ASSUMPTES PROPIS

Rolando Villazón: «M’alegro que la brutícia surti a la superfície»

  • El tenor mexicà, amic de Plácido Domingo, aposta per erradicar la misogínia, el racisme i l’homofòbia de les arts

  • Publica la novel·la ‘Amadeus en bicicleta’

Es llegeix en minuts

Res a veure amb la masculinitat rància del divo. És amic de Plácido Domingo, però es desmarca dels abusos de poder que han abundat al món operístic. El tenor Rolando Villazón (Mèxic, 1972 ), lector compulsiu i escriptor eventual –publica el llibre ‘Amadeus en bicicleta’ (Galaxia Gutemberg)–, apassionat de l’art en general, encapçala una nova generació de la lírica.

-Si un veí no l’arriba a sentir cantar a la dutxa, s’hauria perdut un tenor.

-S’hauria guanyat un lector majúscul. Des de 1999 llegeixo un llibre a la setmana. No veig televisió, ni sèries de plataforma, i faig servir un Nokia que només admet SMS.

-És pretecnològic, vostè.

-Als 11 anys vaig punxar tres globus amb els dards d’una fira, i el premi, per al meu enuig, va ser un exemplar de ‘La crida del bosc’, de Jack London. En un càstig per no sé què, me’l vaig llegir d’una tirada i vaig quedar atrapat en la literatura. Als llibres trobava personatges que parlaven des de dins.

-¿Perdó?

-El que veia al meu voltant era gent molt segura de si mateixa, que sabia espavilar-se, i jo em sentia desubicat. Un extraterrestre. Però la lectura em va descobrir Emma Bovary, Harry Haller i el Quixot, que em mostraven la seva confusió interior. Somiava a ser un personatge. De fet vaig escollir residir a París perquè volia viure en una pàgina de Julio Cortázar.

-¿La música va venir després?

-El meu pare treballava en una discogràfica i, a través seu, va arribar a les meves mans el ‘Concert per a violí i orquestra’ de Txaikovski, però no vaig entrar a l’òpera fins als 19 anys. Diria que la meva essència s’ancora en el món de la imaginació: en els triomfs –per no estacionar-m’hi–, i en els daltabaixos, per agafar-se’ls com un pas cap endavant.

«Un quist congènit em va deixar sense veu, però hi ha tragèdies de gent que no té els meus privilegis»

- Entre els «daltabaixos», hi ha haver perdut la veu.

-Un quist congènit a les cordes vocals em va detenir completament. Però, tot i que perdre la veu sona terrible, hi ha gent que no té els meus privilegis i viu tragèdies molt més serioses, com deixar enrere Mèxic a la recerca d’una oportunitat. Allò per al Villazón cantant va resultar terrible, però va ser meravellós per al pare –vaig disfrutar dels meus fills–, el director d’escena i l’escriptor. A sobre, vaig poder tornar –no sense dificultats, ho admeto– als grans escenaris.

-¿Sense densitat humana no hi ha artista?

-Un gran cantant no ha de ser ser un gran ésser humà. Hi ha intèrprets sublims que són inconscients, egoistes, arrogants, amb poca ètica.

«Hi ha intèrprets sublims que són inconscients, egoistes, arrogants, amb poca ètica»

-Parlem de Plácido Domingo, que coneix molt bé.

-El que havia de dir, ho vaig comunicar en privat. És un territori molt delicat.

-Hi ha els abusos de poder al seu món.

-No els he viscut, i he complert 25 anys de carrera. L’òpera no és el cine, no fas carrera per dormir amb algú o ser el seu amic. Dit això, m’alegra que tota la brutícia surti a la superfície: el racisme, l’homofòbia, el masclisme naturalitzats. He donat a llegir als meus fills el llibre ‘Tothom hauria de ser feminista’, de Chimamanda Ngozi Adichie.

-Els arquetips operístics demanen a crits una revisió.

-S’ha de tenir en compte el context històric. Tot i així, quan vaig dirigir ‘La Rondine’ de Puccini –un misogin impressionant–, vaig fer que Magda de Civry, en comptes de dir al final «no puc viure amb tu perquè soc prostituta», digués: «No puc perquè soc lliure i el teu món burgès no m’interessa».

«Vaig ser seminarista als germans de La Salle. Però, després de moltes lectures, soc un ateu feliç»

-Bravo. Mozart deia: «Després de Déu, el meu pare». ¿Què diu vostè?

-Com que no hi ha Déu...

-¿No va ser seminarista?

-Novici dels germans de La Salle. Però, després de moltes lectures de filosofia i teologia, vaig coincidir amb Spinoza en el panteisme. Jesús és una gran figura, com Confuci, per no puc creure en els missatges homofòbics o misògins de sant Pau. Soc un ateu feliç.

«La manera de processar informació del tennista és la mateixa que la del cantant d’òpera»

-Estaria bé ficar-se al seu cervell.

-Tampoc cregui... Durant el procés de rehabilitació de la meva veu, vaig llegir el llibre ‘El juego interior del tenis’, de Timothy Gallwey, sobre tot el que passa al cervell d’un tennista durant un partit. La manera de processar el que és necessari és la mateixa que per cantar lliure i bé.

-¡Què diu!

-Has de tornar-te un amb la veu o la raqueta. Sents l’orquestra i és com si veiessis venir la pilota, que envies fort, o flotant, i et prepares per a la bola següent... Aquesta és la diferència entre els excel·lents i els que no ho són.

Notícies relacionades

-¿Alguna altra raresa que hàgim de saber?

-M’agrada muntar puzles. De 500 peces. D’Astérix i Obélix, de Snoopy. Em relaxen.