Márquez mostra la seva cicatriu i llança un missatge d’esperança

Puig va insinuar que Marc Márquez, malgrat la recent i delicadíssima operació, de gairebé quatre hores, que li van realitzar al braç dret, a la Clínica Mayo, de Rochester (EUA), podria tornar a competir abans que s’acabi l’actual campionat, on, insisteixo, Honda té ja dos grans premis consecutius ¡mai vist en la història! sense col·locar cap de les seves quatre motos oficials entre les 15 primeres de Sachsenring i de ‘la Catedral’.

L’esperança de Puig

Quan Josep Lluis Merlos va preguntar a Puig, en el seu programa ‘Fórmula Marca’, de Radio Marca, si havia vist l’enorme i espectacular cicatriu que Márquez havia mostrat al seu Instagram, el màxim responsable esportiu del millor equip de la història va dir: «A mi, que he patit desenes i desenes d’intervencions quirúrgiques a la cama esquerra, arran del meu accident a Le Mans, el 1995, les cicatrius no m’impressionen gaire, ja que t’hi acostumes, però he de dir que el que és important en aquesta foto no és la cicatriu, certament impressionant, sinó que el que hi ha dins, el que s’hi va fer dins, que va ser trencar-li, de nou, l’húmer a Marc i reconstruir-l’hi, ha sigut, pel que diuen els metges, un èxit».

«És a dir», va continuar explicant Puig, «que sembla que estem davant l’operació definitiva, i per això estem tan il·lusionats amb la recuperació de Marc. No tenim pressa, però hi ha una cosa claríssima i que ens alegra molt: Marc es troba cada dia millor, no té infeccions, que en aquests casos sempre són un símptoma molt bo i, per tant, en aquestes intervencions cada dia que passa i no tens problemes, és un dia més per a l’esperança i la il·lusió».

Després d’aquest comentari de Puig a ‘Fórmula Marca’, l’equip Repsol Honda, a través del blog de la companyia energètica, ha repartit unes declaracions del mateix pilot que són, en efecte, un càntic a l’esperança, estant com està el seu equip, la seva fàbrica i el Mundial d’un heroi com MM93.

Operació necessària

«¡Hola a tots! Feia temps que no passava per aquí, però no m’oblido de vosaltres. Són molts els missatges d’ànim que m’envieu i s’agraeixen, especialment en moments com aquest. Avui vinc a explicar-vos com estic portant la meva recuperació», arrenca la nota.

«La idea que potser necessitava tornar a operar-me hi era present des del setembre de l’any passat. Anàvem controlant el braç periòdicament, per veure l’evolució de la fractura després de la tercera cirurgia. A l’arribar la pretemporada, em vaig voler autoconvèncer que podia aconseguir-ho, pensant en la frase “del poder està en la ment” com a lema», continua explicant el líder de la fàbrica alada.

«Però a mesura que va començar el Mundial, em vaig adonar que les limitacions eren molt grans. La meva idea era competir tota la temporada –ja que l’os no estava consolidat al cent per cent de la tercera operació–, però sabent les meves limitacions i ocultant el malestar, per evitar les preguntes diàries. Només sabia la situació el meu entorn més pròxim», afegeix el pilot català.

«El moment definitiu va arribar al voltant del Gran Premi de França, quan va estar tot preparat per fer un TAC en 3D i vam prendre la decisió de tornar a passar pel quiròfan. La veritat és que operar-me als Estats Units em va sorprendre moltíssim per com tenien planificat el preoperatori i postoperatori. És molt diferent d’Espanya. El postoperatori va ser molt ràpid, de seguida em van donar l’alta, em van autoritzar per volar i tornar a casa. El preparatori, en canvi, estava molt planificat i es va fer tot amb molta antelació», prossegueix el líder d’Honda.

Sense dolor

Márquez explica que, abans d’aquesta quarta intervenció al braç, húmer i espatlla dreta, estava molt animat, però les hores després de la intervenció no van ser agradables, «suposo que per l’anestèsia i tot el que van remoure els metges en aquesta zona», és clar que ell, que porta un munt d’operacions al cos, ja estava acostumat a les sensacions postoperatòries.

«Ara ja estic bastant bé», prossegueix explicant Márquez en el blog de l’equip Repsol Honda, «perquè no hi ha dolor. Segueixo amb el braç immobilitzat, fent exercicis lleugers de mobilitat passiva. Anímicament em sento motivat, perquè les sensacions són bones, i il·lusionat de començar la recuperació quan els metges m’ho indiquin, per saber si el braç funciona com ha de funcionar».

«De tota manera, tal com vaig dir amb el meu primer comentari a les xarxes, «verd esperança», és la meva sensació actual. Va ser el que em va provocar aquesta operació: esperança. Perquè de la manera en què estava pilotant i competint, no em veia gaire temps més a sobre de la moto, potser un o dos anys més. Després de la intervenció a Rochester s’obre l’esperança que es pugui continuar competint sense dolor i divertint-me a sobre de la moto», afegeix en un altre paràgraf de la llarga exposició.

Márquez explica que el següent pas es produirà al cap de sis setmanes de la intervenció, és a dir, d’aquí pocs dies, quan li facin una radiografia i puguin veure com de consolidat està l’húmer, les plaquetes i els cargols que li han col·locat.

Passió i il·lusió

«De moment, tot i que sembli que tingui molt temps lliure, em planifico bé cada dia. M’aixeco aviat i passejo una hora i mitja. Després intento estar entretingut amb trucades amb l’equip, amb la família o fent coses per casa. A la tarda he començat a treballar suaument el tren inferior i una miqueta el braç esquerre», continua explicant el de Cervera. «De vegades em paro a pensar com busco la motivació i, en el meu cas, l’única conclusió a la qual arribo és la passió i la il·lusió. Continua sent la mateixa des de fa més de deu anys. També m’empeny pensar en l’objectiu, que és passar-m’ho bé i competir a un bon nivell, sense patir ni tenir dolor.

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

A la nota, Marc agraeix a Àlex Crivillé, Mick Doohan i, per descomptat, el mateix Alberto Puig, «que van passar per situacions tan delicades, incertes i dures com la meva», els consells i l’ànim que em donen. «També hi ha un referent anomenat Rafa Nadal, que, fins i tot, quan el donaven per retirat ha sigut capaç de superar el dolor i tornar a guanyar. Precisament amb ell vaig coincidir quan van jugar el Masters 1.000 de Madrid. Sé tot el que ha patit i per això és un referent per a mi, perquè tot i que no estigui al màxim, és capaç de guanyar tornejos com Roland Garros. Recordo que una roda de premsa va admetre que el dolor li canviava l’humor i ho entenc».

I el comiat no podia ser cap més que en el sentit de llançar un crit d’esperança per a tota l’afició: «Us volia agrair una vegada més el suport que rebo per part de tots. Prometo que faré tot i més del que estigui a les meves mans per tornar a competir i disfrutar de bons moments junts».