Bruno Fernandes reclama a Cristiano Ronaldo el tron de Portugal

En el primer gol que va marcar Portugal davant l’Uruguai per classificar-se per vuitens de final d’aquest Mundial, Cristiano Ronaldo va aixecar el dit i es va posar a córrer, reclamant l’autoria del gol. La realitat, tanmateix, és tossuda. Més des que, fa ja moltíssims anys, el futbol està tan ple de repeticions que deixen escàs marge per a la interpretació. El gol l’havia marcat Bruno Fernandes, igual com el segon, en el seu intent de centrar. I hi ha alguna cosa de metafòrica en l’escena, per molt que el resultat sigui el mateix.

Perquè tota la seva selecció, el seu entrenador Fernando Santos i el mateix capità se segueixen empenyorant que aquest sigui el Portugal de Cristiano, a imatge i semblança seva. Però el temps passa per a tothom, també per a la carcassa més perfecta que mai hagi existit per jugar a aquest esport, i aquest ja no és el Portugal de Cristiano. O no hauria ser-ho, ja que és Bruno Fernandes qui ha asfaltat el seu camí cap a la següent fase. Ho va fer en el partit inaugural i va repetir aquest dilluns a l’estadi Lusail, deixant l’Uruguai amb conflictes per a la tercera jornada: haurà de guanyar Ghana i esperar que Corea del Sud no venci els portuguesos.

Tot això va ocórrer un minut després que les reivindicacions socials es tornessin a colar en el Mundial amb més connotacions sociopolítiques de la història. Aquesta vegada va ser un espontani el que va agafar, literalment, la bandera LGTBI, vestit a més amb una samarreta en la qual demanava «salvar Ucraïna» i «respecte per a les dones iranianes». Va ser reduït per la seguretat de l’estadi i evacuat en segons, però allà queda el seu gest. Un altre més per avergonyir qui insisteix en la connivència amb els repressors en tots els àmbits reivindicats per ell.

Duel de veterans

Pepe davant Cavani (després Luis Suárez) en una àrea, Godín contra Cristiano en l’altra, sabor anyenc recorrent cada pam de gespa en el delicat Lusail, l’estadi que acollirà la final d’aquí tres diumenges. Les dues seleccions esgoten la generació més delicada que ha brollat de les seves nacions en els últims temps mentre donen vol a la següent, als Valverde i Núñez, als Leao i Joao Félix.

Entre una i una altra es troben tipus en plenitud, que miren de lluir la seva maduresa en aquest Mundial. Allà hi ha Bentancur, que va arrencar el duel donant-li un dolorós encàrrec a Carvalho que li va costar la groga i que després es va jugar l’expulsió. Però que també va ser qui va armar la millor ocasió de la primera meitat, una arrencada des del centre del camp, durant la qual va deixar en evidència Rúben Dias. Diogo Costa, amb el seu colze sobre la gespa, va evitar el gol de l’Uruguai.

Replegament ‘charrúa’

Fins aleshores, 30 minuts de joc, la iniciativa havia sigut portuguesa, però sense excessiva presència ni determinació. Portugal ofereix sempre la sensació de navegar amb les veles recollides, sense aprofitar l’impuls de l’enorme talent que acumula en el seu front ofensiu. I aquest és un escenari còmode per a una Uruguai veloç i eficaç en el replegament, sense por d’obstruir l’escàs flux de joc portuguès amb falta quan era necessari.

Així es va arribar al descans, sense massa històries per explicar més enllà de l’agressivitat ‘charrúa’ i el vull i no puc lusità. Un partit fins aleshores de ressaca mundialista, després dels vibrants Camerun-Sèrbia (3-3) i Corea del Sud - Ghana (2-3) que havien adornat el començament de la jornada de dilluns.

Notícies relacionades

Qatar convertirà en un «museu» l’habitació de Messi durant el Mundial

Seguidors de l’Argentina recullen 500.000 firmes en un dia perquè «França deixi de plorar»

El tedi el va trencar, als 10 minuts de la segona meitat, Bruno Fernandes, de llarg el millor futbolista de Portugal en els seus dos primers partits a Qatar. En l’estrena davant Ghana va revitalitzar el seu equip a base d’assistències i en el Lusail va firmar ell mateix el gol. La seva intenció era centrar cap a Cristiano, però el capità portuguès no va arribar a tocar la pilota. Simplement va passar (molt) a prop del seu cap i amb això n’hi va haver prou per despistar Rochet a la seva sortida.

L’Uruguai ho va intentar, sumant fins i tot una rematada al pal de Maxi Gómez, però no li va donar el futbol per igualar el duel. Al contrari, va encaixar un segon gol a causa d’un penal incomprensiblement xiulat pel VAR, a causa d’una mà de Giménez, en posició natural esmorteint el seu llançament cap al terra. No estava Cristiano ja al camp. ¿Qui el va tirar i el va ficar? Bruno Fernandes, és clar.