MENORS CASTIGATS

L'escola dels ajaguts

La població nativa de Namíbia, històricament marginada, es reclou en l'alcohol i abandona a la seva sort els més petits

L'escola dels ajaguts

All rights reserved 2019

5
Es llegeix en minuts
Judit Figueras

Mentre observa la tomba de la seva mare, la Flora aparta els nens que, sense voler, cauen i la trepitgen. «Es deia María Claudia», diu la nena de 10 anys just després d’indicar les lletres inscrites a la creu. Els altres, amb afany de protagonisme, riuen i, alhora, assenyalen els altres nínxols del cementiri. «Mira, aquí hi ha el meu pare»; «I aquí el meu germà gran», diuen entorpint-se els uns i els altres. Darrere la Flora, se sent una tímida rialla provocada per un grup que comenta l’ampolla buida que encapçala el sepulcre de la mare de la nena. 

María Claudia era una dona alcohòlica, com molts dels adults que viuen a Gochas, un poble de només 500 habitants, la majoria d’ètnia nama, que pertany a la regió d’Hardap, al sud-est de Namíbia. Fa pocs mesos els pares de la Flora van morir. Ara la Flora i la seva germana petita, Michelle, viuen al barracó d’un matrimoni de 60 anys, al qual anomenen «avis».

A la seva nova llar, la Flora és qui ordena, porta llenya, cuina i neteja la Michelle i els dos nets de la parella amb qui viu. Alguns dies, al sortir de l’escola, un cadenat no li permet entrar a casa. El posa la seva àvia adoptiva quan va a una de les barraques del barri on fabriquen cervesa a un preu assequible. Fins a les nou de la nit, la Flora camina sense rumb de la mà de la seva germana a l’espera que la dona torni i obri la porta de la barraca. Aquests dies no sopa. 

La Flora és un de tants nens que esperen al carrer fins que els seus pares, oncles o avis arriben de la barraca que fa les funcions de destil·leria o, com la coneixen els més petits, «l’escola dels tombats». Els caps de setmana, la nena també cuina per als altres menors que viuen al barri. De vegades, ha de sortir a caçar ocells, escorxar-los i rostir-los al foc. «Dono de menjar als altres nens perquè em fan pena. El cap de setmana l’escola tanca i, en lloc de cuidar-los, els adults prefereixen passar les hores bevent a la cerveseria». Només té 10 anys, però la Flora té molt clar quin és el principal problema a la seva comunitat. «El que menys m’agrada de Gochas és l’alcohol i la violència que genera en els grans. A casa meva, quan els avis s’emborratxen, em criden i em peguen sense cap motiu». 

Castigats per la desigualtat social

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Namíbia és el sisè país a l’Àfrica on més alcohol es consumeix per càpita. En pobles com Gochas, tot i que no hi ha dades oficials, els casos d’alcoholisme es disparen, sobretot a la zona on habita la comunitat nama. 

Com la majoria dels pobles a Namíbia, Gochas està dividit en tres parts. A la zona més pobra, on les condicions de vida són més dures, viu la població negra, els namas. A les zones més acomodades, viu la població blanca. De fet, segonsel Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (UNDP, en les seves sigles en anglès)Namíbia és el segon país del món amb més desigualtat entre la població, només superat per la seva veïna Sud-àfrica. 

Una realitat social motivada per la segregació racial que va imposar l’apartheid quan el país formava part de Sud-àfrica. Aquesta desigualtat ha estimulatl’augment de l’atur a les zones on viuen les comunitats natives. Segons dades de l’Oficina Central d’Estadístiques de Namíbia, el 2018, la taxa d’atur va arribar al 34,49% a la regió d’Hardap. A Gochas, els únics nama que tenen un salari són aquells que treballen a les granges que hi ha als voltants del poble. 

«Alguns decideixen explotar els menors per treure’n un lucre econòmic»

«Els que no treballen són els que més beuen», assegura la treballadora social i directora de Serveis Socials Ecumènics de Namíbia (Ecsos, en les seves sigles en anglès), Amanda Krüge. «Molts utilitzen les subvencions que dona el Govern i alguns fins i tot decideixen explotar els menors per treure’n un lucre econòmic»,afirma Krüge. 

Assetjament sexual

És el cas de Sheline, una nena d’11 anys que, fa només sis mesos,va denunciar la seva tieta per haver-la venut sexualment

«Era un dissabte, no recordo exactament el mes. La meva tieta, amb qui vivia llavors, em va obligar a anar a casa d’un veí. Jo no ho volia, però ella em va forçar». Després que la tieta se n’anés, l’home la va empènyer al seu dormitori i la va violar. «Vaig cridar i vaig plorar, però ningú em va ajudar», diu la menor amb un rostre impassible. «Quan la meva tieta va tornar, vaig veure com l’home li donava cinc dòlars namibians». Aquest malson es va repetir fins a sis vegades. 

Trenta cèntims d’euro és el preu que la dona necessitava per proveir la seva dosi diària d’alcohol. Després que la nena denunciés el delicte, una de les professores de l’escola va decidir assumir el cost necessari perquè la nena visqués a l’hostal infantil del poble. 

«A les àrees rurals, moltes nenes no ho denuncien perquè no coneixen els seus drets o per por de ser estigmatitzades»

«A les àrees rurals, moltes nenes no denuncien, o bé perquè desconeixen els seus drets, o bé per por de ser estigmatitzades», assenyala la coordinadora de programes del Foro per a Dones Africanes Educadores de Namíbia (Fawena, en les seves sigles en anglès), Happy Shapaka

Sheline ho va denunciar i ara alguns dels seus companys de classe l’assenyalen i se’n burlen. Tal com ho veu Shapaka, «es tracta d’un problema cultural, però, a més, la violència de gènere i els casos de violacions solen tenir el mateix punt de partida: l’excessiu consum d’alcohol». El 2015, l’Institut d’Investigació de Polítiques Públiques del Govern de Namíbia IPPR va realitzar un estudi titulat‘Percepcions sobre igualtat, violència de gènere, pobresa i llibertats bàsiques’en el qual el 87% dels ciutadans enquestats considerava l’alcohol com el principal factor que contribueix a la violència de gènere, seguit de l’atur, la pobresa i els valors culturals. 

Notícies relacionades

Kooper, l’home que va violar Sheline en repetides ocasions, viu a només dos carrers de l’hostal on viu la nena. A la seva vivenda, una de les poques construïdes amb maons, l’home de 67 anys rega les plantes que té al seu jardí, alimenta les seves gallines i saluda els veïns que passen per davant. Tots a Gochas saben el que va fer, però al poble, Kooper continua sent un home respectat.