Álex Ubago: "Prefereixo distreure la gent amb cançons d'amor"

Romanticisme i melodies amb cos segueixen sent el seu sant i senya. Álex Ubago, el cantautor de Donosti que fa 11 anys va fer diana ambQué pides tú(en va vendre un milió i mig d'exemplars) torna ambMentiras sinceras,un àlbum que avui presenta a la Cúpula de les Arenes. La seva anterior aventura va ser compartida amb dos artistes més, la cubana Lena Burke i el colombià Jorge Villamizar, amb els quals va gravarAlex Jorge Lena, que els va fer guanyar un Grammy Llatí el 2011.

-¿On ha estat? A Espanya molts el donaven per desaparegut...

-Els meus últims discos no van tenir la mateixa exposició mediàtica que els primers. Si no sones en certes emissores sembla que no existeixes. I els dos últims anys he cuidat més el mercat americà, he treballat allà amb un projecte en grup enfocat més a aquell públic. I sí, hi ha molta gent que no sabia res de mi.

--Mentiras sinceras

-Sí, és cert. És molt aplicable a més d'un polític, ¿oi? Però no diré noms. El títol s'adiu amb el disc, que ve a dir que en aquesta vida no tot és el que sembla. En realitat, m'identifico més amb la segona paraula que amb la primera, perquè les lletres, com els sentiments que transmeto, són reals. Estan inspirades en el meu món.

-Realment és un disc totalment biogràfic. Una oda a l'amor correspost en tota regla.

-M'he inspirat molt en l'amor, més que en el desamor. Potser en altres discos ja he tractat temes com la violència de gènere. AFantasía o realidadja vaig abordar la temàtica social. I aquest m'ha sortit molt romàntic, optimista i lluminós, encara que també hi ha mitjos temps i cançons més guitarreres.

-Però, en aquests temps, ¿no tenia ganes de fer més crítica social?

-Sobretot m'inspira l'amor. A més, no sóc expert en temes socials ni polítics; poca cosa podria aportar. Prefereixo distreure la gent amb cançons que la treguin d'aquesta fumera que vivim, deixar que s'evadeixi amb cançons d'amor.

-¿Ha sentit aquell acudit que diu que La Oreja de Van Gogh, Mikel Erentxun i Álex Ubago no són de Donosti, sinó de Ñoñosti?

-[Riu]. Sí, sí. Somñoñostiarres. Crec que un ha de ser capaç de riure's d'aquestes coses. És normal que no li agradi a tothom, però cal diferenciarñoñode sensible.

-El seu gran encert va ser precisament el duo amb Amaia Montero a Sin miedo a nada.

-Segur. He disfrutat moltíssim i he après amb totes: Amaia, Craig David, Raquel del Rosario...

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

-¿El va marcar l'èxit del seu debut? ¿Temia no tornar a estar a l'altura?

-No. ¡No em puc queixar! Òbviament té una part complicada. Però sempre he intentat treballar sense pressió. Si no, em tancaria a casa i no sé si seria capaç de res.