29 febr 2020

Anar al contingut

Focus a la dignitat dels sensesostre

La pel·lícula 'Sense sostre' relata la realitat dels que viuen al carrer. El protagonista, Enric Molina, va viure així durant cinc anys en la vida real

Carme Escales

Focus a la dignitat dels sensesostre
Focus a la dignitat dels sensesostre

/

Cartrons, carro, manta, bosses i bosses plenes de res i buides de tot. Amb els ulls tancats, qualsevol de nosaltres pot descriure fàcilment el set d’una vida sense sostre. Les hem vist en caixers i acomodades sobre la vorada de locals, buscant una mínima protecció de la pluja, el fred o el vent. És una imatge habitual en ciutats com Nova York, París i Barcelona. Veïns i turistes conviuen amb aquesta postal i s’hi creuen diàriament al carrer. Però veure’ls no suposa ser conscients del que significa una vida en què aquests cartrons, carro, manta i bosses dins de més bosses són l’única companyia.

Els cineastes Pep Garrido i Xesc Cabot han compactat en 99 minuts el batec, el ritme, el desassossec, el fred i els temors del dia a dia d’una vida a la intempèrie. Han fet de la càmera un pont que ens fa abandonar la butaca per entrar de ple en la senzillesa del complex món de qui es veu al carrer, sol, protegint-se de qualsevol amenaça. La pel·lícula ‘Sense sostre’ és una porta oberta que ens acompanya fora del sistema, fora de presses i obligacions, de rellotges i compromisos, lluny de compres, regals, de relacions i whatsaps, de llençols i empara, una invitació a l’autèntica realitat dels sensesostre.

Els directors d’aquesta pel·lícula documental conceben el cine «com un procés molt relacionat amb la vida», expliquen. I dins d’aquesta concepció, senten preferència per enfocar personatges «que tenen difícil encaix al món», afegeixen. Però el seu, a més, és un enfocament que mira d’incitar l’espectador a qüestionar-se el significat d’aquest desencaixament. «¿Què vol dir no encaixar al món?», es pregunta Xesc Cabot.

Des de l’any 2001, aquest tipus de plantejaments –diu– «ens guien en la nostra tasca com a cineastes». Van arribar als sensesostre el dia que se’ls va creuar el treball de Miquel Fuster, el dibuixant de còmics que va passar 15 anys vivint al carrer. «El seu còmic en què en parla tenia a veure amb el que fem», explica Pep Garrido.

A partir d’allà, van començar a investigar i relacionar-se amb la realitat a la qual volien aproximar-se, com procedeixen en cada nova idea de treball. Van contactar amb Arrels Fundació. «Aquell dia va ser bastant transformador. Vam conèixer diversos usuaris, entre ells Enric Molina –protagonista de la pel·lícula– i Jesús Marcos», expliquen.

Inspiració real

El guió del seu treball audiovisual va acabar sent una combinació de les vivències d’aquells usuaris reals d’Arrels. La vida mateixa. «Volíem que l’espectador pogués sentir la vida al carrer, des de l’emoció pròpia de cadascú. I restituir la humanitat de totes aquestes persones a través del cine», puntualitzen els cineastes.

Tal com expressa el director d’Arrels Fundació, Ferran Busquets, «la pel·lícula diu moltes coses, però en pregunta moltes més».  Per als responsables, personal, voluntaris i usuaris d’Arrels, es va organitzar una sessió especial. «Agraïm la sensibilitat del Pep i el Xesc pel tema, i l’esforç per produir aquest treball. Des d’Arrels volem ser una eina per a qualsevol que desitgi que no hi hagi ningú dormint al carrer. I, de fet, els projectes més exitosos no han sorgit d’Arrels», precisa Busquets.

Una de les preguntes a les quals el director d’Arrels es refereix quan defineix el treball de Cabot i Garrido com un documental que, en el silenci de les seves imatges, planteja tantes qüestions, és «si algú creu que una persona decideix realment, escull o vol viure al carrer». La seva resposta, després d’anys d’acompanyament als sensesostre a Barcelona –aquest any passat Arrels va atendre 2.564 persones–, és nítida: «Són persones que es troben atrapades en aquesta situació i necessiten algú de fora que els ajudi a sortir-ne. No és que no ho vulguin, és que no saben com sortir d’aquí». Per fer-se entendre, Ferran Busquets es val d’una cosa en què la societat sembla ser a hores d’ara més comprensiva. «Tothom entén que en la violència de gènere no es tracta de culpabilitzar les dones dient-los que és el que elles han triat, que són elles que trien estar amb aquests homes maltractadors. Doncs l’equivalent al masclisme en aquest cas, en la situació dels sensesostre és la vulneració del dret a la vivenda que tota persona té. Sense eines i recolzament per abandonar situacions terribles és molt difícil sortir-ne», sentencia Busquets.

La proximitat que genera la pel·lícula ‘Sense sostre’ propicia, almenys, que es pugui comprendre, empatitzar amb els que dormen al carrer. Amb el treball de Xesc Cabot i Pep Garrido, l’enorme sofriment, la desestructuració a molts nivells i la seva marginalització traspassen de la pantalla a la consciència. «Per a nosaltres el més important és que la gent estigui conscienciada, i la pel·lícula hi ajuda», declara el director d’Arrels Fundació.

Coneixent la problemàtica de soca-rel, Busquets no és optimista. «El sistema és una màquina que genera persones al carrer. Cada vegada n’hi haurà més, i nosaltres no tenim capacitat per reconduir-ho. Hem de deixar d’estigmatitzar els sensesostre, alcohòlics o no –l’alcohol pot ser la causa o la conseqüència de les seves circumstàncies–, i començar a exigir el remei per evitar les seves circumstàncies, que podrien ser les de qualsevol de nosaltres un dia», exposa. Acostumat a defensar el dret a la vivenda davant de l’administració i demandar el precís per pal·liar el seu incompliment, considera que «la societat i les entitats socials han de saber a què es destinen els fons públics. Hem d’analitzar millor els comptes de l’administració. Són públiques, però no s’analitzen. Ens falta el detall per saber què s’aporta realment a assegurar els drets bàsics de les persones, com la vivenda»  

Presa de consciència

Després de tantes hores de rodatge i convivència amb aquesta realitat, també els artífexs de la pel·lícula són més crítics encara amb la situació. «Quan camines pel carrer i veus algú dormint a terra, és que alguna cosa està trencada socialment, tenim una esquerda social. Són persones dormint al carrer», diu Xesc Cabot.

Persones com Enric Molina, l’actor principal en la pel·lícula ‘Sense sostre’. «Vaig estar cinc anys vivint al carrer. Ara fa gairebé dos anys que visc en un pis», explica. Aquests dies per a ell són excepcionals. Entrevistes, xerrades, sessions de la pel·lícula... «molta moguda», diu. Als seus 53 anys gràcies a aquest rodatge ha posat un peu en el seu somni d’actuar. En això es va començar a formar en el grup de teatre d’Arrels Fundació. Enrere queda la seva història al carrer, on recorda que «tot era difícil: el fred a la nit, la inseguretat, posar-te a dormir i no saber si l’endemà et despertaries i com estaries...». El missatge que volgués que deixés la pel·lícula a qui la vegi és «el canvi de mirada. Posar-se a la pell de qui és al carrer sabent que tothom pot acabar sent un sensesostre», conclou Enric Molina.

Temes: +Persones