EL COSTAT FOSC DE QATAR (5)

Qatar, seu de la falta de llibertat de premsa

  • El petit emirat del golf Pèrsic ocupa el lloc 119, de 180, al rànquing mundial sobre llibertat de premsa de Reporters sense Fronteres

  • «No hi ha espai perquè els periodistes independents operin per la censura de les autoritats i l’autocensura adoptada per la ciutadania», diu el Comitè de Protecció de Periodistes

Qatar, seu de la falta de llibertat de premsa

AP

5
Es llegeix en minuts
Andrea López-Tomàs

Un dels conglomerats mediàtics més grans del món es troba a Doha, a la capital de Qatar. Fa gairebé dues dècades que Al-Jazeera es cola en milions de llars per informar els espectadors en multitud d’idiomes. Però els periodistes del mitjà més gran en llengua àrab saben que si d’alguna cosa no poden parlar és precisament de Qatar, el país que li ha donat vida i empara.

Al-Jazeera és un clar exemple de les dificultats a què s’enfronten els professionals de la comunicació qatarians per informar sobre el que passa a casa. En les pròximes setmanes, centenars de periodistes viatjaran fins a Qatar per parlar llargament sobre futbol, però, al sortir dels estadis, s’imposa el silenci. 

«No hi ha llibertat de premsa a Qatar», apunta Justin Shilad, investigador del Comitè de Protecció a Periodistes (CPJ, per la seva sigla en anglès). El petit emirat del golf Pèrsic ocupa el lloc 119, de 180, a la llista mundial de la llibertat de premsa feta per Reporters sense Fronteres (RSF) aquest any. «No hi ha espai perquè els periodistes independents operin a causa de l’ambient generalitzat de censura per part de les autoritats, però també per la cultura d’autocensura que ha adoptat la ciutadania», diu Shilad a aquest diari.

Periodistes locals 

Mentre els periodistes estrangers planegen la seva pròxima cobertura a Qatar, els reporters locals saben que res canviarà per a ells. Sense la seva informació, el públic no coneixerà en profunditat l’escenari on té lloc el joc. Sense llibertat de premsa, no es pot saber amb certesa si les reformes anunciades per Qatar es van implantar de veritat. Als mitjans tradicionals se celebren els avenços tecnològics del país, el nou passatemps de l’emir i els esdeveniments del seu entorn. Els assumptes domèstics que poden generar debat públic es mantenen apartats de la ciutadania. 

«Som conscients que la qatariana és una societat que ha canviat profundament en matèria econòmica i social en les tres últimes dècades, però no podem saber com s’han viscut aquests canvis sobre el terreny perquè no hi ha debat als mitjans», explica Shilad. Sortir de la premsa rosa reial és perillós. «Les conseqüències per als periodistes locals que no se cenyeixen a les limitacions són molt severes i, a causa d’aquest clima generalitzat de vigilància, és molt difícil per a nosaltres saber com operen ells, i és que el fet de comunicar-se amb un reporter local ja és un esforç molt arriscat», informa aquest expert en el golf Pèrsic. 

Autocensura

La censura està tan integrada al mateix exercici periodístic que no hi ha ni un periodista detingut, ni un periodista assassinat, ni un periodista desaparegut aquest any a Qatar. No fa falta. Ells mateixos s’autocensuren. Les institucions qatarianes ja s’han assegurat que així sigui. El 2020, Qatar va introduir una esmena al seu Codi Penal que imposa fins a cinc anys de presó per difondre rumors o notícies falses amb males intencions. No s’especifica qui determina què és un «rumor» o una «notícia falsa» ni el criteri que s’utilitza. 

Aquesta modificació va venir a endurir una llei de ciberdelictes de finals del 2014. «Les dues legislacions van ser aprovades després que se concedís a Qatar la celebració del Mundial, així que veiem que la llibertat de premsa no s’està liberalitzant com van prometre la FIFA i els organitzadors de la competició», denuncia Shilad. «Més aviat va en la direcció contrària», afegeix. 

Normativa restrictiva

Les autoritats qatarianes estan entusiasmades amb l’arribada de centenars de periodistes aquest mes per informar sobre com corre la pilota sobre l’herba al Mundial de futbol. Però no poden evitar que vulguin comprendre el silenci als afores de l’estadi. Per matisar el seu camp d’acció, han imposat certes restriccions a l’hora de filmar. «Aquesta normativa deliberadament ambigua i vaga generarà problemes i plantejarà obstacles sobretot a les televisions als seus rodatges», explica Edith Rodríguez Cachera, vicepresidenta de RSF Espanya. «És el que Qatar tem més, per la força irrefutable que tenen les imatges», afegeix.

En concret, les noves regles prohibeixen gravar a zones residencials, edificis del Govern, universitats, llocs de culte, hospitals i negocis privats. S’impedeix, així, que els periodistes acostin el micròfon a aquells que no s’atreviran a parlar en un lloc públic, i es perdran pel camí els valuosos testimonis dels migrants abusats o els membres de la comunitat LGTB perseguits. «La premsa estrangera ens hem de preguntar com abordem les cobertures d’esdeveniments esportius en dictadures o règims autoritaris que no respecten els drets humans ni les llibertats fonamentals, entre les quals hi ha la llibertat d’informació», qüestiona Rodríguez Cachera.

Notícies relacionades

Tot i que el comitè suprem de Qatar ha afirmat que «diversos mitjans de comunicació regionals i internacionals tenen la seva seu aquí, i milers de periodistes informen des de Qatar lliurement sense interferències cada any», el silenci al voltant de certs temes és eixordador. «Una vegada que els periodistes internacionals facin les maletes i se’n vagin a casa, els seus companys locals continuaran intentant informar en aquest entorn tan hostil», recorda Shilad.

El principal temor és que, a l’acabar la competició, els focus deixin d’apuntar a Qatar i es privi de la calor de la llum que emanen els valents que volen informar en llibertat. Amb els estadis buits, el silenci ja s’imposarà per complet.