ASSUMPTES PROPIS

El Niño de Elche: «El món flamenc no m’escolta a mi, ni al flamenc»

  • El seu interès pel cant ha donat pas a l’exploració d’allò sonor i l’escriptura, fins a resultar inclassificable

El Niño de Elche: «El món flamenc no m’escolta a mi, ni al flamenc»
Es llegeix en minuts

¿Flamenc líquid? ¿Artista quàntic? En tot cas, el que fa Francisco Contreras Molina, el Niño de Elche (Elx, 1985), desborda les categories. Tant canta profund, com munta una instal·lació sonora al Museu Reina Sofia, col·labora amb C. Tangana o escriu els seus interiors al llibre ‘In memoriam’ (Hurtado & Ortega). (Els amants dels compartiments estancs, abstinguin-se de llegir aquesta entrevista).

-El que li va és desbordar el límit.

-Estic més còmode amb la idea de desplaçament.

-Va començar flamenc i es va desplaçar.

-Vaig entendre que els formats clàssics del flamenc i d’altres disciplines no em servien. Allà vaig començar a jugar. En el desplaçar-te és on passen coses, com aquests àtoms que xoquen constantment.

-Molt... ¿quàntic?

-Vaig arribar a la física quàntica pel poeta Ernesto Cardenal, que era un místic. -El seu llibre ‘Cántico cósmico’ és gairebé la meva Bíblia.

-Cardenal, Houellebecq... Lola Flores.

-És present en ‘Antología del cante flamenco heterodoxo’. La Lola va fer tremolar els fonaments del flamenc clàssic i tenia relacions molt paradoxals amb allò mediàtic, folklòric i polític. Jo treballo des de l’anhel de ser una altra persona.

-¿Qui és?

- Les coses que faig en l’art en donen algunes nocions. Jo no sé qui soc realment, i no sé si ho vull saber.

-Sabrà què va deixar enrere.

-El procés artístic és una superació constant de pors i prejudicis, que venen a ser el mateix.

-Algú que canta vestit de Batman, com ho ha fet, molta por no tindrà.

-Precisament tenia por de dir «no».

-¿Ja no?

-He superat la por a conduir, a nedar, a despullar-me en públic. En definitiva, la por de l’alliberament a través de determinades pràctiques. I tot això, en el meu cas, desembocarà en intentar perdre la por de la mort. Aquesta sí que és la veritable revolució.

-¿El cant ja no el diverteix?

-La veu, que és una peça nuclear en la meva manera d'estar al món, ja no està a la primera línia. M’interessa com a espai més que com a eina.

-¿Va ser infeliç en els seus inicis?

-No van ser fàcils, més encara a l’espai sociològic que planteja el flamenc. Hi va haver moments en què em van fer sentir que no passaria de ser un jornaler de ‘tablao’.

-A canvi, li agrada posar dels nervis més d’un purista.

-A mi m’agrada entaular converses en llibertat i desentranyar les coses, i el món del flamenc no hi està disposat. És la seva gran tragèdia. I no és que no m’escoltin a mi, és que no escolten el flamenc. Per això els emprenyo, perquè el que dic ho faig des del flamenc més clàssic. 

-Doni una raó perquè l’estimin.

-Estic a la recerca del silenci. 

-Mentrestant, és un artista del seu temps, diu. ¿En què consisteix això?

-No s’ha d’entendre la generació per edat, sinó per vincles. Una peça de Gesualdo o un poema de John Donne pertanyen a la meva contemporaneïtat. Els ressuscito d’alguna manera i els faig contemporanis.

-¿Algun que no sigui del segle XVI?

-M’han influït tants. Francis Bacon, Diamanda Galás, Rilke... Christian Bobin, que diu que cal estar atent al miracle.

-¿N’ha presenciat algun?

-Les angules d’Andoni Luis Aduriz, el xef de Mugaritz.

-Caram. ¿Fins a l’èxtasi?

-Quan sento l’èxtasi és quan se m’ennuvolen els ulls de plaer, estigui cardant o menjant en un restaurant creatiu. Tot i que intento que l’èxtasi no sigui per un fet puntual, sinó per intensitat vital.

-¿És vostè tendre?

-Cada dia ho intento treballar més. Soc una persona més empàtica. A la feina que tinc entre mans abordo temàtiques socials, no tan pamfletàries com feia temps enrere: la concepció dels cossos problemàtics, la mort, la idea d’Europa, les identitats.

-El nacionalisme l’atabala.

-És un dels grans mals. És un termòmetre per veure on està localitzat el conservadorisme a la societat.

Notícies relacionades

-Reparteix estopa a conservadors, a progressistes... Aclareixi’s.

-Veig els telenotícies com qui mira la premsa rosa. La formulació de la política que s’hi fa és per a ments molt vagues. Hi ha zero complexitat. Per a mi la política és la consciència crítica de l’acció.