El Niño de Elche: «El món flamenc no m’escolta a mi, ni al flamenc»

-El que li va és desbordar el límit.

-Estic més còmode amb la idea de desplaçament.

-Va començar flamenc i es va desplaçar.

-Vaig entendre que els formats clàssics del flamenc i d’altres disciplines no em servien. Allà vaig començar a jugar. En el desplaçar-te és on passen coses, com aquests àtoms que xoquen constantment.

-Molt... ¿quàntic?

-Vaig arribar a la física quàntica pel poeta Ernesto Cardenal, que era un místic. -El seu llibre ‘Cántico cósmico’ és gairebé la meva Bíblia.

-Cardenal, Houellebecq... Lola Flores.

-És present en ‘Antología del cante flamenco heterodoxo’. La Lola va fer tremolar els fonaments del flamenc clàssic i tenia relacions molt paradoxals amb allò mediàtic, folklòric i polític. Jo treballo des de l’anhel de ser una altra persona.

-¿Qui és?

- Les coses que faig en l’art en donen algunes nocions. Jo no sé qui soc realment, i no sé si ho vull saber.

-Sabrà què va deixar enrere.

-El procés artístic és una superació constant de pors i prejudicis, que venen a ser el mateix.

-Algú que canta vestit de Batman, com ho ha fet, molta por no tindrà.

-Precisament tenia por de dir «no».

-¿Ja no?

-He superat la por a conduir, a nedar, a despullar-me en públic. En definitiva, la por de l’alliberament a través de determinades pràctiques. I tot això, en el meu cas, desembocarà en intentar perdre la por de la mort. Aquesta sí que és la veritable revolució.

-¿El cant ja no el diverteix?

-La veu, que és una peça nuclear en la meva manera d'estar al món, ja no està a la primera línia. M’interessa com a espai més que com a eina.

'Niños somos todos' un viaje fascinante que abrirá nuevos caminos a un artista inclasificable: El niño de Elche.

Disponible en #MovistarFest pic.twitter.com/8Og01rOfpW

— Movistar+ (@MovistarPlus) 15 de agosto de 2020

-¿Va ser infeliç en els seus inicis?

-No van ser fàcils, més encara a l’espai sociològic que planteja el flamenc. Hi va haver moments en què em van fer sentir que no passaria de ser un jornaler de ‘tablao’.

-A canvi, li agrada posar dels nervis més d’un purista.

-A mi m’agrada entaular converses en llibertat i desentranyar les coses, i el món del flamenc no hi està disposat. És la seva gran tragèdia. I no és que no m’escoltin a mi, és que no escolten el flamenc. Per això els emprenyo, perquè el que dic ho faig des del flamenc més clàssic. 

-Doni una raó perquè l’estimin.

-Estic a la recerca del silenci. 

-Mentrestant, és un artista del seu temps, diu. ¿En què consisteix això?

-No s’ha d’entendre la generació per edat, sinó per vincles. Una peça de Gesualdo o un poema de John Donne pertanyen a la meva contemporaneïtat. Els ressuscito d’alguna manera i els faig contemporanis.

-¿Algun que no sigui del segle XVI?

-M’han influït tants. Francis Bacon, Diamanda Galás, Rilke... Christian Bobin, que diu que cal estar atent al miracle.

-¿N’ha presenciat algun?

-Les angules d’Andoni Luis Aduriz, el xef de Mugaritz.

-Caram. ¿Fins a l’èxtasi?

-Quan sento l’èxtasi és quan se m’ennuvolen els ulls de plaer, estigui cardant o menjant en un restaurant creatiu. Tot i que intento que l’èxtasi no sigui per un fet puntual, sinó per intensitat vital.

-¿És vostè tendre?

-Cada dia ho intento treballar més. Soc una persona més empàtica. A la feina que tinc entre mans abordo temàtiques socials, no tan pamfletàries com feia temps enrere: la concepció dels cossos problemàtics, la mort, la idea d’Europa, les identitats.

-El nacionalisme l’atabala.

-És un dels grans mals. És un termòmetre per veure on està localitzat el conservadorisme a la societat.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-Reparteix estopa a conservadors, a progressistes... Aclareixi’s.

-Veig els telenotícies com qui mira la premsa rosa. La formulació de la política que s’hi fa és per a ments molt vagues. Hi ha zero complexitat. Per a mi la política és la consciència crítica de l’acció.