Anar al contingut

TRIBUNA

Invisibles, entre dues ribes

Molts menors marroquins veuen frustrat el seu somni europeu i es queden malvivint al port de Tànger

Enric Canet

Invisibles, entre dues ribes

Tenir projectes educatius del Casal dels Infants a les dues ribes del Mediterrani, a Catalunya i al Marroc, ens ajuda a reconèixer que “el sud també existeix”. Posar els peus en un lloc diferent obliga a pensar des de noves perspectives, sobretot si posem la mirada en molts joves invisibilitzats, bastants d’ells menors que deambulen pel port de Tànger, esperant saltar en camions per ocultar-se i creuar l’Estret. Diuen que són uns 350 els que dormen a la sorra de la platja.

Tànger és un nucli important d’atracció del món rural del nord del Marroc. Des del port, malgrat la boirina, destaca al nord el poble de Barbate (Cadis), tot i que la distància per arribar fins aquí no és la més curta de l’estret de Gibraltar. Els dos factors, la urbanitat i l’opció de ser un punt de partida del viatge a Europa, multipliquen el seu efecte d’atracció i impulsa els joves a fugir del poble, que els ofega.

Tenen motivacions diferents, però tots evoquen els esperançats somnis des d’un petit poble que els tanca en capsetes, sense oportunitats, xocant amb la tradició i l’autoritarisme, sense possibilitat d’una feina estable, movent-se a quatre carrers envoltats de camps.

I emprenen la fugida, diferent de la que van protagonitzar fa 20 anys molts que van aparèixer, llavors, a la plaça de Catalunya o al pont de Marina de Barcelona. Per prendre la decisió no els fan falta postals enviades per amics, ni relats fantasiosos dels quals tornen per uns dies, ni la visió de la costa andalusa, com fa 20 anys.

En tenen prou amb un dels seus mòbils, amb milers d’imatges de la vida al nord, amb connexió directa amb els que són aquí, per tenir posades les esperances en un futur que volen i creuen millor. Una informació, no obstant, que sovint els arriba descontextualitzada i distorsionada, projectant una vida fàcil, consumista i molt còmoda.

A molts dels pobles, gairebé tres quartes parts dels joves se’n vol anar. Perquè volen llibertat, poder expressar-se. Perquè creuen que viuran millor i enviaran diners a la família. O perquè rebutgen fer el servei militar que, sembla, se’ls tornarà a imposar.

Els somnis, en molts casos, es frustren de seguida. Arribar a Tànger és fàcil. Trobar la manera de seguir el viatge és un èxit a l’abast de pocs. Després de diversos intents, molts es queden al voltant del port, sobrevivint, en petits grups, dormint al carrer, sense voler tornar al poble i mostrar el seu fracàs. Entre dues ribes, joves, desarrelats, invisibles.

Els que tenen més sort o han ajuntat diners per pagar una plaça a la llanxa, intentaran passar a l’altra riba, i s'arriscaran a morir ofegats, com alguns dels seus amics. El futur, en qualsevol cas, serà complex i els oferirà moltes frustracions. Els costarà deixar de ser invisibles.

Carn de canó

Molts són menors, i ja coneixem la seva història. Una vegada a Europa, es mouen una vegada i una altra. Si no els fan la jugada de considerar-los adults amb proves d’edat sense prou fiabilitat, els tutelen als centres. Alguns se n’escaparan, perquè difícilment els ofereixen projectes de vida més enllà d’un llit i menjar. També sovint són invisibles davant de la justícia. Maltractats, robats, abandonats, violats. Sobretot les noies, que difícilment escapen de ser carn de canó d’organitzacions criminals.

Treballar en xarxa amb les entitats, al Marroc i a Catalunya, significa bastir ponts de diàleg i de justícia

Si es queden als centres, sembla que tothom esperi que compleixin els 18 i un dia per tornar a llançar-los al carrer, ja sense la responsabilitat de tutela per part de les administracions que estable la llei. Són, de nou, joves desarrelats, majors d’edat, invisibles, entre dues vores, malgrat estar a la del nord. Desprotegits, víctimes de les xarxes delictives. Frustrats, enfadats amb el món i amb tot.

Ells, que van començar el trànsit amb ganes, han perdut l’esperança. Nosaltres, les dues ribes, el sud i el nord, hem perdut, inútilment, un gran capital humà. Els desfem el somni i perpetuem la seva frustració.

Acompanyar aquests joves allà i aquí no arregla una gran injustícia generada per la geopolítica, el capitalisme i moltíssims factors. Però busca reconèixer-los i enfortir-los quan volen definir el seu propi itinerari per tirar endavant. Treballar en xarxa amb les entitats, al Marroc i a Catalunya, significa bastir ponts de diàleg i de justícia que sempre hi havia hagut al mar Mediterrani.