Rodrigo Cuevas, agitador folklòric: «La gent excèntrica de debò és al poble»

Ajudi’ns i expliqui qui és.

Això és molt difícil. ¿Una senyora?

Segons un diari digital una mica insolent, un «transformista supremacista asturià».

¡És la definició que més s’ajusta a la realitat! El transformisme i el supremacisme asturià són en mi actituds polítiques. Quan veus que la teva cultura va quedant relegada perquè és fagocitada per una altra, en un procés llarg i gairebé sense adonar-te’n, cal defensar-la.

Reclama l’oficialitat de l’‘asturianu’.

Ara semblava que hi havia el consens de 27 diputats per fer un nou Estatut, però un va imposar unes condicions fiscals que els altres no van acceptar i l’oficialitat de l’asturià va fracassar.  

¿Amb què més s’identifica?

Tinc un vincle molt fort amb el paisatge. Jovellanos deia que el més important que tenim a Astúries és el paisatge, la llengua i la toponímia.  

¿Com és?

És un paisatge impressionant, però no com el pirinenc, que et converteix en una molècula. Aquí és fort, però t’acull.

¿Des del marge es veuen les coses més clares?

Al centre no saben el que és real i el que no. Estan com encegats sota el focus i pensen que al voltant no hi ha res.

I sí...

Els que ens quedem al món rural no som els conformistes. ¡El que fem és resistir! Molts se’n van anar pensant que fora tot aniria millor. I d’altres venen al camp creient que es passaran el dia prenent el sol i muntant festes fins a les cinc. Una de les pitjors creences que hi ha al món són les expectatives, potenciades, a més, per aquesta merda que si somies fort s’acaben complint. És el que genera més frustració. ¿M’estaré tornant budista?

Potser sí. ¿Com és la seva ruralitat?

Visc en una finca petita a Piloña, amb dues burres que m’ajuden a mantenir-la. Al camp no només no veig frustrada cap de les meves ambicions, sinó que les veig més complertes. No necessito anar a Madrid o Barcelona. Ser al cor no et fa més que perdre el temps i estar amb qui no vols.

L’àmbit popular té una dimensió col·lectiva que li interessa, diu.

Aquest aura de superioritat de l’artista individualista és una mica ‘fake’. Part de la voluntat de ser únic i especial, i això és una mentida ho agafis per on ho agafis.

Vostè és especial i rar.

La gent excèntrica de veritat és al poble, més que en un ‘after’ del Raval o Malasaña. I a sobre no en presumeixen. Et comencen a explicar la seva vida i et tornes boig.

¿Entenen el seu costat ‘queer’?

No li donen gaire importància, la veritat. I amb una cara amable arribes a la fi del món. A més, jo al poble soc supernormal.

No va amb portalligacames a cremar rostolls.

[Riu] Potser un dia hi vaig amb les ungles pintades de vermell perquè he actuat fa poc.

¿Què sembra en l’artístic?

M’interessa moltíssim la transmissió oral. Escoltar La lentitud. Me’n vaig una tarda sencera amb Anita de Caliao. I treballo la memorització, el ser present. Els romanços m’estan tornant boig.

¿Com va néixer l’afecte per tot això?

Vaig passar tots els estius de la meva infància a Rodiezmo, Lleó. Allà el meu referent era tota la comunitat. Em van educar María ‘la Parra’, Jacobina, Teodomira... Entrava a tots els patis, les cuines, les quadres. Després vaig anar a estudiar a Barcelona i se’m va oblidar, però als 23 anys, passejant per la muntanya, vaig trobar una casa i vaig dir: «Jo volia això: tenir vaques, ovelles i cabres».

I va defensar el folklore, abans que Tanxugueiras.

Per a mi l’important és que se segueixi cantant a les cuines, que la gent toqui molt la pandereta, que torni a ballar la jota i la ‘muiñeira’, que sigui conscient del que és l’autogestió de l’oci, que no necessitem pagar no sé quant per un altaveu per divertir-nos.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Veure’l tocar la pandereta és sobrenatural.

És l’instrument a través del qual em surt l’ànima. ¡És el millor!