EL LLEGAT DE LA INDIGNACIÓ

15-M. Any 5

Aquest diumenge es compleixen cinc anys d’una acampada que va fer aflorar un malestar profund i que va significar una repolitització de la vida que encara no té un desenllaç clar. Sense el clima que va desencadenar el 15-M, difícilment avui es podria entendre el naixement de Podem, l’arribada a l’alcaldia de Colau o la impugnació del sistema polític i econòmic. Una nova convocatòria insta avui a tornar a omplir els carrers.

8
Es llegeix en minuts
Núria Marrón
Núria Marrón

Periodista

ver +

Només han passat cinc anys, però semblen cinc eres geològiques. La centrifugació frenètica en què hem viscut –i que inclou des d’una impugnació al sistema polític i econòmic fins a una abdicació i la irrupció de noves formacions polítiques– segurament va tenir el seu inter­ruptor en aquell 15 de maig del 2011 en què una infinitat d’espontanis van acampar a la plaça de Catalunya i a la Puerta del Sol després d’una manifestació convocada no se sabia gaire bé per qui ni per a què.

¿Us en recordeu del desconcert? No eren de dretes ni d’esquerres, repetien, infartats, els opinòlegs. Tampoc brandaven banderes ni eslògans homologats. I eren tan estrambòtics, deia el rum-rum mediàtic, que fins i tot parlaven en femení plural. Però, al cap de poc, d’entre aquell gran xivarri va començar a aflorar una sintonia: els missatges que sortien de les places impugnaven el bipartidisme («del (PSOE només n’esperem la seva autodissolució» ), parlaven de rescatar persones i no bancs i, encara que el diumenge 22 se celebraven eleccions municipals, es mostraven aliens a la via electoral i vindicaven la política en primera persona amb proclames com «no ens representen» o «me gusta cuando votas, porque estás como ausente», parafrasejant Pablo Neruda.

¿Què en queda avui de tot allò? Doncs si som literals fins al ridícul, es diria que a penes el grapat de tendes que des de fa uns dies s’han tornat a plantar a la plaça i que, a rebuf del Nuit Debout francès, han resistit les pluges confiant que la convocatòria mundial que avui crida a tornar a omplir els carrers «suposi un altre gran esclat», apunta Vero, una de les acampades.

No obstant, sense anticipar nous terratrèmols i mirant enrere, no és difícil veure que aquell gran rugit «va suposar un punt d’inflexió, un canvi de temps que ha implicat transformacions rellevants i amb un recorregut que encara s’ha de veure», apunta Jordi Mir, professor de la Universitat Pompeu Fabra i autor de 5 años de '15-M. Movimientos sociales construyendo democracia' (Viejo Topo). ¿Qui hauria dit llavors que una activista pel dret a la vivenda seria l’alcaldessa de Barcelona? ¿Que una nova formació, Podem, posaria en dificultats el tornisme bipartidista i que, per primera vegada, les eleccions generals s’haurien de repetir? Els nous temps, no obstant, plantegen més interrogants que certeses –¿què passa quan l’activisme arriba a la institució?, ¿agonitza o no el sistema nascut de la Transició?–, però abans d’afrontar-los, posem el retrovisor.

DE LA PLAÇA ALS BARRIS

Quan la gent va començar a anar en tromba a la plaça, un profund malestar regirava els ventres. Teníem l’austeritat, els rescats, la corrupció, els desnonaments. Hi havia una tornada que parlava d’estrènyer-se el cinturó i d’haver viscut per sobre de les nostres possibilitats. A la plaça no hi havia barreres ni portes on trucar. Així que tothom es va donar per benvingut. Activistes amb molt carrer. Gent que no havia protestat en la seva vida. Joves que rondaven els 30 i que, malgrat haver fet tot el que se suposa que havien de fer, estaven abocats al precariat. I, amb ells, els seus pares. «Hi va haver un canvi de paradigma. La gent va veure que el carrer podia ser seu, que el capitalisme s’estava carregant les nostres vides i que, com va dir la PAH, era possible organitzar-se i canviar», diu l’activista Irene Jaume, una de les impulsores del llibre RT#15M, sociologia de la revolta a partir d’imatges i tuits.

No va existir mai com a moviment, perquè no es va articular com a organització i al cap de poc es va anar desinflant, però el 15-M –o «els diferents 15-M, perquè n’hi va haver un a cada ciutat i cada barri», manté la politòloga Cristina Monge– va fer aflorar un malestar i una indignació que estaven molt amagats. En paraules de l’investigador Amador Fernández-Savater, hi va haver una «repolitització de la vida» i es va començar a gestar «un clima que no es podia acotar en els límits de cap estructura o organització». «En les nostres democràcies, la política es condueix com una gestió experta de les necessitats fatals del capitalisme global i el 15-M va desafiar aquesta idea, posant la política com a possibilitat a l’abast de qualsevol» i concebent els desafiaments de la vida com uns fets a afrontar en comú.

La nova atmosfera també va començar a redefinir la realitat. Així, es va impugnar l’establishment –partits, sindicats, mitjans de comunicació i fins i tot les oenagés– i un gran dit acusador va assenyalar que la política es desentenia de les urgències i que la troica ofegava amb els seus comptes les persones. En el nou ordre del dia, les vides es van posar al centre de la protesta, al mateix temps que prenien força des de la deslegitimació de l’anomenat «règim del 78» -hackejat també pel procés independentista català- fins a la revalorització de l’àmbit públic i assumptes fins no fa tant difuminats com les atencions, les diferents formes de relacions familiars i interpersonals, i el qüestionament de les identitats i els mandats de gènere.   

En aquest xup-xup han bullit les marees ciutadanes i als barris s’han impulsat, amb desigual intensitat, ateneus, negocis alternatius i xarxes de suport mutu que sovint han donat resposta al que la institució desatenia. Però, sens dubte, en una nova mutació o spin off de la plaça, qui de forma més implacable ha assenyalat les misèries del sistema

–amb solament dues manifestacions al currículum i posant en marxa un nou tutorial de protestes– ha sigut la PAH, que encara que va néixer el 2009 va multiplicar actius i arguments a partir del 15-M. «Són el grup activista més potent des de la Transició –opina Jordi Mir–, perquè han unit el dir i el fer: han negociat amb els bancs, han aturat desnonaments, han forçat canvis legislatius, han anat als tribunals, han apoderat els afectats i, ocupant pisos buits, han garantit el dret a la vivenda. Fins i tot han sigut un actor fonamental com a tallafoc de la xenofòbia, perquè al buscar responsabilitats, han apuntat cap amunt i han desactivat conflictes entre els que més pateixen la crisi».

GIR DE GUIÓ

Però un nou gir de guió estava per arribar. I ho va fer a les urnes de les europees, en les quals Podem es va erigir en la quarta força. Encara que el seu vincle amb la plaça no és literal, sí que ha anat a la recerca dels vots de la «majoria social» –el famós «centre del tauler»– que any rere any donava un 70% de suports a les proclames, clares a la vegada que ambigües, del 15-M. Així és com aquell fenomen atmosfèric que havia nascut aliè a la disputa pel poder institucional va començar a fer recompte de noves opcions electorals. ¿Per què? «Alguns, com ara gent de la PAH, van veure que al carrer determinades realitats no es poden resoldre», afirma Mir. Altres apunten que el gran salt també es va dissenyar, en part, en despatxos. Sigui com sigui, la notícia és que les candidatures ciutadanes de Barcelona en Comú i Ahora Madrid, en les quals van confluir nombrosos activistes, van aconseguir l’alcaldia al maig.

Un any després, l’antropòleg José Mansilla, de l’Observatori del Conflicte Urbà, apunta que encara s’ha de definir com serà «la nova articulació entre els moviments socials i les institucions, i com es gestionaran els conflictes». El fet, afirma Mansilla, és que el múscul de l’activisme i el pensament crític, el que defineix què és tolerable i possible i què no, es pot ressentir pel transvasament d’actius del carrer als despatxos i perquè moltes persones, també fatigades per la mobilització, focalitzin les seves expectatives a les urnes. «No obstant, encara no ha passat prou temps per entreveure l’horitzó», admet. El que sí que s’han començat a veure’s són algunes contradiccions, com per exemple la gestió del cas dels manters. «La institució pot ser un terreny hostil i no sé si aquest salt s’ha debatut prou–afegeix Irene Jaume–. Però si hi ha topalls i polítiques que no es poden fer, que ho expliquin».

PROCÉS DESTITUENT

Notícies relacionades

I arribats a aquest punt, rematem-ho: ¿què ha aconseguit el 15-M? Doncs segons el sociòleg Josep Maria Antentas, «molt i poc a la vegada». És cert que l’esclat va donar pas a un  nou marc, però també que la conflictivitat al carrer ha minvat, que el corró de l’austeritat i la precarietat no s’ha aturat i que la llei mordassa, per exemple, ha penalitzat les noves formes de protesta dels últims cinc anys.

La politòloga Cristina Monge posa així les coordenades del desconcert actual. «El 15-M va fer visibles problemes que ja existien i que van aflorar amb la crisi. Alguns fruit de la manera com es va fer la Transició, com ara el model autonòmic, el sistema electoral o el monopoli que es va atorgar als partits per fer política, cosa que explica l’absència de mecanismes reals i efectius de participació». A més a més d’aquests vells vicis, altres que van emergir després, com la corrupció i la certesa que l’economia financera s’imposava a la real, han desembocat «en una destitució del sistema en un moment en què encara no s’ha constituït l’alternativa. Estem en el mentrestant. I això també explica els resultats del 20-D. Els vells no van perdre i els nous no van guanyar. I crec que la confusió seguirà passades les eleccions del 26-J que ve. Pot ser que, per l’aritmètica dels escons, en surti un govern, però serà precari i inestable».