ASSUMPTES PROPIS

Claudia Osborne: «Vaig ser una nena sense vida»

La filla menor del primer matrimoni de Bertín Osborne va superar la bulímia i la depressió i avui deixa el seu 'salvavides' com a 'coach'

Claudia Osborne: «Vaig ser una nena sense vida»

JOSE LUIS ROCA

Es llegeix en minuts

Bertín Osborne es va separar de Sandra Domecq quan la Claudia encara era al seu ventre. La tristesa va tenyir la seva infància i als 15 anys, després de la mort de la seva mare a causa d’un càncer, va caure en un trastorn alimentari i va quedar atrapada en la depressió. Va sortir-ne –a ‘Lo mejor de ti’ (Planeta) comparteix les claus–, torna com a ‘coach’ l’après en el viatge i és feliç [José Entrecanales, fill del president executiu d’Acciona, hi té alguna cosa a veure].

-Hi haurà qui pensi que una Osborne-Domecq no té dret a la tristesa.

-El meu objectiu no és desfer aquesta creença. Els privilegis materials no van necessàriament de la mà dels emocionals. Soc un ésser humà.

-¿On era l’origen de la seva ferida?

-Jo estava molt connectada amb la tristesa de la meva mare. Sento que vaig patir el seu sofriment. Fins i tot abans de néixer.

-¿Ella va saber que vostè estava malament? -

Tot i que vaig tenir moments una mica foscos, ella no n’era conscient perquè ni jo mateixa era capaç de posar-li paraules.

-Perdó. ¿Ha dit «moments foscos»?

-Jo era una nena sense vida. Estava completament deprimida. No suportava els dibuixos animats. No m’agradaven els jocs. I no podia escapar de mi mateixa.

«Estava molt connectada amb la tristesa de la meva mare. No m’agradaven els dibuixos animats, ni els jocs. No podia escapar de mi mateixa»

-Una sensació que va perdurar

. -Penso que he tingut sort. Se’n pot sortir, però no sempre se surt.

-¿Com ho va aconseguir?

-La meva exparella, Hugh [Hawkins, l’australià amb qui va conviure a Nova York fins fa tres anys] s’estimava molt bé i m’estimava molt bé. Sense saber-ho, em va ensenyar com ha de ser la relació amb un mateix. Al quedar-me sense aquesta font d’inspiració, em vaig adonar que no podia ser víctima de les meves circumstàncies. Vaig començar a formar-me com a ‘coach’.

-¿Alguna troballa?

-La teràpia del nen interior. Consisteix a veure les necessitats que no van ser satisfetes a la infància i aprendre a satisfer-les com a adult.

-Afirma que heretem les ferides d’infància dels nostres pares.

-Sí. Un exemple: si els pares van passar gana durant la guerra, condiciona la manera de relacionar-se amb el menjar que transmeten als fills. I això es passa de generació en generació, fins que decideixes guarir la ferida i li poses fi.

-¿Quin llegat psíquic li van traspassar els seus?

-En el sistema matern estava molt arrelat el fet de no afrontar els problemes. En el seu estrat social, es ficaven sota l’alfombra i es donava l’aparença que tot era perfecte. I per part de pare... no el vaig tenir tan a prop.

-Li deia: «Fes el que et faci feliç, però sigues la millor». Això és pressió.

-Sí, definitivament.

Claudia Osborne (dreta), al costat del seu pare i les seves germanes Alejandra i Eugenia, el 2005. / ARXIU

-Ell sabia que no estava bé, però va confiar que sortiria del sot.

-Era conscient que jo tenia un problema, que no me’n podria treure i que jo ja buscava ajuda en l’àmbit de la salut mental.

-La va deixar sola, en definitiva.

-No. Confiava moltíssim en la meva capacitat per sortir-me’n. Això no vol dir que no estigués amb mi. Jo vaig sentir la seva calor i el seu recolzament. Va ser-hi de l’única manera que podia estar: simplement amb la seva companyia física.

«Sé la vida que el meu pare ha tingut de veritat. Molt complicada. Però té una capacitat enorme d’avançar»

-¿No li queda cap pregunta pendent per fer-li?

-El meu pare és superdisfrutador i molt vividor, però jo conec una altra faceta: la d’home savi. Sé la vida que ha tingut de veritat. Molt complicada. I té una capacitat enorme d’avançar en la vida, de sobreposar-se. Potser li preguntaria quina és la clau per continuar avançant i no quedar-se atrapat en el passat.

-Ha deixat molts cadàvers (femenins) pel camí

. -Té molt més a dir en assumptes en què és un mestre que en els que encara continua aprenent.

-¿I vostè, tem a la recaiguda

? -No. Com sé que puc superar qualsevol situació –per extrema que sigui–, em fa por que em passi el pitjor. I el pitjor és la mort d’algú que estimi.

-Diu que sent crides de l’univers.

-És una manera molt romàntica d’entrar en contacte amb el teu subconscient.

-¿Quan va sentir l’última? -

L’última no és del subconscient sinó de la vida mateixa. I és impossible que sigui pura casualitat.

Notícies relacionades

-¿Es refereix al nou amor? [nota: José Entrecanales i ella són parents llunyans].

-Sí. Però aquí ho deixo.