"Em flipa que la gent digui: 'Mir és el següent Márquez'"

"Em flipa que la gent digui: 'Mir és el següent Márquez'"
5
Es llegeix en minuts
Emilio Pérez de Rozas
Emilio Pérez de Rozas

Periodista

ver +

Haurien de veure el seu rellotge digital. Ara, a Motegi (Japó), on si diumenge acaba segon serà ¡ja! flamant campió del món de Moto3, tot just acabats de fer els 20 i posseint ja el rècord de victòries en un any amb vuit (Qatar, Argentina, França, Catalunya, Alemanya, República Txeca, Àustria i Aragó), l’esfera del rellotge del bromista, xerraire i intel·ligentíssim Joan Mir (Palma, 1 de setembre 1997) marca les 15.36. ¡Vaja! El 36, ell guanyarà el títol, el 15 d’octubre.

–¿Com, on, amb qui, a quin lloc comença aquesta bogeria?

–Això comença de moltes maneres, en molts llocs i de cap forma. Vull dir que no sé gaire bé com comença, naturalment no perquè un nen que es diu Joan volgués tenir una moto abans que una pilota de futbol o perquè, com relaten molts pilots, al primer que vaig pujar, abans de caminar, va ser a una moto de joguina. ¡Ni parlar-ne! Això comença perquè al meu pare Juan li agraden les motos i al meu oncle Guillermo, les motos d’aigua. Però si fos per família, jo hauria de ser campió de skate, perquè el meu pare té una botiga a Palma que flipes. Però, ja veus, Eva Perelló, la cosina del meu pare, va tenir una relació amb Jorge Lorenzo, i el cosí del meu pare, Juan Perelló, va tenir de mestre Chicho, el pare de Jorge, i jo vaig acabar sentint curiositat per veure com era l’escola de Chicho i, ¡boooom!, allà em vaig quedar.

–I van començar els patiments de la mare i la protecció del pare.

–Bé, bé, tampoc. Sí que és veritat que a la mare Ana no li agradava gaire que corregués, però ella sempre ha estat al meu costat en tot, en tot. Igual que el pare, que si hagués escollit l’skate o el surf, perquè també té planxes de surf, m’hauria recolzat fins al final.

–De totes maneres, tinc la sensació que els gens de la velocitat són més de la mare que del pare, com li passa a Valentino Rossi i Stefania, la seva mare, perquè Ana té un altre fill, Mauro, de la seva segona parella, que també és pilot.–¡Oooooh, sí, Mauro! Mauro és impressionant. És veloç, un altre apassionat de les motos. Té 11 anys i vol ser com el seu germà Joan. Doncs sí, pot ser que el gen sigui de la mare, potser. No m’havia fixat en aquest detall i té gràcia: Luca Marini, el germanastre de Vale, és pilot i veloç; i Mauro va camí de ser-ho.

–Tothom elogia la seva intel·ligència sobre la moto, en plena carrera.

–No sé, aquestes són les coses que no pots entrenar. Si ho tens, ho tens de sèrie. M’agrada estudiar les carreres, els meus rivals… però, bé, aquest any m’està sortint tot bé. La meva resposta a la pista té molt d’intuïció, improvisació, creure en el que fas, ser determinant.

–Les carreres de Moto3 són totes una autèntica bogeria, ¿veritat?

–¡Uf!, és l’únic que no m’agrada de Moto3, perquè són carreres, grups, vertiginosos, on pot passar de tot, fins i tot fer-te mal. Això d’aquest any de Silverstone (vaig acabar setè) i Mugello (vaig acabar cinquè) va ser una autèntica bogeria i són carreres dificilíssimes de gestionar i no vaig estar gaire bé, no. A més, són carreres que arriben en una època en què els pilots s’estan buscant la vida de cara a l’any que ve i fan tot, i més, per agradar. ¡Impressionant!

–¿Com és possible pensar anant en un grup de 15 a 200 km/h?

--Doncs això de pensar… La veritat és que, des de fora, sembla més caos del que és. És veritat que quan som molts és tot imprevisible, però quan ens ajuntem els cinc de sempre, llavors és una delícia, perquè vas com formant part d’un ballet, enganxats, molt de pressa, accelerant i frenant tots al mateix punt. Però, sí, hi ha carreres que són vertiginoses.

–¿Ja se sent campió?

–Detesto aquesta sensació. Ja no puc fallar. A l’inici de l’any, ser favorit no em molestava, al contrari, em motivava, m’agradava, al capdavall estem aquí per ser favorits, per intentar guanyar, per intentar conquistar el títol. Però ara… ¡uf!, espero que això s’acabi bé.

–Tots els savis del pàdoc diuen: ‘Joan Mir és el pròxim, és el següent’. ¿Què li sembla?

–¿Ho diuen de debò? ¡Em flipa!, em flipa molt perquè m’estan posant a l’altura o als inicis de pilots que han sigut els meus ídols, tots, tots, posi-hi vostè el nom que vulgui. I em flipa perquè he sigut dels xavals que ha començat en això més tard, amb més anys o menys jove. Em flipa que la gent digui: ‘aquest Mir és el següent, el nou Márquez, o Lorenzo, o Pedrosa, o Viñales’. M’enorgulleix, ¡és clar que sí!, i m’ho agafo molt positivament, però per a mi només significa que vaig pel bon camí, només això. Que és moltíssim, per descomptat.

–Descrigui’m el seu pilot robot.

–De Dani (Pedrosa) escolliria la seva finor a l’hora de pilotar; de Marc (Márquez), el punt de bogeria que m’encanta, entrar per on no hi ha lloc, caure i aixecar-se immediatament, la fúria, m’encantaria tenir-la; de Vale (Rossi), saber aprofitar-se de tot en carrera per treure el millor, tingui o no la moto a punt; de Lorenzo, el seu immaculat pilotatge, finíssim; de Dovizioso, la seva determinació, intel·ligència; de Viñales, la part pràctica que té, la rapidesa amb què s’adapta a tot, és d’admirar.

–¿Li agrada aquesta vida?

–M’agrada tot, menys els viatges. Entrenar-me per estar més fort i ser més ràpid, m’agrada, sí. Si ets fort tens més possibilitats de pensar millor i que les decisions que prenguis, fins i tot en plena carrera, siguin encertades. Tot és una competició i m’agrada. La vida amb l’equip també, hi ha bon rotllo i això és vital en les motos, vital.

Notícies relacionades

–¿El primer que fa quan acaba un GP és trucar a la mare?

--Doncs no, no, ella i els meus saben esperar. Quan acabo, si m’ha anat bé (si m’ha anat malament prefereixo no explicar-ho), desconnecto del tot. Si pogués desaparèixer del circuit tocant un botó, ho faria. Però tenim moltes obligacions, entre elles atendre-us a vosaltres. Però jo, el que més adoro després d’una victòria, és ficar-me al cotxe de lloguer, estirar-me al seient del darrere i descansar, dormir, és un dels meus plaers. A la mare li truco més tard. I al pare. I a l’oncle Guillermo. H

Temes:

Joan Mir