Márquez compleix 26 anys, abraçat al nen rebel del 2008

Ja que sí, en efecte, Valentino Rossi va néixer un 16 de febrer (1979)  i Marc Márquez, un 17 de febrer (1993). Això sí, separats per 14 anys. Un dia després que el món celebrés el 40 aniversari del ‘Doctor’, Márquez, el noi de Cervera (Lleida) que lluu la corona que semblava eternament dissenyada per al campioníssim italià, compleix els 26 anys havent convertit aquell any (1993) en el segon dorsal (93) més premiat de la graella de MotoGP.

I ho fa recuperant-se al seu poble de la doble intervenció quirúrgica que va patir, el 4 de desembre, a l’espatlla esquerra i ja pensant en els segons i definitius entrenaments oficials de Doha (Qatar), que tindran lloc la setmana que ve.

Aquest noi, ja de 26 anys, va començar, com tots els nens, jugant amb les motos que li regalava el seu pare. Però, mentre la majoria de noiets s’hi entretenia, Marc només volia guanyar. De vegades, com fos. D’aquí aquest gen i aquest esperit competitiu, barrejat amb un somriure encantador, contagiós i autèntic, han acabat per captivar mig món mentre l’altre mig el considera un pilot massa atrevit en un món de risc.

Una cosa està clara: Márquez és la nova icona del motociclisme, el líder de la nova era i, sobretot, el creador d’un nou estil de pilotatge, molt més agressiu, molt més espectacular i, sobretot, molt més atractiu. Si els nord-americans van aterrar a Europa, de la mà de Kenny Roberts, convertint el genoll en un nou punt de recolzament, Márquez n’ha inventat un altre més, el colze, i fins i tot un tercer, el cul. És així com acaricia, frega i gairebé s’ajeu sobre l’asfalt i és així com aconsegueix les millors i úniques salvades que converteixen les carreres de MotoGP en un dels espectacles més vistosos del món.

A la recerca de més rècords

Les xifres, totes, són una autèntica passada. I totes, totes, són rècords de precocitat. No hi ha marca que se li resisteixi a Márquez, per això no només és el millor ‘rookie’ de la història de la categoria ‘reina’, sinó el campió, bicampió, tricampió, tetracampió i pentacampió més jove de la història. Rècord de ‘poles positions’ de tota la història, amb 80, atresora set corones mundials, 70 victòries i 116 podis.

Pot ser que no passi, però el ‘nen de Cervera’, que ja té les set corones de John Surtees i Phil Read, té tots els números i condicions per arribar als 15 títols de l’italià Giacomo Agostini, després d’igualar i superar els 9 de Carlo Ubbiali, Mike Hailwood i el mateix Valentino Rossi i els 12 +1 del desaparegut Ángel Nieto. I, en el camí, aconseguir 76 victòries de Hailwood, els 90 triomfs de Nieto, els 115 de Rossi i fins les 122 d’Agostini.

Un dels nens de Wembley 

Tot va començar i va acabar en una discoteca. No és estrany, tractant-se de la divertida i contagiosa família Márquez Alentà. La mama Roser va conèixer, el 1987, el papa Julià a la sala de festes Big Ben, a Mollerussa, punt de trobada de tota la comarca.

Esclar que, si volem remuntar-nos en el temps i trobar un moment, un instant, una imatge, un sospir, un salt al sofà, una apoteosi de glòria i plaer, sí, de plaer, cal remuntar-se a la nit màgica del 20 de maig de 1992 quan l’holandès Ronald Koeman va convertir al Barça, a Catalunya, al ‘més que un club’ i al matrimoni Márquez Alentà en campions d’Europa.

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Compteu i veureu com, nou mesos després, neix Marc. I a la Roser, aquesta dona captivadora, tot afecte, tot somriure (“doncs sí, aquest somriure és seu i només seu”, reconeix el bo de Marc), la millor còmplice que pot trobar-se un a la vida, no li costa reconèixer que sí, que aquella eufòria futbolística va portar aquesta glòria de les dues rodes, a la velocitat que ‘Tintin’ Koeman va xutar aquella fabulosa i precisa falta va néixer Marc Márquez Alentá.

“Allà érem el Julià i jo, un any després de casar-nos, asseguts al sofà de casa, a Cervera, fent salts d’alegria per la victòria històrica del Barça i, la veritat, vam disfrutar tant d’aquella final, tant, que ens vam mirar i ens vam preguntar però què fem aquí sols? Vinga, Julià, que sigui el que Déu vulgui! I, ja veu, al poc va aparèixer aquest petit diable meravellós”. Després del maig de 1992 va venir el febrer de 1993, nou mesos que van canviar el món de les motos.