MEDI AMBIENT

Aznalcóllar, feina o medi ambient

L'àrea afectada pel vertido tòxic de 1998 s'ha regenerat, però els ecologistes alerten de la reobertura de la mina accidentada, que tornarà llocs de treball al poble

Aznalcóllar, feina o medi ambient

EMILIO MORENATTI

Es llegeix en minuts

A Carlos Dávila no se li oblida el neguit que va sentir el 25 d’abril de 1998 al matí quan, després de l’alerta d’uns tècnics per un vessament  miner, va anar a Aznalcóllar (Sevilla) amb més voluntaris de Seo-Birdlife. «El primer va ser desconcert, incredulitat i una enorme angoixa perquè vèiem una enorme riuada tòxica de fang negre que estava a punt d’arribar a Doñana». La ràpida coordinació d’administracions i científics, als quals van deixar fer, va evitar que el pitjor desastre ecològic d’Espanya afectés el principal aiguamoll europeu. La recuperació de la zona va ser modèlica i avui és un verger. Vint anys després, però, tot l’esforç ecològic queda en risc davant la reobertura de la mina, reclamada pel poble com a única sortida a l’atur.

L’alarma va saltar de matinada a la mina de pirita de l’empresa sueca Boliden Apirsa. El subsol no va resistir la pressió del residu acumulat, i un corriment de terres va obrir un esvoranc de 60 metres en el mur de contenció de la bassa de residus. Van escapar-se set milions de metres cúbics de fangs i aigües tòxiques, cent vegades més que el vessament del Prestige (que va abocar 63.000 tones de fuel). «Els peixos saltaven de l’aigua a causa de l’acidesa», recorden els voluntaris que hi van anar.

La riuada va arribar als tres metres d’altura en alguns punts i va desbordar els rius Agrio i Guadiamar, baixant cap a Entremuros, el cor dels aiguamolls del Guadalquivir. L’onada tòxica va contaminar un total de 63 quilòmetres de llera i 4.634 hectàrees de terreny, i va deixar milers d’exemplars d’espècies aquàtiques mortes. L’accident es va produir de nit,  cosa que va evitar pèrdues humanes en aquelles zones agrícoles, tot i que quatre camioners portuguesos van morir en els dies següents quan treballaven traient 0el fang contaminat.

La resposta urgent

Va ser aquella arribada a les portes del parc nacional el que va motivar la resposta urgent de voluntaris i científics per protegir la joia de la corona, reflexiona avui Paula Madejón, investigadora del CSIC. En qüestió de dies es va emetre un informe de l’impacte i es va convocar un comitè d’experts per determinar mesures que mitiguessin l’efecte del vessament.

El més urgent va ser aixecar murs per evitar que amb les marees el desastre entrés a Doñana, a més a més de tancar l’esquerda per evitar que seguís sortint fang tòxic. En dos dies, la zona estava acotada, i el vessament, controlat. Van començar llavors les tasques de neteja, retirant manualment el fang i traslladant-lo a una antiga mina a cel obert que va ser segellada, i que avui és base d’una planta termosolar. I es van instal·lar a més depuradores per elevar el ph de l’aigua.

El vessament va suposar un revés per als cultius de la zona, i va derivar en una pèrdua de llocs de treball al ser expropiats els terrenys per reconvertir-los en un espai protegit i que no es comercialitzessin aliments o bestiar criats en ells. Es van impulsar dos plans de regeneració, un dels recursos hídrics i un altre de la superfície per fer un corredor verd entre Doñana i Sierra Morena. Avui dia, «la vegetació creix sense problema i la fauna s’ha recuperat totalment», resumeix Madejón. Només hi ha una contaminació difusa per metalls. «Està com abans del desastre», coincideix amb els ecologistes.

L’accident va servir a més d’impuls en el voluntariat ambiental. Centenars de persones de tot Europa van arribar a Sevilla per rescatar nius i ous d’espècies en perill d’extinció i alimentar els pollets, recorda Dávila, perquè les aigües carregades de metalls pesants van provocar la mort de l’aliment natural. 

Et pot interesar

Les administracions regional i autonòmica van desemborsar 240 milions per regenerar la zona, i reclamen encara un deute de 133 milions a Boliden. La propietària de la mina, després d’haver-ne responsabilitzat les constructores de la bassa, només va netejar les seves instal·lacions, i segueix sense pagar ni aquells treballs ni la multa imposada. El 2001 va marxar d’Espanya i va deixar una trista empremta de fang i atur. Ara, l’activitat ha tornat a la mina, per a alegria d’un poble que compta amb una taxa d’atur del 28% i per a desassossec dels ecologistes.

«No té sentit invertir a regenerar la zona, parlar de desenvolupament sostenible i posar una espasa de Dàmocles a la conca del Guadiamar», lamenten des de Seo/Birdlife. «La Junta d’Andalusia és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa mina», retreuen des de WWF. Totes dues demanen la retirada del permís d’explotació de la mina perquè, diuen, no té permisos ambientals. «Hi ha d’haver una concepció integral de la zona», acaba dient Dávila.

Temes:

Andalusia