Mohamed L'Ghacham: «Intento que els meus murals no siguin un espot de publicitat de mi mateix»

Mohamed L’Ghacham (1993) és un pintor i muralista de Mataró (Barcelona), nascut a Tànger (Marroc). Sempre es va interessar per les arts plàstiques ja des de l’institut, on va descobrir el món del grafiti. Anys després se sentiria atret pels pintors més clàssics i, en el dia d’avui, ha canviat les seves pintures a l’oli per grans murals que recreen escenes quotidianes, amb un estil impressionista. 

Les seves obres es poden admirar en països com els Estats Units, Itàlia o França i, recentment, ha pintat una paret en el Centre Cívic de Rocafonda de Mataró que porta per nom: “Agafant el globus”.

 

Va començar pintant grafitis a l’institut. ¿Com s’arriba a ser muralista?

Sempre vaig dibuixar des de petit i hi va haver un ‘boom’ del grafiti i el hip-hop, que em va tocar viure. Els nanos de la meva classe feien grafitis i vaig començar a anar amb ells, i crec que fins als 20 anys vaig pintar regularment grafiti més convencional. Després vaig estudiar pintura i em vaig tornar un friqui dels clàssics. I vaig tenir un professor que em va animar a pintar amb pinzells al carrer i, a poc a poc, una cosa va anar portant l’altra. No va ser buscat, ni tenia un pla. En aquell moment vaig pensar que el procés natural era que, ja que pintava en estudi amb olis, per què no fer-ho en un format més gran.

¿Com descriuries el teu estil?

Figuratiu, impressionista, potser, salvant les distàncies. Són imatges realistes però els acabats són molt solts, deixen veure la pinzellada. Per a mi és més important el gest o el color que el detall per si mateix. El meu estil no és semblant a l’hiperrealisme ni a la il·lustració. És entre mitjanes. I les escenes són molt quotidianes, que les podem viure qualssevol de nosaltres.

També utilitza els dits.

En general faig una primera base amb rodet, que m’aporta les taques de color més planes i a sobre vaig treballant amb brotxes o rodets més petits. El tema dels dits és perquè de vegades necessito un acabat més concret i no tinc res a prop i utilitzo la mà. Però no hi ha un mètode a darrere ni una recepta concreta.

Deu ser complicat pintar unes dimensions tan grans.

M’he d’anar allunyant constantment i, com que són murals de més d’un dia de procés, al final de cada jornada faig una foto central i la comparo amb l’esbós original; vaig mirant que els punts d’encaix coincideixin; i cada sessió corregeixo el que he fet el dia anterior. És un procés de vegades tediós i lent, però al final t’estalvies haver d’estar fins a l’últim dia corregint petites coses, si ho vas ajustant mentre pintes. 

¿Quant temps es tarda de mitjana a pintar un mural?

En general entre tres i set dies, depèn de la mida. El de Mataró van ser dos dies però el vaig pintar amb un company, Iván Floro, i entre tots dos escurcem el temps.

¿Quin és el mural més gran que ha pintat?

Aquest any he pintat un mural de nou pisos d’altura a Vila-real i el procés de pintura va ser el mateix, només que allà vaig haver d’apedaçar la imatge i d’anar fent per zones.

¿En quines imatges es basa per fer els murals?

Quan em contracten per realitzar un mural em solen donar llibertat per pintar el que vulgui. Però dins d’aquesta llibertat hi ha uns filtres que has de passar. És a dir, que no sigui ofensiu per a les persones i que no tingui una càrrega política excessiva o religiosa. I jo tinc el meu registre de fotografies dels meus propis àlbums familiars o de gent coneguda, instantànies tretes d’Internet o en botigues d’antiguitats. Tinc el meu arxiu i quan veig el mur en el qual he de pintar, la seva pròpia paret o l’entorn em suggereix de vegades alguna idea i, mirant el material del qual disposo, intento reconduir una part o una altra. 

L’obra de Rocafonda és molt festiva. ¿Té algun altre sentit?

Al final la imatge és l’excusa per pintar. No soc una persona activista de la pintura que intenta sempre donar un missatge. De vegades ho té i de vegades no. Per al mur de Mataró vaig provar diverses opcions, que van ser rebutjades per l’organització, però tampoc sabien el que volien, que això és una cosa que et trobes molt. I al final vaig escollir una cosa molt més acolorida del que estic acostumat perquè sabia que entraria ràpid. Les imatges depenen del ‘feedback’ que tinguis amb qui te les encarrega.

Les seves obres tenen una bellesa quotidiana molt plàcida.

Sí, són molt passives i calmades i la de Rocafonda és més activa i acolorida. Intento plasmar coses que a mi m’agradaria veure pintades. I crec que pintar escenes amb les quals qualsevol persona de l’entorn se sent identificada és molt interessant. Al final en el mural s’ha retratat moltes grans figures del ‘mainstream’, com estrelles de cine o cantants, i crec que a una persona corrent que viu en aquest barri tota la vida no vol veure l’actor de torn gegantí i, tot i que no es vegi retratat a si mateix, si veu una situació que sí que ha viscut, crec que hi pot empatitzar. I així el mur acaba tenint un sentit que no només és decoratiu ni un enaltiment d’una figura concreta. El mural no té perquè ser sempre activista o d’homenatge sinó que ha de tenir un diàleg amb la gent que el veurà cada dia. Les nostres famílies en general sempre han fotografiat totes el mateix: aniversari, casaments... i és fàcil empatitzar amb això i després òbviament li pots buscar la lectura que vulguis.

Però també són imatges molt occidentals.

Justament fa poc em van preguntar si tenia pensat interpretar també al carrer les meves arrels més àrabs i fins fa poc no m’ho havia plantejat, tot i que ara potser tindria ganxo. Però tampoc em sento 100% d’allà ni d’aquí. Jo simplement intento plasmar imatges que plàsticament o emocionalment em diguin alguna cosa. Mai m’he plantejat si és occidental o oriental. Al carrer no m’atreveixo del tot amb una cosa àrab perquè crec que és una cosa que em representa més a mi que als veïns i ja prou mostra d’ego és el fet de pintar una paret gegantina com perquè a sobre sigui sobre la meva història. Intento que els meus murals no siguin un espot de publicitat de mi mateix

¿Com va ser el salt en el panorama internacional?

Quan jo vaig començar a pintar ja existia un moviment i una indústria instal·lades. Però ningú ha hagut de veure’m en una revista per saber qui soc. Tinc xarxes socials, unes eines que fa anys no hi eren, i el que vaig fer va ser pujar el meu treball a Internet i una cosa va anar portant l’altra. Pensa que en el micromón del grafiti i el mural ens coneixem tots. Em va trucar un festival d’Itàlia, vaig fer dues parets amb ells, i aquest projecte me’n va anar portant d’altres, fins ara.

¿Algun consell per als futurs muralistes?

Pujar el treball a Internet i provar de ser molt constant. Jo crec que si presentes de la forma més professional possible la teva obra, i t’ho creus i t’ho prens com una cosa seriosa, la gent ho percep així. I si tens la sort del que fas agrada, al final arribes.

¿I un pot viure d’això?

Se’n pot viure perfectament. Ara mateix sí, almenys. Jo visc d’això i no tinc cap altra feina. No em va malament, tot i que sí que és cert que vius d’una forma una mica irregular i tens mesos millors i pitjors. Suposo que és semblant a la música.

Finalment, ¿què hi ha darrere de la imatge de la dona i les dues nenes de vermell al gran mural de Vila-real?

Notícies relacionades

Adif adjudica la redacció del projecte de remodelació de l’estació de tren de Mataró

Un incendi afecta un edifici de cinc plantes a Mataró

Va ser una història bonica. Em va trucar un comissari d’art de la ciutat, que li interessava aquesta línia d’imatge documental de la quotidianitat, i se’ns va ocórrer fer un anunci a la ràdio demanant un registre de fotos a la gent que volgués veure’s plasmada en un mural i que tinguessin una història per explicar que ens agradés. Finalment vam escollir una imatge dels anys 60, on es veia una mare i dues nenes vestides amb un abric vermell. Cada diumenge es vestien així, passés el que passés, perquè era el seu dia festiu. I em feia molta gràcia representar aquesta situació tots els dies de l’any en una paret gegantina. El dia de la inauguració va venir la mare, que ara és una dona gran, i tota la seva família. Es va sorprendre molt perquè no sabia res ja que la foto ens l’havia enviat la seva neta. Crec que veure’t gegant, amb les teves dues filles i a la teva ciutat de tota la vida, ha d’impressionar bastant.

Més notícies de Mataró