Ariadna Gil: «Ara m’adono que vaig viure episodis de violència masclista»

Hi ha poderoses raons per envejar la sort d’Ariadna Gil (Barcelona, 1969). Un clima familiar estimulant. El Goya per Belle Epoque tot just començar. La possibilitat de triar papers. El poc paperot d’alfombra vermella. I la parella –disculpa Ariadna, però ¡és Viggo Mortensen, l’Aragorn d’El Senyor dels Anells!–. És l’ofici el que li permet saltar (del benestar) al drama de la violència masclista a ‘'Solo una vez’, l’acabada d’estrenar pel·lícula de Guillermo Ríos, en què exerceix de terapeuta d’un maltractador.

-¿Sap què és la violència masclista en carn pròpia?

-Des de molt jove he viscut episodis molt desagradables. Comentaris, gent que m’ha tocat, que m’ha fet sentir petita. He anat pel carrer amb l’alerta posada. El masclisme que deriva en violència i en submissió no és aliè a cap dona. Quan passava no n’era conscient. No detectava que fos una agressió. És ara quan me n’adono. Per això aquest moment que vivim em sembla tan important. 

-¿Com es blindava quan passava?

-Algunes vegades vaig saber defensar-me i d’altres no.

-¿S’afegiria a un #MeToo peninsular?

-L’important és que es parli d’això, que se sàpiga què és i què no és violència, aprendre a dir no. Cal ser molt cautelosa a l’assenyalar.

-Això és por.

-No és por. És que no tinc la necessitat. Crec que l’important és el col·lectiu i aplaudir que les coses estiguin canviant. La meva filla, Violeta, va molt per davant. La seva generació ho té claríssim. I si canvien elles, canvien ells també.

-¿Fer-se gran és alliberador?

-He intentat ser bastant invisible tota la meva vida. Perquè, en la meva feina, l’important és intentar ser una altra. El que sí que noto, passats els 50, és aquella fase en les dones de molts canvis, molt sorprenents, i els estic disfrutant.

-¿Disfrutant?

-Són divertits i molt acalorats. La menopausa és molt bèstia i se’n parla molt poc.

-En aquest moment, ¿què és el que desitja fer?

-En l’àmbit professional, continuar en la mesura possible.

-Ja que es dosifica molt, ¿oi?

-Estic en poques pel·lis, perquè tinc menys ofertes que abans. L’ofici és així.

-No ho diu amb angoixa.

-No. Els actors no som motors, estem a expenses del que ens arriba. I a mi m’arriba molt teatre.

-Quan es revisa a YouTube recollint el Goya, el 1993, ¿qui hi veu?

-¡No he teclejat ‘Ariadna Gil’ a YouTube mai. Per supervivència o covardia, m’imagino. Però sí que recordo perfectament el moment.

-Expliqui, expliqui.

-El recordo a càmera lenta. Jo, petita, amb una jaqueta de pell de serp que m’havia comprat, caminant cap a l’escenari, sentint els sons com si estigués sota l’aigua, i la mà d’Imanol Arias estirant-me. Va ser un moment estrany. I diria que tinc les mateixes il·lusions d’aquella Ariadna, tot i que he après unes quantes coses.

-¿Quina, per exemple?

-Potser a estar més tranquil·la. Era molt fantasiosa, molt. Sempre volia ser en un altre lloc, ser una altra, fugir.

-Sense ànim psicoanalític. -¿Sap per què?

-No ho sé. Vaig tenir una infància amb molt carinyo i molt respecte. Segurament dona sentit al fet de dedicar-me a jugar a ser una altra, a anar a altres èpoques i llocs.

-En aquest anar, va arribar a ‘Alatriste’, que la va marcar més que ‘Belle Epoque’...

-¿’Alatriste’? 

-¿Al rodatge va conèixer Viggo Mortensen?

-Sí, però en l’aspecte vital i professional ‘Belle Epoque’ va ser una cosa irrepetible. L’equip era meravellós i vam ser molt feliços. ‘Alatriste’ va ser una gran producció, però en aquell moment no em va canviar la vida.

-¿Diria que ha tingut més sort a la feina o a l’amor?

-He tingut molta sort en tot. Però moltíssima. La meva mare diu que vaig néixer amb una flor al cul.

-¿Què diria que li ha faltat?

-Acció.

Notícies relacionades

José García-Montalvo, economista: «Si no passa res estrany, el 2022 fa molt bona pinta»

Servando Rocha: «En el futur la gent pagarà per perdre’s»

-¿Més?

-M’avergonyeix conviure amb l’horror, deixar que passin coses inadmissibles com la tragèdia dels refugiats, i no actuar.