Jazz & flamenc acomiaden el Grec

El versàtil pianista Chano Domínguez (Cadis, 1960) i el magnètic tocaor Juan José Heredia (Almeria, 1974), conegut com a Niño Josele, entrellacen jazz i flamenc en el seu nou disc Chano & Josele, publicat per Calle 54 Records i Sony Music. Avui el presenten al Grec com a colofó del festival barceloní.

Entre els dos músics la connexió és total. Els uneixen Bill Evans, Bebo Valdés, Paco de Lucía... El flamenc i el jazz sempre han estat als seus camins. Per això no estranya l'enorme naturalitat amb què flueix i s'enllaça el so del piano i la guitarra per recrear grans clàssics com Je t'attendrai, de Michel Legrand, o donar un nou gir a temes propis. La idea que un reinterpretés la cançó de l'altre els la va proposar Fernando Trueba, cineasta amb ànima de músic. «Ell és el responsable de la nostra unió. De seguida es va adonar que connectaríem i ens va proposar una llista enorme de temes per veure què ens suggerien. Allà hi havia de tot, des d'Albéniz fins a Amy Winehouse», recorda Domínguez. Entre tots tres van seleccionar les peces que s'adaptaven més bé als seus estils. El disc inclou des de Rosa (Pixinguinha) fins a Two for the road (Henry Mancini) i Because (John Lennon/Paul McCartney).

«El més difícil per mi va ser estudiar els temes cada un per separat», diu el tocaor, que toca amb una guitarra del luthier Vicente Carrillo que li va regalar Paco de Lucía. «En el meu cas el més laboriós va ser l'acoblament entre tots dos», apunta Domínguez -que va tenir una guitarra flamenca com a primer instrument-, molt conscient de la diferent sonoritat del piano, que podria tapar fàcilment la guitarra. Tots dos estan encantats amb el resultat, un disc que enganxa des del primer moment, on flueix un diàleg elegant i fresc. «El so ha quedat molt homogeni, té una estètica singular en què prima la melodia. No hi ha ganes d'impressionar o demostrar amb falsetes o tocant moltes notes», diu Niño Josele. «Això és veritat, la grandesa dels temes no requeria fer virgueries. Són tan bonics que l'important és no passar-se amb floritures. A vegades menys és més», afegeix el seu company d'aventura.

El disc, amb Fernando Trueba i Nat Chediak com a productors executius (els mateixos de Lá-grimas negras), navega entre diferents estils de forma orgànica, amb una delicada compenetració entre els artistes. ¿El secret? «Hem estat molt curosos amb les melodies. Luiza, de Jobim, i Olha María, amb música seva i lletra de Chico Buarque i Vinicius de Moraes, tenen bellíssimes melodies conegudes a tot el món. És un material que s'ha de tractar amb molt de respecte», comenta Chano Domínguez.

Han estat curosos en extrem a l'hora de repartir-se els acords, buscant transmetre sentiments de forma subtil, posant-hi tota la seva ànima. Tots dos han crescut amb el flamenc i el jazz i han col·laborat amb diversos artistes. Entendre's, diuen, no va ser complicat. «Vam notar des del principi que connectàvem des del fons sense pensar, de forma intuïtiva i visceral», coincideixen tots dos.

CONVERSES A TRES BANDES / Van necessitar moltes converses a tres bandes entre ells i també amb Trueba per fixar «la dimensió de l'estètica rítmica de cada tema». No va ser fàcil trobar la tonalitat adequada i el compàs de cada peça. Va ser Trueba qui va recomanar a Niño Josele que toqués Alma de mujer (una peça de Domínguez). «M'ho va dir d'una manera molt maca: em va portar a veure tocar Chano a Madrid i quan ell va abordar la peça em va dir ¿Per què no la toques tu?». Domínguez, a l'hora de triar una peça de Niño Josele, va recórrer a un altre sistema: «Em vaig comprar tots els seus discos. ¿Es esto una bulería? és la que millor m'encaixava de totes, per això la vaig escollir».

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

La cançó que interpreten per a EL PERIÓDICO és Lua branca, de Chiquinha Gonzaga, una cançó popular brasilera de fa més d'un segle, creada originalment per a piano i violí. «Aquesta cançó ens porta un record llatí perquè Chano i jo sentim un afecte especial per l'entranyable Bebo Valdés», afirma Niño Josele, que va col·laborar en la cançó Corazón loco en el disc que va unir el llegendari músic cubà amb Diego El Cigala. Diu Domínguez: «Tot i ser una cançó brasilera té un aire més cubà. No és un danzón però recorda molt Leonora Cervantes, Lecuona i altres clàssics cubans que ens evoquen Bebo».

Tots dos han iniciat una gira conjunta que combinen amb les seves respectives carreres en solitari. Niño Josele segueix presentant el seu últim disc, El mar de mi ventana (2012), que va comptar amb la col·laboració de Paco de Lucía, Tomatito, Duquende, Carles Benavent i els germans Morente. I Chano Domínguez no abandona la seva trajectòria internacional amb el seu propi grup. Però tots dos estan molt animats amb el seu nou projecte conjunt.