Quan l'oblit és de tots

Mama no et preocupis, jo ho faré. A partir d’avui, cuinaré jo. Tu seu tranquil·la, mira la tele, pots fer ganxet a la teva butaca al costat de la finestra perquè vegis passar la gent pel carrer, que jo m’ocuparé de tot.

Així comença per a moltes persones amb els seus primers símptomes de pèrdua de memòria un evident compte enrere a la seva aportació quotidiana a casa seva. Final de trajecte en una vida de tasques domèstiques, però també de satisfaccions i progrés personal. Protegir aquestes persones amb deteriorament de la memòria de perills com l’oblit d’un fogó encès, o la confusió d’ingredients porta moltes filles, fills, parelles o cuidadores a evitar-los qualsevol contacte amb el que fins aquell dia havia sigut el seu àmbit domèstic de més acció. Pensar en el que falta a la nevera, sortir a comprar, planificar menús, etc., són reptes diaris, tasques que mantenen la vida en una llar. I la ment en marxa.

Quan la ment s’alenteix, ¿és el final de tota decisió per a la persona? ¿És precís limitar les seves accions de manera dràstica? “Si abandones l’oblit –i només protegeixes la persona i el seu entorn–, exclous socialment els qui ho pateixen, i mai més podran tornar a integrar-se”, afirma la neuròloga i directora mèdica de la Fundació ACE, Mercè Boada. “¿Les persones amb un diagnòstic d’alzheimer han de ser felices només a casa seva? La nostra filosofia és que ho siguin compartint activitats amb altres persones. Tornant a escriure i parlar, participant en programes de psicoestimulació i reeducació en l’exclusió social”, indica Boada. La neuròloga especialista en rehabilitació de la memòria és assessora del programa REMS (Reforç i Estimulació de la Memòria i la Salut) que la Fundació Catalunya La Pedrera va crear per reforçar la cognició de persones que presenten una disminució, perquè puguin recuperar la seva autonomia en les activitats de la vida diària, en la mesura que sigui, ajudant-les a ser actors del seu procés vital. El programa REMS es desplega en els 25 espais socials que la fundació té a Catalunya.

Compartir aprenentatge i records

Daniel Moll és usuari de l’Espai Social Gràcia, a Barcelona. Té 69 anys i triga 20 minuts en autobús fins aquest lloc al qual acudeix diàriament. “El meu metge de capçalera em va parlar d’aquesta possibilitat”, explica. “Aquí venim a aprendre, a jugar i a fer amics. A sentir-nos d’una manera més digna, més considerats. Això fa que ens sentim feliços”, expressa Moll. Joan Ruiz és un dels seus companys en aquest espai de trobada i activitats. El Joan té 87 anys. Va ser la seva filla la que el va informar dels espais socials de la Fundació Catalunya La Pedrera. “Començar a venir aquí és com si

m’hagués tocat la loteria”, diu. “Aquí cantem, escoltem música, recitem i treballem la memòria. Jo escrivia poesia, però ho tenia abandonat, i aquí l’he recuperada”, explica el Daniel. Amalia és companya del Daniel i el Joan a l’espai de Gràcia. Va començar a deixar de sentir ganes de cuinar. “Em desanimava no sentir-me tan capaç de preparar el menjar com sempre havia fet”, relata. I, buscant la causa d’això, va topar amb el diagnòstic d’alzheimer. No va ser una notícia terrible. La va assumir com la mera explicació de la seva pèrdua de seguretat. I pren les seves activitats a l’espai de Gràcia com una veritable rehabilitació de la seva memòria. “Recordem pel·lícules i coses viscudes. Aquí prens consciència de com estàs, és el nostre termòmetre. I tots anem en una mateixa barca”, diu.

Al carrer, una altra història

A fora, al carrer, la vida corre a un altre ritme, aliena a l’adaptació que persones com l’Amalia, el Daniel i el Joan necessitarien. “La societat no està preparada per viure un ritme més lent com el que porta, en general, la gent gran”, diu l’Amalia. De 10 a 13 hores, cada dia, orientació, memòria, llenguatge i càlcul apuntalen les capacitats cognitives perquè després, a casa, cadascú se serveixi de les eines apreses i el seu reforç de capacitats per fomentar la seva autonomia. Si rehabilitem la nostra musculatura, la nostra estructura òssia, ¿per què no ho hem de fer amb la memòria i les nostres capacitats cognitives?, manifesta la neuròloga Mercè Boada.

Però, ¿Com demanar al nostre entorn que consideri i animi aquests marges de millora en les ments amb cert deteriorament cognitiu?  “Inspirats en models instaurats ja en països com ara Anglaterra i el Japó, comencem a pensar a crear comunitats Dementia Friendly, interpel·lant diferents actors socials per aconseguir una societat respectuosa amb les persones que conviuen amb el deteriorament cognitiu, posar-ho més fàcil perquè puguin sentir-se acollides, també al carrer. I, alhora, preparar-nos com a societat davant de la demència una cosa que sabem que anirà a més per l’augment de la longevitat”, declara Mònica Duaigües, responsable de Programes per a la Dependència  de la Fundació Catalunya La Pedrera. “L’objectiu de les comunitats Dementia Friendly és procurar més sensibilitat i proximitat amb les persones amb deteriorament cognitiu, no silenciar ni apartar, sinó acompanyar. Adaptar i no negar possibilitats a aquestes persones”, afegeix.

Elaborar materials de sensibilització, promoure la investigació i crear entorns més acollidors a les persones amb demència són part del programa Dementia Friendly.

Notícies relacionades

L’emocionant espot amb què el Govern balear demana un Nadal diferent

El tercer sector davant dels ODS

“Vaig anar al banc per fer una transferència i em van enviar al caixer a fer-la sola. Tinc 72 anys i alzheimer. No és normal que la societat no tingui en compte ni la gent gran ni les seves limitacions. Falta molta conscienciació de la societat sencera”, lamenta Amalia.

Caixes de supermercat reservades per a persones que necessiten més temps per comptar el canvi, un passaport de la demència –com una targeta rosa– per advertir al transport públic i al carrer de qui pot necessitar en algun moment ajuda són ja realitat en països que han fet de la demència una realitat a integrar i acompanyar, per sumar socialment, valors, capacitats i autonomia: salut social, en lloc de recloure, sobreprotegir o ignorar.