La casa dels avis

Parlem d’A Peu de Pàgina (Major de Sarrià, 50), al cor de Sarrià, just davant les patates braves del Bar Tomás, una altra bona pastanaga per animar-se a visitar-la. ¡Ah, la comunió del cos i l’esperit! Traspassa un el llindar, dèiem, i l’embarga el desig immediat de quedar-s’hi a viure, potser perquè la llibreria conserva una pàtina casolana, ja que aquí van viure els avis de la propietària. Construïda el 1870, amb les seves habitacions i la seva llar de foc, la casa va necessitar una reforma integral. Els elements es van conjurar perquè Barrufet abandonés l’advocacia i tragués la vocació que portava dins, però la convergència astral es va produir el fatídic any 2008, i així, mentre els paletes cobrien les parets, la ràdio anava escopint calamitats: cop de totxo, ‘catacrack’, pum, hipoteques porqueria. La proesa kamikaze va valer la pena. Els dos primers anys van ser durs, de picar pedra de pedrenyal, però una dècada després la pau que es respira entre les seves parets i l’exquisida selecció de lectures parlen per si mateixes. Aviat tornarà el club de lectura. 

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Sarrià va acollir molt bé la iniciativa. Tot i que es tracta d’un barri molt lector, els veïns s’havien de traslladar a L’Illa per aconseguir provisions abans de la inauguració, de manera que avui, per fortuna, el brollador registra una contínua afluència de clients. Durant l’estona que dura la xerrada, entren una àvia que compra llibres a parells per als nets, una mare amb nena, un guiri que demana postals i almenys dos missatgers. Les caixes, les comandes i les devolucions, ¡la nèmesi del llibreter! Si algú fantasieja d’abraçar l’ofici per dedicar-se a la lectura en hores de feina, que es desenganyi. «Aquí dins només llegim albarans i factures –diu–. Millor fer-se portera, com la protagonista de ‘L’elegància de l’eriçó’».

Tot i així, al raconet de la llibreria dedicat als clàssics, una butaca orellera, entapissada en cru, com en les revistes, t’invita a crits a asseure-t’hi fet un cabdell per devorar el llibre de Zweig, la frase final del qual bé podria ser el lema d’A Peu de Pàgina. Diu així: «Els llibres només s’escriuen, per sobre del mateix alè, per unir els éssers humans, i així defensar-nos davant l’inexorable revers de tota existència: la fugacitat i l’oblit».