ASSUMPTES PROPIS

Jenni Hermoso: «Tret de la força, entre Messi i jo hi ha poca diferència»

JENNI HERMOSO  FC BARCELONA  CONTRA DIUMENGE 13  FOTO VICTOR SALGADO

JENNI HERMOSO FC BARCELONA CONTRA DIUMENGE 13 FOTO VICTOR SALGADO / VICTOR SALGADO

Es llegeix en minuts

Jenni Hermoso (Madrid, 1990) és un fenomen. Lidera l’atac del Barça i de la selecció espanyola. Ha sigut quatre vegades pitxitxi de la Lliga (23 gols en la temporada passada, a raó d’un cada 69 minuts) i una de les 11 nominades al Premi The Best de la FIFA. (I podria gravar un tutorial sobre naturalitat i proximitat, d’utilitat per a l’equip de Koeman).

-¿Messi li ha enviat algun whatsapp?

-Mai. Dubto que tingui el meu telèfon, o que el demani algun dia.

-Que estrany, ¿oi? Els dos asos, del mateix club.

He de dir que quan [Gerard] Piqué es troba amb les capitanes, sempre els diu: «Si necessiteu alguna cosa, demaneu-nos-ho».

-Tampoc és un «jugueu de nassos».

-No passa res. Som conscients que la incorporació de la dona al futbol és molt recent.

-Si desposseïm el de Rosario del factor força, ¿en què es diferencien?

-Tret de la força, en poc més. Tot i que la velocitat quan fas un control depèn de la potència de les cames, mentalment hi ha jugadores que superen jugadors de Primera. I avancem. En pretemporada entrenem amb equips masculins: en anys anteriors ens guanyaven, aquest estiu no hem perdut ni un partit.

I parlen amb naturalitat, resulten pròximes, van a la desfilada de l’Orgull.

Nosaltres volem arribar a més gent. En tenen prou amb ser al camp i jugar. I en el seu cas, suposo, les represàlies per parlar de la seva sexualitat són més greus. Nosaltres, diners, no ens en juguem gaires.

-¿Cobren decentment?

-Vivim una vida bona, però no ens dona per assegurar el futur. Per això moltes estudien. Per això hem d’estalviar.

¿Què seria de vostè sense una pilota?

-[Riu] Tinc vídeos jugant amb el meu germà de molt petita. El meu avi, que va ser porter de l’Atlètic de Madrid, ens va contagiar a tots l’afició. A casa sempre hi va haver pilotes i es va veure molt futbol. 

-¿Mai li van dir: «El futbol no és cosa de nenes»?

-Mai. La meva mare em deixava anar cada tarda amb la meva veïna Sandra i mentre ella jugava a voleibol, jo li donava puntades de peu a la pilota. I el meu pare va passar tardes senceres sota la pluja o la calamarsa esperant que sortís d’entrenar. Gràcies a ells soc on soc.

-En aquell temps, ¿qui era el seu ídol?

-M’agradaven molt Redondo, Zidane, Solari. Futbolistes especials. Però la meva ídola era Nervy [Ana Belén Fernández Navarrete], que jugava al primer equip de l’Atlètic de Madrid, on vaig entrar als 12 anys.

¿Ara a qui enveja secretament?

Jo voldria ser jo, cada vegada en la meva millor versió. Diguem que el joc de Marta [Vieira da Silva] s’assembla al que m’agradaria arribar.

-Quan té la pilota entre els peus, ¿què experimenta?

Quan era petita era feliç jugant al parc del costat de casa els meus avis i avui, quan disfruto del futbol com ho feia llavors, és quan millor jugo.

-Però, ¿què li passa pel cap?

-No penso. Com més ho faig, pitjor. Si he arribat fins aquí és perquè obeeixo al meu instint.

-I ficar un gol és... ¿orgàsmic?

Sobretot si el gol val punts. Aixecar una copa de Champions ha de ser genial. Ja arribarà. Mentrestant, ser un mirall per a les nenes que venen darrere és una passada, com veure créixer el futbol femení.

-Més d’un cronista (masculí) opina que és una bombolla que explotarà.

-Estic segura que hem arribat per quedar-nos. Tot i que també és cert que, per molt que fem nosaltres, no n’hi ha prou. Hi ha d’haver agents externs que ens empenyin cap amunt.

Toca resistir. ¿Dels seus tatuatges es pot deduir que és una dona dura?

-[Riu] «No soc fràgil com una flor, soc fràgil com una bomba», diu un.

-¿És l’últim?

-L’últim és un cactus. Ja sap, mira’m però no em toquis.

-O sigui, dura.

Jo soc familiar, necessito donar i rebre carinyo. Quan he jugat en altres països i altres lligues, era 100% futbol. No disfrutava. Al Barça soc feliç, jugo el futbol que m’agrada i estic a prop dels meus.

Carabanchel no és tan a prop.

Sempre que vaig a casa i torno a Barcelona passo dos dies dolents. Ens reuníem els divendres a casa dels meus avis, i ja no hi son. Ells són la meva força al terreny de joc.

Et pot interesar

-¿No pensa formar família pròpia?

-Sí, però no sé fins quan el meu cos i la meva ment funcionaran per jugar a futbol.