Anar al contingut

T'estimo poc

Risto Mejide

T'estimo poc

Això va per la quantitat de vegades que no t’he trucat. Això va per la quantitat de vegades que t’he tractat no sé si malament, però com si fossis una pesada. Les vegades que t’he dit que sí, que ja, que tinc pressa. Això és per a tu, per a l’única persona al món a qui realment li dec la vida. A l’única persona al món que no s’esperava sortir en aquest article. A l’única persona al món que mai ho ha demanat. 

T’estimo poc. Poc pel que et mereixes. Poc pel que m’has estimat tu a mi. T’estimo poc i ja ho sento perquè crec que t’estimo com només es pot estimar una mare. Però tot i així, sento que per més que t’estimi, no t’estimaré mai com m’has estimat tu. El volia demanar que em perdonessis d’entrada. Però sé que a sobre no creus que hi hagi res a perdonar. 

T’estimo poc. I tot i així t’estimo amb totes les meves forces. Però és que el teu amor és descomunal. En uns temps en què tothom estima contra reemborsament, això teu és a fons perdut, i el que és més increïble, per més que perdis en aquesta balança, tu segueixes posant-hi més. 

Negaré que ho he escrit, però mai he merescut tant afecte. Ni tant amor ni tanta atenció. Encara més, a vegades fins i tot t’he pagat com l’Estat, tard i malament. M’has cuidat quan sabies que ni tan sols ho recordaria. Aquests anys que ja han caigut en l’oblit de tots, menys el teu. M’has cuidat en l’adolescència, quan sabies que només rebries per resposta un ai mare deixa’m en pau. I em segueixes cuidant ara, quan ja ningú pensa que pugui necessitar que em cuidin així, tu segueixes aquí, tu ets aquí. 

Et noto quan me’n vaig de viatge. Quan em segueixes preguntant si he arribat bé. Quan aterro a qualsevol lloc del món i sé que et preocupes perquè mengi i dormi. I quan torno a casa, i et tranquil·litzo amb un missatge que sempre és el mateix. Mare, ja soc a casa. Aquí et deixo tranquil·la, i el que és més injust, ets tu la que em dones les gràcies per avisar. Et noto quan no passo bones èpoques. No cal ni que t’ho expliqui, perquè m’ho notes no només a la cara, sinó fins i tot a la veu. I és que no hi ha manera d’amagar-te res. Jo ho intento per no preocupar-te, perquè creguis que tot va correctament, per no donar-te més maldecaps, però aquí està el teu detector de mentides, més fiable que qualsevol polígraf, per desemmascarar-me i fer-me sentir culpable d’engany en primer grau, una vegada més. 

Et noto, en definitiva, quan no només estic sol sinó a més me’n sento, quan no hi ha ningú més. És la grandesa de sentir-se el teu fill. Saber que soc el que soc perquè tu m’ho vas ensenyar gairebé tot. 

Així que avui et dic que t’estimo. Poc pel temps que hem passat. Poc pel que vindrà. Perquè així de fotuda és la naturalesa. Et dona l’amor més gran i pur del món i després te’l treu, perquè sàpigues el que és perdre l’amor d’una mare, l’amor de veritat. I llavors és com que t’empeny a posar en pràctica el que has après. I a formar la teva pròpia família. I que d’aquesta manera hi hagi alguna cosa d’ella que continua. Però llavors és quan la teva mare ja no hi és. Quan la necessites més. Quan mires cap al cel i t’agradaria ser creient per pensar que des de dalt et segueix els passos. I et segueix trucant per saber si has aterrat i si menges i dorms bé. 

Però avui no parlem de coses tristes, parlem que t’estimo poc. Avui t’escric i t’explico això. Que mentre un mascle alfa és un imbècil, llegir femella alfa és pensar en l’inici de totes les coses. Per alguna cosa deu ser. 

Avui, que segur que ets tu la que tens problemes que no m’expliques per no preocupar-me. I a mi, que no tinc els teus superpoders i la teva intuïció superlativa, només puc dir-te que comptis amb mi. Que em donis l’oportunitat de ser tan bon fill com tu has sigut amb mi com a mare. 

Avui penso cridar-ho als quatre vents que estic aquí, orgullós de tu i avergonyit d’estimar-te tan poc pel que tu mereixes. 

Ho dic, ho repeteixo i ho repetiré davant qui em creui. 

Visca la mare que em va parir. 

Visca tu.