Anar al contingut

ELS ENSURTS DE L'HEPTACAMPIÓ

El Top-3 de les caigudes de Marc Márquez

El contratemps que va patir ahir el jove pilot de Cervera (Lleida) ja ha entrat a formar part dels moments més dramàtics de la seva brillantíssima carrera

Els seus accidents a Mugello i Silverstone, el 2013, any del seu debut en MotoGP, juntament amb el contratemps de Malàisia-2011, són els pitjors records de Márquez

Emilio Pérez de Rozas

El Top-3 de les caigudes de Marc Márquez

GIUSEPPE CACACE

Moltes caigudes. Moltíssimes. Cert, aquest any menys que mai. Normal. Al seu talent, al seu terrible i agressiu estil de pilotatge, Marc Márquez Alentá, el campioníssim d’Honda, ha afegit experiència, molta experiència, set anys en la màxima categoria, en MotoGP, i un coneixement únic, extrem, total, sobre el comportament de la seva Honda RC213V, el que no tenen els seus companys de marca Cal Crutchlow i Jorge Lorenzo. De manera que, ara, Márquez corre tant com abans, però amb més saviesa i estratègia. Però com ell sempre ha explicat, «no hi ha manera de ser competitiu amb aquesta Honda si no la portes fins a l’extrem. I això provoca, lògicament, caure molt», insisteix el campioníssim de Cervera.

La primera sessió d’entrenaments del Gran Premi de Tailàndia va suposar la caiguda núm. 10 de Márquez aquesta temporada, cosa que parla molt bé del pilot de Honda en el sentit que, tal com ell mateix va reconèixer dijous a l’arribar al Chang Circuit, de Buriram, «la intenció aquest any era ser més regular, provar d’acabar sempre al podi i caure menys». I, sí, ha caigut menys, bastant menys, ja que l’any passat se’n va anar a terra 23 vegades i, el 2017 va establir el seu propi rècord amb 27 caigudes. Això sí, Márquez sempre fa broma amb la frase de «jo no vull caure, vull millorar aquesta estadística, però si he de caure 20 vegades per ser campió, cauré».

L’Honda va quedar destrossada

La caiguda de divendres va ser lletja, lletja, lletja. Ho va reconèixer tothom, des de Márquez mateix fins al seu cap d’equip, l’excampió Alberto Puig, passant pel doctor Ángel Charte en persona. I es va produir a l’inici del cap de setmana en què es pot proclamar, per vuitena vegada, campió del món. I, sí, es va poder fer molt mal a la columna vertebral, a la tíbia i al turmell esquerre. Però va sortir net de fractures perquè, com defensa el seu preparador físic, el discret Genís Cuadros: «Prefereixo que tingui la flexibilitat d’un gat que la fortalesa d’un gos».

La caiguda, en què va destrossar per complet la seva Honda RC213V, es va produir al final de la primera tanda d’assajos, en els últims cinc minuts, quan afrontava el doble revolt, sisè-setè, enllaçada en què va perdre adherència, potser, per haver passat, tot just sortir del box, per una zona bruta de terra i pols que va fer que el pneumàtic posterior perdés eficàcia. «No puc dir per què he caigut, però sí que estic convençut que ha sigut culpa meva i no un error tècnic o un defecte de la roda».

El català Marc Márquez (Honda), amb la barbeta ferida, al seu accident de Mugello-2013. / REUTERS / MAX ROSSI

No és fàcil, en una trajectòria tan, tan, cridanera pel que fa a caigudes –i triomfs (78), i títols (gairebé 8)–, fer un rànquing d’ensopegades de Marc Márquez, però tothom coincideix que, al marge de l’accident provocat per la pluja, l’octubre del 2011 a Sepang (Malàisia), que li va generar la preocupant i greu lesió a l’ull esquerre (doble visió) de la qual, finalment, va haver de ser intervingut quirúrgicament pel doctor Sánchez Dalmau, la caiguda d’aquest divendres forma part del Top-3 funest del campioníssim de Cervera (Lleida).

¿Quines són les altres dues?, doncs les patides, curiosament (o no), el 2013, el seu meravellós, sorprenent i atractiu any de debut en MotoGP, l’any que va trencar tots els rècords de precocitat dels nord-americans Kenny Roberts Freddie Spencer, i es va convertir, al final de temporada, en el campió més jove de la història i en el debutant més espectacular de tots els temps.

Genís Cuadros, el seu preparador físic, sempre diu que prefereix que el Marc tingui «la flexibilitat d’un gat que la fortalesa d’un gos»

La primera caiguda seriosa, seriosa, estremidora, es va produir el 31 de maig d’aquest 2013, al velocíssim Mugello, quan Márquez es va tirar de la seva Honda a 280 quilòmetres per hora. Faltaven 15 minuts. El Marc, com gairebé sempre, anava entre els cinc primers en els segons assajos del GP d’Itàlia. I de sobte, a la recta llarga, abans de traçar el revolt de dretes de San Donato, el llavors bicampió de Cervera va perdre el control de la seva Honda RC213V a 320 quilòmetres per hora, la moto el va empènyer cap al mur, ell es va tirar a 280 km/h i va impactar amb la barbeta (bé, la barbeta del casc) a terra, i es va provocar, només, una forta contusió. «Feia temps que no ho passava tan malament», van dir a l’uníson el Julià i la Roser, els pares del Marc, presents al traçat.

Si el Marc hagués impactat amb el mur, les conseqüències haurien pogut ser gravíssimes, molt serioses. «Just després del canvi de rasant de la recta he frenat, però se m’ha tancat la direcció. He intentat salvar la caiguda, però la moto m’empenyia cap al mur i he saltat per evitar colpejar-lo. M’he donat un cop fort a la barbeta i una estrebada al coll. Però estic bé».

El català Marc Márquez (Honda) palpant-se l’espatlla esquerra, acabada de recol·locar, en els minuts abans a la sortida del Gran Premi d’Anglaterra, celebrat a Silverstone el setembre del 2013. / EFE / KERIM OKTEN

L’altre gran contratemps es va produir poques hores abans que es donés la sortida al Gran Premi d’Anglaterra, que es va córrer a Silverstone el primer de setembre d’aquell mateix any màgic. Va ser a l’anomenat ‘warm-up’, és a dir, l’assaig previ a la carrera en què els pilots proven la moto que utilitzaran en el gran premi.

Són 20 minuts importants, no tant com vitals, però decisius per saber que la moto i un mateix estan punt. Per això en aquells 20 minuts es corre a sac, al màxim. Márquez va ser tan veloç en aquest entrenament matinal que la roda de davant de la seva Honda li va patinar quan anava a 150 km/h. I just, just, quan a Cal Crutchlow se li havia escapat de les mans la seva Yamaha.

Posar-se l’espatlla a lloc

De sobte, els comissaris que retiraven la moto del britànic van veure que els sobrevolava l’RC213V de Márquez. Van sortir corrents i van salvar la vida de miracle. I el Marc rodava per terra. Es va aixecar i tots van pensar que s’havia trencat, que havia perdut el Mundial i que els qui portaven mesos pronosticant que el ‘rookie’ es faria mal, perquè corre molt, arrisca massa i va penjat de la seva moto, tenien raó. Però el Marc es va aixecar. Ja sabia el que tenia. Sentia el mateix dolor que a Brno el 2010. L’espatlla esquerra se li havia sortit de lloc.

«Vaig ficar la mà per dins de la granota i vaig notar que era fora. Res de clavícula, vaig pensar». I va anar corrent a l’ambulància. Sabia que, en aquests casos, és vital posar-se en mans del doctor en els 10 primers minuts. Passat aquell temps es pot recol·locar l’espatlla, però ja es necessita anestèsia i, llavors, potser els metges no et permeten córrer. Per això Márquez va entrar a la clínica de Silverstone al crit de: «¿On és el metge que posa les espatlles?». I el metge que posa les espatlles ja era allà, al costat del doctor Ángel Charte, l’‘àngel de la guarda’ d’aquests nois. «¡Sense anestèsia, doctor, sense anestèsia!», va dir Márquez mentre serrava les dents i gairebé es mossegava els llavis. ¡Crac! Espatlla al seu lloc. Després, infiltració, massatge i esparadraps blaus, d’aquests miraculosos tan de moda per reforçar la musculatura. I a córrer.

I Márquez, que aquest hivern ha acabat sotmetent-se a una delicadíssima i, sobretot, duríssima recuperació d’aquesta espatlla esquerra en mans dels doctors Víctor i Teresa Marlet i Xavier Mir, va mantenir aquell mateix matí una batalla èpica, històrica, amb el millor dels Jorge Lorenzo (Yamaha), tant que tots dos van creuar la meta separats per centímetres. Bé, 0.081 segons. És a dir, res. Junts.

Temes: Marc Márquez