Anar al contingut

EL DEBAT DE LA FISCALITAT MEDIAMBIENTAL

Els experts advoquen per ecotaxes que no afectin els més desfavorits

Les idees van des de destinar els diners a la Seguretat Social fins a tornar-los gairebé íntegrament en l'IRPF

L'emergència climàtica obliga a crear tributs verds, però el temor del rebuig social en frena la implantació

Manuel Vilaseró

Els experts advoquen per ecotaxes que no afectin els més desfavorits

MAITE CRUZ

No es pot esperar més. La implantació d’impostos verds com el del carboni per accelerar la lluita contra la crisi climàtica i la contaminació és cada vegada més urgent.  No hi ha organisme internacional, des de l’OCDE fins a l’FMI passant per l’ONU, que no ho reclami. Diversos països estan introduint impostos al CO2, però la revolta dels ‘armilles grogues’ contra l’ecotaxa a les gasolines a França ha espantat a molts responsables polítics, que temen el rebuig dels sectors socials afectats per la pujades.

Per fer front a aquest dilema, especialistes de tot el món han posat sobre la taula propostes en les quals l’impost no té una finalitat recaptatòria i les capes més desfavorides no hi surten perdent. Hi ha un ampli ventall on escollir, des de la reforma que torna als ciutadans l’import gairebé íntegre del que s’ha recaptat a través de l’IRPF fins a la que ho inverteix a reforçar la Seguretat Social. Pujades fiscals indolores.

«Massa barat»

David Lipton, director gerent interí de l’FMI, va tornar a posar la qüestió sobre la taula en la recent cimera del clima celebrada a Nova York. «El principal problema (en la lluita contra el canvi climàtic) és senzillament que el carboni és massa barat. Al preu actual de dos dòlars (1,82 euros) per tona de CO2 les llars i les empreses no tenen prou incentius per utilitzar menys energia i optar per combustibles més nets. Limitar l’escalfament mundial a un nivell segur requereix que el preu del carboni sigui considerablement superior: fins a 75 dòlars (68 euros) per tona», va argumentar.

També va assenyalar que la clau de l’èxit de l’impost rau en el fet que sigui «just» i «afavoreixi el creixement». Ell mateix va portar a col·lació el cas de Suècia, un exemple a seguir per a molts països. Quan va introduir un impost al carboni el 1991, va aplicar reduccions fiscals més elevades a les llars d’ingressos baixos i mitjans per ajudar-los a compensar els costos més grans de l’energia. «Aquest canvi de política ha sigut fonamental perquè Suècia hagi reduït les seves emissions de carboni en un 25% des de 1995, al mateix temps que la seva economia ha crescut més del 75%», va destacar el dirigent del Fons Monetari.

Dividend del carboni

L’any passat, es va llançar als Estats Units una proposta conjunta de representants dels partits republicà i demòcrata allunyats del negacionisme de Donald Trump que des d’aleshores ha sigut objecte de múltiples anàlisis i controvèrsies. Batejada com a dividend del carboni, una de les seves característiques és que la recaptació es reparteix per igual entre tots els adults del país a través de xecs. Ningú hi perd, tret dels que consumeixen més combustibles fòssils. Els que consumeixin menys fins i tot guanyen diners.

Justin Trudeau, el primer ministre del Canadà, va començar a aplicar un sistema similar l’abril passat, amb un tribut sobre el petroli, el carbó i el gas la recaptació del qual es tornarà a través de l’impost de la renda. El preu de sortida va ser de 15 euros la tona, que pujarà a 38 el 2022. Una de les regles d’or perquè les ecotaxes no generin rebuig és que la seva implantació sigui progressiva. El problema al Canadà és que, si Trudeau perd les eleccions convocades el pròxim 21 d’octubre, l’oposició conservadora ha promès eliminar l’impost.

Translació a Espanya

La revista ‘Economics of Energy & Environmental Policy’ acaba de publicar un estudi sobre les conseqüències que tindria aplicar el dividend del carboni a Espanya. Dirigit per un investigador espanyol associat de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), Xaquín García-Muros, l’informe conclou que amb la mesura s’aconseguiria una rebaixa anual del CO2 del 10%, del NOx del 12% i del SO2 del 20%. La recaptació podria assolir els 7.300 milions d’euros i, el més important, «les capes més pobres rebrien un benefici net anual mitjà de 203 euros i els més rics pagarien un cost net de 599».

Altres especialistes creuen que la devolució pura i simple pot ser bona en països amb al·lèrgia als impostos o on la pressió fiscal és alta, però no per a Espanya, on aquesta està encara molt per sota de la mitjana europea. Prefereixen que la recaptació es destini a finalitats socials o ecològiques.

Andoni Montes Nebreda, autor de l’estudi ‘Impost del carboni. Dret comparat i propostes per a Espanya’, llança la idea de derivar els fons recaptats a la necessitada caixa de la Seguretat Social. «Del ‘qui contamina paga’ passaríem al ‘qui contamina aporta al fons de pensions’», resumeix. Aquest investigador en formació de l’ICEI-Universitat Complutense de Madrid, parteix de la idea que la pressió fiscal d’Espanya està molt per darrere de la mitjana de la UE i que cada vegada està més clar que la Seguretat Social no pot sobreviure només amb les quotes laborals.

 

Mikel González-Eguino, investigador al Centre Basc de Canvi Climàtic BC3 i expert en reforma fiscal ambiental és partidari que els recursos obtinguts es facin servir a combatre la pobresa energètica, millorar l’eficiència energètica de les llars i desenvolupar les energies renovables. «Atès que l’augment dels preus del gas o l’electricitat impacta més en les classes més desfavorides, una manera d’aconseguir que la reforma no sigui regressiva és finançar programes contra la pobresa energètica o de millora de l’eficiència, que també té incidència en la despesa de les famílies», assenyala.

L’especial retard d’Espanya

Tant l’OCDE, com l’FMI i la Comissió Europea han reprès Espanya en reiterades ocasions pel seu baix nivell d’impostos ambientals. El 2017, era el tercer país que menys recaptava per aquest concepte en percentatge del PIB. L’1,6% davant la mitjana del 2,4%, quan tots els baròmetres d’opinió situen Espanya al capdavant dels països amb més sensibilitat mediambiental. Fins i tot dues setmanes enrere, una enquesta de l’Instituto Elcano xifrava en el 60% aproximadament el nombre d’espanyols disposats a pagar aquest tipus de taxes.

Els partits espanyols, no obstant, no s’atreveixen a fer el pas. En el pacte de Govern de Pedro Sánchez i Albert Rivera dinamitat per Pablo Iglesias figurava un impost al CO2 que després va desaparèixer en els programes electorals dels dos partits. L’intent frustrat de Sánchez de començar a equiparar els impostos del dièsel amb els de la gasolina va aixecar en contra una furibunda campanya de la dreta política i mediàtica que el va qualificar d’‘impostàs’ malgrat els seus modestos objectius.

Potser ha arribat el moment d’implantar un impost al CO2 que reverteixi en els ciutadans i no castigui les classes més desfavorides. La llista d’alternatives brindada pels experts és llarga. D’una altra manera serà molt difícil assolir l’ambiciós objectiu que s’ha marcat Espanya de reduir les emissions un 33% d’aquí al 2030.