Entrevista

«La nostra idea de felicitat s’ha configurat al voltant de la crema de combustibles fòssils»

Emilio Santiago Muíño, antropòleg climàtic del Consell Superior d’Investigacions Científiques, reflexiona sobre els reptes que planteja la crisi climàtica i la transició ecològica

A1-113171087.JPG

A1-113171087.JPG / Ferran Nadeu (EPC)

4
Es llegeix en minuts
Valentina Raffio
Valentina Raffio

Periodista.

Especialista en ciència, salut i medi ambient.

Ubicada/t a Barcelona.

ver +

Fa gairebé 50 anys es va llançar el primer senyal d’alerta sobre la crisi climàtica. Mig segle més tard, els pronòstics s’han complert i el caos climàtic ha envaït pràcticament tot el planeta. ¿Què hem de fer, llavors, per frenar aquesta crisi ecològica d’abast global? «No és un problema de falta d’informació. Ni de dèficit de coneixement. Tampoc fa falta que els científics llancin més senyals d’alarma a la societat. Sabem que per fer front a aquest problema fa falta plantejar canvis socials, polítics i econòmics. La discussió sobre la crisi climàtica s’ha d’abordar des d’un marc social, polític i cultural», reflexiona Emilio Santiago Muíño, guanyador de la primera plaça d’Antropologia Climàtica del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) en una entrevista amb EL PERIÓDICO. 

«La discussió sobre la crisi climàtica s’ha d’abordar des d’un marc social, polític i cultural»

Emilio Santiago Muíño

Antropòleg

Per contextualitzar el problema, Santiago Muíño apunta a una dada més que il·lustrativa. La meitat de les emissions generades per la nostra espècie s’han produït des del Protocol de Kyoto, firmat el 1977 com el primer gran pacte internacional contra la crisi climàtica, fins ara. «El que sabem ara sobre la crisi climàtica és, essencialment, el mateix que sabíem a finals dels 70. Tenim millors eines de càlcul per entendre l’impacte de la crisi, però el problema per si mateix segueix sent el mateix ara que llavors», comenta. 

L’antropòleg parla de la crisi climàtica com un problema complex. Amb moltes capes, moltes arestes i molts matisos. No només estem parlant d’escalfament global i fenòmens meteorològics extrems. «Som davant una crisi socioecològica, energètica i de recursos; una hecatombe de la biodiversitat», sentencia. ¿El culpable? Santiago Muíño no dubta a assenyalar el sistema econòmic capitalista: «Un sistema dissenyat per continuar creixent és incompatible amb la sostenibilitat i un món amb recursos finits. La crisi climàtica és un senyal d’alarma que ens indica que hi ha límits que hem violat i continuem violant estructuralment». 

«Un sistema dissenyat per continuar creixent és incompatible amb la sostenibilitat i un món amb recursos finits»

La crisi climàtica, explica Santiago Muíño, és fruit d’una societat individualista, consumista i acaparadora que ha basat tots els seus ideals de benestar en el consum. «La nostra idea de felicitat s’ha configurat al voltant de la crema de combustibles fòssils. Els nostres desitjos, les nostres aspiracions vitals i tot el nostre imaginari col·lectiu està enganxat com un jonqui a activitats relacionades amb la crema de combustibles fòssils», argumenta l’antropòleg. Fins ara, de fet, parlàvem d’una vida plena com a sinònim de viatges transatlàntics, compres desenfrenades i consum constant. ¿Però què passarà quan totes aquestes activitats siguin incompatibles amb la lluita contra la crisi climàtica? 

L’etern debat sobre el consum de carn i la seva relació amb la crisi climàtica planteja algunes reflexions imprescindibles sobre aquest debat. «La gent no canviarà el seu consum de carn per unes dades. Ni tan sols si deixem clar que és dolent per a la salut i per a la sostenibilitat del planeta. La transformació de la dieta dependrà d’altres paràmetres perquè, en el fons, canviar d’hàbits té molt a veure amb identitats, afectes i un sentit de la llibertat que, potser, és una mica problemàtic», comenta l’investigador. «Hem de configurar una manera de viure i de desitjar diferent. No com un cúmul de sacrificis, sinó com una oportunitat de viure millor. Només així aconseguirem construir maneres de viure més sostenibles», sentencia. 

«Hem de configurar una manera de viure i de desitjar diferent. No com un cúmul de sacrificis, sinó com una oportunitat de viure millor»

A aquesta altura de la història, ningú (o gairebé ningú) dubta del problema que suposa la crisi climàtica. ¿Llavors per què tot segueix endavant com si res? «És un problema tan gran que és molt per sobre de les escales a què estem acostumats a pensar. Psicològicament, és molt complicat per a nosaltres mentalitzar-nos que hem de renunciar a avantatges presents a favor d’un benefici eteri en el futur», comenta Santiago Muíño. «Cal trobar un punt mitjà entre la indolència i la desesperació. I, sobretot, hem d’abordar aquesta discussió des de la col·lectivitat i la política», comenta.

L’antropòleg insisteix que la lluita contra la crisi climàtica és una lluita política. I que la transició ecològica implicarà, necessàriament, una revolució profunda i estructural de la nostra manera de viure, consumir i relacionar-nos amb el món. «Les mateixes dades poden justificar una política que aprofundeixi en les desigualtats socials o en una altra basada en reformes socials igualitàries. Per això mateix, més enllà d’informes científics i tècnics hem d’abordar aquesta discussió com un debat moral i polític», comenta. 

Notícies relacionades

«Tinc el dubte de fins a quin punt podem reconstruir un discurs sobre gravetat de l’emergència climàtica davant una societat que ja no vol sentir males notícies»

La discussió sobre com frenar una crisi climàtica que avança inexorablement ressorgeix mentre el món continua lluitant contra una crisi sanitària també d’abast global; la Covid-19. La pregunta, doncs, és com aconseguirem recuperar-nos d’una pandèmia sense causar més danys ecològics. Sobre això, Santiago Muíño apunta: «Tinc el dubte de fins a quin punt podem reconstruir un discurs climàtic que reintrodueixi la gravetat de l’emergència climàtica davant una societat que ja no vol sentir males notícies. És comprensible que després d’un període de tant dolor hi hagi una voluntat de llibertat col·lectiva i que, justament per això, serà complicat parlar de tornar a restringir llibertats. No sé com ho farem, però hem d’aconseguir-ho». El debat està obert.