Fina Birulés, filòsofa: «Llibertat és poder ser on no esperen que siguis»

El 1990 va fundar el seminari ‘Filosofia i Gènere’ a la UB. ¡Donaria el que fos per veure les cares dels seus col·legues!

Hi va haver mirades sardòniques. I ens vam veure obligades a fer un doble currículum. Treballar en la recuperació de les filòsofes no comptava com a «filosofia-de-veritat». Era vist com una pèrdua de temps.  

I no ho era.

A l’investigar als arxius –no hi havia internet–, hi havia més filòsofes del que jo mateixa creia. Pensadores que es van cartejar i van discutir amb els seus coetanis, però que a l’establir el cànon de la filosofia occidental, van desaparèixer.

¿Per què no s’ha transmès el pensament de les dones?

La tradició filosòfica afirma que el pensament és neutre –clarament masculí–, abstracte –que va més enllà de les particularitats– i, des del segle XIX, va ser formulat per professors d’universitat, bàsicament capellans.

Un punt de partida esbiaixat.

És important veure que alguns filòsofs notables sabien de la Revolució francesa, de la contradicció entre la declaració dels drets de l’home i el fet que més de la meitat de la humanitat no fos considerada igual. Hegel va fer un esforç per repensar el paper de les dones en l’àmbit del comú. I als anys 70 també van començar a pensar la feminitat com l’altre. Però era un «femení» sense dones.

¿Com estan ara les coses?

Encara avui es planteja fer una història de la filosofia amb un annex que digui ‘Dones pensadores’. Tot i que la pressió de la moda pot fer que algú es llegeixi amb atenció alguns textos.

Digui alguns noms de pensadores molt top.

Arend, sens dubte. Simone Weil, Rosa Luxemburg, Ariella Azoulay...

¿Tenen punts en comú?

El fet d’haver estat relegades de la tradició filosòfica fa que la majoria tinguin una forta consciència que no seran transmeses, i treuen forces del fet d’estar al marge. Però no es pot afirmar que totes mirin igual. Arendt té una certa reticència a pensar el cos, per exemple. Per això crec que hi ha una pregunta capital.

¿Quina pregunta és?

S’ha de pensar seriosament la diferència de sexes, de manera que sigui compatible la reclamació d’igualtat amb la possibilitat de la singularitat. I en aquests moments es pensa més en les identitats, cosa que segons el meu parer no va enlloc.

Expliqui’s, si és tan amable.

La discriminació és un atemptat contra el principi d’igualtat, i la violència atempta contra el principi de la diferència i la llibertat. La llibertat és poder ser on no esperen que siguis. Realment o simbòlicament. ¿Com es justifica l’agressió a una dona? Dient: «¿Com se li ha acudit ser on no havia de ser?». No hi ha una identitat col·lectiva de les dones. És fonamental pensar la diferència, en què consisteix la llibertat política (i no deixar-l’hi a la dreta).

¿Parlem de vostè?

¿De mi?

¿Què li sap greu del món?

Em sap greu que difícilment sabem el que passa i que ens hem tornat indiferents a la veritat. El trumpisme ha deixat clar que no només es pot mentir a la llum del dia, sinó que a la gent li és igual. És difícil saber com orientar-se. I sovint confonem la virtut moral amb ser bons pares o mares i treballar per guanyar-nos la vida.

No n’hi ha prou.

Quan un deportat de Buchenwald li va preguntar a un SS per què hi havia participat, li va contestar: «Era a l’atur». ¡No podem considerar que l’únic criteri per jutjar la nostra vida sigui el seu manteniment en el sentit biològic! Hi ha alguna cosa més: la responsabilitat, la llibertat, el respecte per un mateix.

¿S’ha trobat amb dilemes?

Sempre ens en trobem algun, ¿no?

¿Ha lluitat per la seva identitat de gènere?

Mai l’he amagat [va ser companya sentimental de la desapareguda poeta Maria Mercè Marçal], ni que tinc una filla que no és biològica, però no en faig un tema.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

D’acord. ¿Com ha sigut ser dona?

Fins ara ha sigut una cosa més o menys problemàtica. Si de cas, torni a preguntar-m’ho quan em mori.