Anar al contingut

Amb Mickey va començar tot

Nando Salvà

Qui no recorda haver-se quedat de pedra al descobrir que Walt Disney era el nom d’una persona? Durant molt temps, per als nens que érem llavors, la paraula Disney només era el lloc d’on Mickey Mouse procedia, potser el castell envoltat de focs artificials que apareixia al principi de tantes pel·lícules de dibuixos. Va resultar difícil fer-se a la idea que totes elles tenien un mateix pare espiritual. 

«No crec que hi hagi cap cim que no pugui ser assolit per un home que sàpiga com fer realitat els somnis. El secret es resumeix en quatre C: curiositat, confiança, coratge i, sobretot, constància. Quan creus en alguna cosa, has de fer-ho de forma implícita i inqüestionable», va dir qui avui, a punt de complir-se 50 anys de la seva mort –dijous que ve– fa temps que s’ha transformat en icona.

Qualsevol pel·lícula d’animació que ens passi pel cap li deu alguna cosa a Disney. Fa poc menys d’un segle ell es va abocar a un mitjà fins llavors utilitzat essencialment com a curiositat i per a l’acudit, i en va fer un espai per a l’art. Per fer-ho, va agafar la matèria de la qual es componen la fantasia i els somnis i la va anar convertint en un món estrany poblat per ratolins, i ànecs que parlaven de forma rara, i elefants voladors, i princeses tretes de contes populars que amb el temps es van fer famoses als racons més remots del planeta.

Va produir més de 600 pel·lícules, d’animació o d’acció real –o de les dues coses alhora– i va guanyar, ell sol, 22 Oscars. I mentrestant li va canviar la cara per sempre tant al negoci de fer pel·lícules com al de fer-se gran. Qualsevol nen nascut en els últims 70 anys ha plorat amb la mort de la mare de Bambi o amb la del pare de Simba, i en general ha crescut en un món en què les imatges i els productes creats per Disney eren omnipresents.

El do que Walt Disney posseïa és una qualitat reservada als genis: l’habilitat per crear alguna cosa que existeix només en l’àmbit de la imaginació i atorgar-li existència física. Alguns el consideren la figura més significativa en les arts gràfiques des de Leonardo da Vinci; altres el comparen amb Thomas Edison i Steve Jobs, gent posseïdora no només d’una visió sinó de la passió, l’ego i l’energia per donar-li vida. És possible que Disney no fos especialment brillant dibuixant –altres s’encarregaven de fer-ho per ell–, però a canvi va construir una forma narrativa sòlida com una roca, feta de personatges amables i senzills i sentimentalisme a flor de pell i valors conservadors i cançons encomanadisses, i amb ella es va consagrar en un dels grans arquitectes de la cultura popular. I depenent de la persona a qui es pregunti, va usar el poder que el càrrec li atorgava per subministrar felicitat, innocència, seguretat i amabilitat o per defensar valors familiars retrògrads, perjudicis de classe, raça i gènere i una doctrina política basada en el patriotisme i l’obediència. Ja se sap el que diuen de les opinions.

La fantasia com a fugida

Durant tota la seva infantesa Walt Disney va ser víctima d’abusos físics per part d’un pare intolerant, i resulta fàcil inferir que la seva carrera fos un intent d’evocar la infància que no va tenir mai. Després de deixar l’institut i guanyar uns dòlars repartint diaris primer i dibuixant tires còmiques després, als 22 anys es va traslladar a Los Angeles i va fundar amb el seu germà Roy la productora Disney Brothers, que a partir de llavors seria la seva via per escapar-se dels avorrits i sufocants límits de la vida diària cap a una realitat controlada per ell mateix. Davant tenia un públic que, acorralat per la Depressió, necessitava evadir-se.
    

Però amb aquesta coincidència per si mateixa no n’hi hauria hagut prou per garantir a la companyia els triomfs que des d’aleshores ha aconseguit. Possiblement, de fet, avui Disney no existiria si no fos per Mickey Mouse, que des del seu naixement el 1928 es va convertir en el seu emblema. Com el seu creador va dir una vegada: «Espero que no ens oblidem mai que tot va començar amb un ratolí». En efecte, són curts protagonitzats pel rosegador com Plane Crazy i Steamboat Willie, i els que a partir del 1934 els van convertir a ell i a l’Ànec Donald en una parella còmica tan memorable com Laurel i Hardy, cosa que va permetre a Disney plantar un peu a Hollywood. 

    El que va permetre plantar el segon per començar a fer passos de gegant va ser Blancanieves y los siete enanitos (1937), que resultaria ser el primer llargmetratge de la història. La seva producció va ser per als Disney una batalla acarnissada. Els metges de l’època asseguraven que veure una pel·lícula d’animació tan llarga seria perjudicial per a la vista, els banquers que firmaven crèdits vaticinaven que ningú voldria veure una cosa així. La pel·lícula va recaptar 8 milions de dòlars; si tinguéssim en compte preus i inflació, seria considerada la segona més taquillera de tots els temps ('Allò que el vent s’endugué' seria la primera).

Els metges de l'època van dir que ‘Blancanieves’, el primer llargmetratge de la història, perjudicaria la vista

Amb 'Blancanieves', Disney no només es va confirmar com una força major de Hollywood sinó que va assegurar un futur per al cine d’animació. Si hagués fracassat a la taquilla, avui no existirien ni altres pel·lícules Disney com 'El rey León' o 'Frozen: el regne de gel' ni possiblement tampoc títols com 'Akira' o 'Vals con Bashir'. Així mateix, Blancanieves també va ser pionera en l’ús d’una cosa que amb el temps Disney ha arribat a practicar de forma tan perfecta que gairebé fa por: el màrqueting. 

UNA GUERRA PROVIDENCIAL

En tot cas, les produccions immediatament posteriors de la companyia no van ser precisament èxits financers. Milions de dòlars es van  invertir en pel·lícules com 'Fantasía' (1940), 'Pinocho' (1940) i 'Bambi' (1942), totes elles fracassos de taquilla. Els estudis haurien d’haver tancat si no fos per la intervenció providencial de la segona guerra mundial. Els contractes firmats amb el Govern per a la producció de films d’instrucció –sobre com usar armes, per exemple– i propaganda –contra els nazis, sobretot– van mantenir la seva economia fora de perill.

No va ser fins una dècada després que Disney va començar a assaltar els cels al completar la construcció de Disneyland, que al cap de molt poc es va convertir en el parc d’atraccions

més popular del món. Conegut com 'El Lloc Més Feliç de la Terra', era la versió real del món de fantasia en què Disney solia recloure’s de petit, un refugi on el públic pogués sentir-se fora de perill. No va trigar a confirmar-se com una màquina generadora no només de felicitat, sinó també de diners. Avui, els diversos parcs temàtics repartits pel món acullen cadascun una mitjana de 15 milions anuals de visitants encantats de gastar-se al voltant de 150 euros cada un i fer cues monstruoses per viure la màgia.

Walt Disney era obsessivocompulsiu i addicte a la feina. Se’l considerava agressivament reaccionari, i les acusacions d’antisemita el van perseguir durant dècades. Els seus empleats li tenien por: en els seus millors dies era un dictador benevolent, però qui li portés la contrària en patia les conseqüències. Al cap i a la fi algú que és capaç de fer que les coses inanimades cobrin vida, devia pensar, és un ésser semblant a un Déu.

Disney era obsessivo-compulsiu, addicte a la feina i agressivament reaccionari. Els seus empleat el temien

No va entendre que, ja als 60, se li atribuís haver perdut el contacte amb la societat. Les seves pel·lícules no tenien cabuda en una societat castigada per la guerra del Vietnam i la lluita pels drets civils. «Odio veure pel·lícules tristes; sé que la vida no és com aquestes històries la pinten», va assegurar al final de la seva vida, molt abans que The Walt Disney Company arribés als nostres dies convertida en l’estudi més titànic de Hollywood. Va morir consumit per un càncer de pulmó a causa de l’abús del tabac i, a pesar dels rumors, no va fer cap esforç per assegurar la seva preservació criogènica.