Arribem tard amb els menors

¿Per què un menor s’arrisca a travessar l’Estret per buscar-se la vida a Europa? ¿És un aventurer? ¿És un temerari? ¿Els seus pares, uns inconscients? ¿Què sap dels que moren intentant-ho? ¿I de les grans dificultats legals i d’acollida que es trobarà quan posi els peus a Andalusia, si és que hi arriba?

Són preguntes molt difícils de respondre. No hi ha un estereotip únic, tot i que puguem veure tots els casos iguals. Les seves històries són molt diverses, però es troben amb la mateixa realitat quan arriben aquí: part de la població esquerpa, les dificultats legals, la incertesa dels processos que els tocarà passar.

Al Casal dels Infants, com moltes entitats, no som especialistes a interpretar estadístiques ni en argúcies legals i administratives que vulneren drets, malgrat que sovint n’hem de treure l’entrellat. Però en sabem de persones; en el nostre cas, de noies i nois immigrants que ja no són menors i que no tenen xarxa de recolzament, i coneixem les seves grans dificultats per aconseguir l’autonomia, malgrat les ganes de tirar endavant, quan les institucions públiques deixen de tutelar-los al fer els 18 anys i els deixen a la intempèrie. Sobretot si encara no tenen el permís de residència i, per tant, no poden treballar.

Sabem les seves històries, els records de casa, els paisatges de la infància, el camí que han fet i les energies que els van portar al nord. Les ganes de poder construir-se un futur. Ens costa dimensionar el risc del viatge que van fer i els obstacles que s’han trobat, però podem entendre perfectament les seves motivacions. Perquè no són gaire diferents de les de molts joves nascuts al nostre país que han buscat feina a Europa o a Amèrica: trobar una bona feina, una vivenda digna, ajudar els de casa i poder, en un futur, formar una família.

Històries que parlen d’una situació als països d’origen cada vegada més dura. De tensions socials i polítiques, de manca de llocs de treball o de treballs precaris. Com la del Hammid, de 23 anys, que treballa al port de Tànger per 350 euros al mes, i es llança a l’aventura de la costa andalusa des d’allà mateix.

O l’Omar, que ve de més al sud, desitjant que la seva esperança de vida augmenti 20 anys. O la de la Nora, de la zona del Rift, on els conflictes socials generen una alta violència. O la Nadia, que fuig d’una situació de violència insostenible a casa seva, buscant comprensió en algun nou entorn social.

Històries que parlen de situacions d’emergència total en països del sud, cada vegada més agreujades per uns jocs econòmics que els enfonsen a la ruïna, en mans d’oligarquies polítiques de poders econòmics dels països del nord que en treuen un benefici. Situacions semblants a guerres cròniques.

Quan deixem les estadístiques de banda i tenim la sort de poder mirar-los als ulls, ens veiem reflectits en la seva tristesa i ens dol la nostra incapacitat, com a societat d’acollida, d’ajudar-los. Perquè malgrat que han demostrat un valor, un coratge, estem perdent (deixem perdre) el seu capital humà –el mateix que perden els seus països d’origen–. Són gent que pot aportar molt a la nostra societat envellida: energia nova, amb ganes d’aprendre i formar part del nostre grup, arrelar al nostre territori. La seva lluita per viure dignament, fins i tot jugant-se la vida, costa d’imaginar en un món desesperançat com el nostre.

Però ens entestem a espantar-nos per les estadístiques i les percepcions de la situació global. És cert que ens ha desbordat. A tots, començant per les institucions, que no han treballat amb previsió. La infància i la joventut no estan al centre dels debats polítics i contínuament arribem tard. Però també ens ha desbordat als que havíem d’exigir una lectura correcta de les estadístiques, de les anàlisis, que ja ens havien dit que el fenomen aniria a més.

Tots hem tingut una miopia extrema i la societat no ha exigit solucions respectuoses amb els drets humans. Volem acollir, però tots junts ens hem saltat uns quants drets. Aquells drets de la humanitat, firmats per la majoria dels països. Drets de protecció de qualsevol menor. Dret a la dignitat dels joves, dret a una vivenda digna, dret a una feina correctament remunerada. Estem en un moment clau. Són preocupants reaccions viscerals excloents que obliden que aquests joves són molt més víctimes que tots nosaltres. Perquè el problema no són els nouvinguts, és la desigualtat brutal que viu la nostra societat i tot el món. Són els recursos acumulats per uns quants que generen la misèria per a tanta gent. 

Notícies relacionades

L’emocionant espot amb què el Govern balear demana un Nadal diferent

El tercer sector davant dels ODS

Tenim l’obligació d’exigir que s’ataqui de soca-rel el problema i evitar que es criminalitzi qui n’és víctima. Si no, ens juguem que d’altres ho aprofitin per utilitzar-los de caps de turc i omplin els carrers de xenofòbia.

Mentrestant, les entitats socials que recolzem aquests menors i aquests joves seguirem lluitant no només pel seu futur sinó per garantir-nos un futur més just i digne com a país.