El 'retorn' del llop de Tasmània

Els thylacinus, també coneguts com a llops marsupials de Tasmània, es van extingir quan Benjamin, un mascle que vivia en el zoo de la ciutat de Hobart, va morir de fred el 1936. Havia sigut capturat per un agricultor tres anys enrere. Era l’últim supervivent d’una espècie que fins al segle XIX havia sigut relativament habitual a Tasmània i que en temps històrics havia viscut també a Austràlia i Nova Guinea. Els llops de Tasmània són ara un conegut i paradigmàtic exemple de com et setge humà pot acabar amb una espècie en qüestió de dècades. Si algú vol saber com eren realment, encara té l’oportunitat d’observar-ne diversos exemplars dissecats (o parts) en museus de diversos països, inclòs un de complet a Madrid.

    Oficialment, després de mig segle sense observacions, l’espècie va ser declarada extinta el 1986. No obstant, dos recents albiraments d’animals quadrúpedes d’una mida similar han reanimat l’esperança que alguns llops de Tasmània haguessin resistit l’extinció. I el més sorprenent del cas és que els suposatsa thylacinus no han sigut observats a Tasmània, sinó a la veïna Austràlia, on no se n’ha documentat cap evidència en els últims 2.000 anys.

    S’ha de ser prudent perquè les llegendes sobre els llops de Tasmània es van iniciar des del mateix moment de la mort de Benjamin. De fet, des d’aleshores s’ha informat d’almenys 5.000 suposades pistes, incloent-hi petjades, excrements, albiraments i fotografies sempre borroses, que en bona part van acabar sent de gossos salvatges o dingos (llops australians).  

    No obstant, alguna cosa ha canviat en aquesta ocasió. Els dos albiraments s’han produït a la mateixa zona, la península de Cape York, un vast territori a penes poblat –només algunes comunitats aborígens– al nord d’Austràlia, i els seus autors han sigut un veterà empleat del servei de parcs nacionals de l’estat de Queensland i un excursionista amb experiència a la zona. En un dels casos es van veure quatre exemplars junts a poca distància de l’observador. Encara que tots dos albiraments van tenir lloc de nit, les dues persones van oferir descripcions detallades i plausibles.

    Per la informació subministrada –mida, color dels ulls, comportaments i altres atributs–, «no podien ser ni gossos ni dingos ni porcs assilvestrats», ha destacat en un comunicat la Universitat James Cook, a la ciutat de Townsville.

Així que el professor Bill Laurence i altres investigadors de la mateixa universitat han decidit iniciar una recerca a la zona –la ubicació exacta no s’ha revelat– amb la instal·lació de 50 càmeres d’activació automàtica. El rastreig s’iniciarà aquest mes.

MÉS INDICIS / Arran de l’anunci, a més, s’han rebut més indicis, explica la científica Sandra Abell, que supervisarà la investigació: «Hi ha poques possibilitats que trobem llops de Tasmània. Però com a mínim servirà per recopilar dades sobre els depredadors de la regió, i això és beneficiós per a la nostra investigació en general». Encara que no probable, el descobriment de llops de Tasmània «no és impossible», afegeix la investigadora. Això sí, en cas que hi hagués algun animal a Cape York, que posés davant la càmera seria «un cop de sort».

Notícies relacionades

8 races de gats sense pèl

Aliments tòxics per als gossos: quins són perillosos i riscos

    L’extinció dels llops a Tasmània va ser deguda en gran mesura a la persecució implacable per part dels ramaders, furibunds pels atacs que patien els seus ramats d’ovelles, encara que en dates més recents es va comprovar que això era impossible perquè els animals s’alimentaven principalment d’animals més petits, com el wallabí, un altre marsupial emparentat amb els cangurs. Al declivi també hi van contribuir l’arribada de malalties foranes i la colonització de l’illa per gossos salvatges, com recorda Cameron Campbell a la web del Thylacine Museum.

    La llei australiana que va declarar l’espècie protegida es va aprovar el 1936. Evidentment, massa tard.