Que no pari la música

La batalla de l'Antic Teatre

L'escenari autogestionat de Ciutat Vella defensa a contracorrent la fusió de les arts i lluita per assegurar el seu futur davant la pressió immobiliària

zentauroepp54855924 contra200913164730

zentauroepp54855924 contra200913164730

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Allà pels primers 80, quan ens saltàvem la classe de llatí de 2n de BUP, ens replegàvem en un estrany lloc, una terrassa decrèpita en el que semblava haver sigut un palauet, on un tipus amb males puces ens subministrava mitjanes de cervesa mentre discutíem si The Police era un grup sobrevalorat. Balustrades escantellades, escales de piano que procedien d’un edifici veí i unes portalades que, quan algú els deixava entreoberts, permetien atalaiar les restes d’un vell escenari.

Aquell lloc ultramuntà, que va resultar ser un palau neoclàssic del segle XVII, es convertiria el 2003 en l’Antic Teatre, un centre de conspiracions artístiques que opera sota radar. «L’escenari més polític de Barcelona», resumeix la seva fundadora i directora, Julijana Tomic, més coneguda com a ‘Semolina’ (per la cançó de The Residents): activista punk, ballarina, coreògrafa, teòrica de la cultura de base.

Semolina és una dona arrasadora, «militar més que militant», que va néixer a Osijek, a la Iugoslàvia de Tito (avui Croàcia), i que amb 19 anys va descobrir el moviment ‘okupa’ a Itàlia, on es va fer amiga de Rosa Artesero, teclista d’Último Resorte. Totes dues desitjaven conèixer Amsterdam, però Rosa li va proposar passar abans per Barcelona. Aquí va topar amb els Subterranean Kids. «I el bateria, Boliche, i jo ens vam enamorar molt». Amsterdam va haver d’esperar.

Anys després, havent passat ja per La Fura dels Baus, Semolina va trobar aquest decadent immoble del carrer Verdaguer i Callís, molt a prop del Palau de la Música. L’avui Antic Teatre, rehabilitat el 2010, opera com a batallador obrador autogestionat. Des d’allà, Semolina defensa el caràcter multidisciplinari en la creació (teatre, dansa, música, poesia, vídeo...) perquè «si els artistes no es barregen, no es fonen els pensaments», menysprea la reproducció d’obres antigues («no programem autors morts») i rebutja la mitificació del creador, començant per ella mateixa. «El pitjor és quan algú es fa famós i crea una escola. Jo no vull que el món repeteixi els meus passos». 

Problema: el contracte de l’Antic Teatre expira el 2025 i el propietari planeja quintuplicar el lloguer, davant la qual cosa Semolina mira a l’ajuntament. Hi ha «diàleg» amb Dani Granados, de l’ICUB, i esperança que el consistori assumeixi un «paper essencial» per salvar el teatre, en la rehabilitació del qual es van invertir diners públics per considerar-lo un bé col·lectiu que calia preservar.

Notícies relacionades

L’espai continua bombant. Aquest dimarts presenta el documental Nosotros no olvidamos’, sobre la batalla legal entorn de l’assassinat de Pedro Álvarez, el 1992. De dijous a diumenge, micropoesia i electrònica amb Ajo (ex Mil Dolores Pequeños) i min. (àlies de Judit Farrés). Més enllà, la ‘conferència performativa’ d’Óscar Cornago i Juan Navarro, la poesia de Violeta Gil amb Abraham Boba, els ‘xous’ de xoc de Roger Pelàez (de Zombi Pujol) o la cançó d’Enric Montefusco.

La terrassa de l’Antic Teatre ja no és aquell pati fantasmal de 40 anys enrere. Es respira el murmuri de les converses a la fresca, i Semolina gairebé s’ofèn quan li pregunto si és un imam d’estudiants de teatre o clientela ‘gafapasta’. «No, no, hi ha tanta gent de l’escena com veïns que venen a jugar una partida de dòmino». Hi hauria una cosa encara pitjor que l’abandonament. «¡Ser un gueto ‘cool’!.