però no es considera primordial i la poca que hi ha, a sobre, ¡la trauran!», critica Luis Gonzalvo amb el consens de la resta.

Dvicio, abans denominats Tiempo Límite, es va dedicar en la seva primera època a fer versions dels seus artistes favorits, com Coldplay, Dani Martín, Bruno Mars i Maroon 5. Després, rebatejats com a Dvicio -«ens vam posar aquest nom perquè som uns viciats de la música», asseguren-, els membres del grup es van llançar a crear temes propis. La majoria porten la firma d'Andrés Ceballos. «Escric sobre coses que em passen. Coses típiques de la joventut amb què molta gent es pot identificar», comenta. «Paraíso va sorgir d'una experiència personal», afegeix. La cançó que parla de la dificultat d'un noi per caure bé i ser acceptat per la família de la seva nòvia. Compondre-la va ser una petita venjança. «La vaig escriure amb humor, com si intentés vendre'm per caure bé», recorda. «El missatge és que, per més que la gent es fiqui pel mig en una relació, aquesta només depèn del que la parella senti».

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Aquest tema i Nada són els més antics de l'àlbum, gravat a Mèxic, que va entrar directe al número quatre en les llistes de venda la primera setmana. «Els devem molt a totes les nostres seguidores. Són molt maques», afirmen. «Nada la vaig escriure a Londres quan tenia 18 anys. El meu germà va venir a visitar-me i quan se'n va anar em vaig sentir sol i va sortir la tornada que després vaig lligar a una història d'amor», recorda Andrés Ceballos, fill d'argentí i brasilera. L'accent que utilitza quan canta el porta a les venes. «Tinc un vídeo de quan tenia 13 anys i ja cantava així», assegura.

La peça més nova és Se te olvidó quererme, que Andrés Ceballos i Nacho Gotor van crear a Mèxic. Fins ara el més dur per a ells ha estat escollir les 11 cançons del seu primer disc. Algunes de les que han quedat descartades potser les recuperaran en concert, comenten amb el bon rotllo que per ara predomina entre ells. No es percep rivalitat, gelosia o excés de protagonisme. «La base d'aquest grup és l'amistat», asseguren. Tant de bo perduri.