Anar al contingut

LA GUERRA DE LES PERSONES

Roser Rosés: "Els nens cosíem petos per al front"

El 19 de juliol de 1936, quan la insurrecció franquista a Madrid va arribar a Barcelona, Roser Rosés tenia 10 anys i estava de colònies a Calafell. «Passejàvem per la platja quan vam sentir uns trets. Suposo que el monitor va intentar que no ens poséssim nerviosos i ens va dir que ens asseiéssim tots a terra, que un gos rabiós s’havia escapat i l’havien sacrificat, però era que alguns exaltats havien començat la guerra» , recorda Rosés. 

'Trenes tallades: records d’una nena de Rússia' (Cal·lígraf) al·ludeix a un episodi real. Quan va ser evacuada a l’URSS, amb 12 anys, li van tallar els cabells per higiene. També és una metàfora, la de la pèrdua. La personal i la col·lectiva. Encara que els cabells tallats creixen. Ha fet 90 anys i en fa 10 que Rosés comparteix la seva experiència pels instituts catalans, set o vuit a l’any, juntament amb altres membres del Consell de Savis del Museu d’Història de Catalunya. 

BOMBARDEJOS

«Jo era una nena i al principi no m’adonava del que era una guerra civil», explica. El conflicte, però, es va anar filtrant en el dia a dia. «Al col·legi, el Mossèn Cinto Verdaguer del Poble-sec, col·laboràvem fent uns petos amb paper de diari perquè els soldats no passessin fred al front. Els nens fèiem de sastres», recorda. «Per tot arreu hi havia mapes amb punts assenyalats amb agulles, que indicaven els avanços d’un front i de l’altre. Estaven en els llocs públics i alguna gent els tenia a casa», afegeix.

Però els bombardejos, prossegueix, van acabar sent el punt més desastrós. Rosés recorda una ocasió en què van començar a sonar les sirenes i tots els nens de la seva classe van sortir a la finestra per veure els avions «petitets» sobre el cel. «Dins de la desgràcia, ens feia gràcia col·locar cinta adhesiva als vidres. Es feia per evitar que les bombes fessin saltar els vidres i ferissin algú», explica. L’ona expansiva podia arribar a rebentar una persona per dins. «Vaig tenir un amic que va morir per l’ona expansiva. Tots portàvem una fusteta i la mossegàvem per evitar-ho. El meu germà encara conserva la seva».

Però el març del 1938 van començar a bombardejar cada tres hores. «Les sirenes no deixaven de sonar. El meu germà i jo ja no ens movíem del metro. Els meus pares se n’anaven a treballar i nosaltres ens quedàvem allà», explica. 

L’oncle de Rosés, que era metge, coordinava expedicions d’evacuació a l’URSS i va pensar a posar fora de perill la seva dona embarassada i la seva filla, de 3 anys. Ell es reuniria amb elles després i tots tornarien junts a Barcelona quan es restablís l’ordre. «Jo ho pas­sava molt malament amb les bombes i vaig voler anar amb la meva tieta i la meva cosina», explica. Tots esperaven viure en família a l’URSS, però a l’arribar van ser separades en pavellons diferents.

La República va caure i l’oncle de Roser Rosés va haver de fugir Mèxic. La petita va emmalaltir i va morir. «Va ser un cop molt fort per a la tieta, que va girar l’esquena a tot i no va voler aprendre ni una paraula de rus. El seu fill va néixer a Rússia i això va ser el que la va salvar», afirma. La tieta, el seu nadó i una Rosés adolescent van viure la segona guerra mundial en territori soviètic. Després de reunir-se amb el seu oncle a Mèxic, van tornar tots junts a Barcelona el 1947, amb papers falsificats. Ella ja havia fet els 21 anys. «Vam haver d’aprendre’ns unes adreces a França on suposadament havíem viscut. Aquestes falsedats et fan viure en fals. La por que va implantar Franco va canviar la gent. Durant molt de temps vam haver de canviar moltes coses de la nostra vida per poder sobreviure», assegura. 

0 Comentaris
cargando