09 d’ag 2020

Anar al contingut

ASSUMPTES PROPIS

Silvia Abril: «La maternitat em va col·locar en un lloc d'ombra»

La 'showoman' posa la seva filla, la Joanna, en el centre de la sèrie de novel·les d'aventures 'Las fantásticas Hormiguets'

Núria Navarro

Silvia Abril: «La maternitat em va col·locar en un lloc d'ombra»

Algú (poc visionari i un pèl masclista) va dir fa uns anys que faltava molt perquè hi hagués una «Buenafuente dona». Així, amb la seva gràcia i la seva absència de sentit del ridícul. Es va equivocar. No només hi ha còmiques –i molt bones–, sinó que una d’elles, Silvia Abril (Mataró, 1971), és la mare de la seva filla. Aquesta nena, la Joanna, de 7 anys, és una de les protagonistes dels dos primers volums de la sèrie ‘Las fantásticas Hormiguets’ (Beascoa), el debut literari de la ‘showoman’.

-En la intimitat, ¿qui dels tres fa riure més?
-L’Andreu [Buenafuente], sens dubte. Jo vaig per casa com les boges i deixo poc espai als gags. Ell és més zen. Jo ho comparo amb la Brita, que té una càrrega de carbó i filtra l’aigua.

  

-Dos còmics i una nena confinats. ¿Ha donat salsa per a una ‘sitcom’?-
Hem tingut moments de molta felicitat per estar junts. Fins que va desembarcar el ‘Leit Motiv’ a casa i tot va saltar pels aires. La Joanna va començar a participar en la producció –L’Andreu diu que, si la deixéssim, ens ‘produiria’ la vida–, i li va agafar gust a moure la càmera i fer d’actriu. 

«Comparo l’Andreu
[Buenafuente] amb la Brita, que té una càrrega de carbó i filtra l’aigua»

-¿Això li provoca orgull o espant?
-¡Orgull! Té una capacitat brutal d’adaptació.

-Als nens els horroritza veure els pares fer el pallasso
.-¡Uff, aquesta etapa està començant ara! Pensava que me la saltaria, però no. Ja comença a dir: «Mama, no veus que estic amb les meves amigues, no fa falta que vinguis a fer-nos coreografies».

-Bé, l’ha fet protagonista d’una versió femenina dels Cinc.
-Era un recurs que tenia a mà: La Joanna té un nucli dur d’amigues, inseparables, que són les protagonistes, i moltes de les aventures són reals. He fet una mica el que Roser Capdevila va fer amb les seves tres bessones.

-¿La seva infància va ser tan espurnejant
?-Va ser meravellosa. Els meus pares i els meus oncles tenien llogada una casa a Dosrius i, cada cap de setmana, agafava la meva canya i la meva gossa i, juntament amb els meus cosins, passàvem el dia inventant jocs, anant en bici, xipollejant a la riera. Intento que la Joanna, que és filla única, estigui envoltada de família i amics, i que disfruti de la natura.

-¿Ho aconsegueix?
-¡Ja ho crec! Li diuen Mowgli. Porta el mateix serrell i quan veu un arbre, s’hi ha d’enfilar. Jo soc una mare poc poruga, molt permissiva. Vull que explori els seus límits. M’agraden els nens valents, amb autoestima i seguretat.

-Les filles de vegades proven de corregir aspectes de les seves mares.
-De la meva mare, que va fer l’impossible per criar a quatre, potser he volgut corregir la por. Al què diran, al ridícul. A la Joanna li he ensenyat des de petita a riure’s de si mateixa. A un nen sense sentit del ridícul no li poden fer mai mal.

«Vaig ser una nena a qui li deien ‘nen’. Vaig haver de bregar amb la crueltat que hi ha al món infantil»

-¿En vostè va ser un mecanisme de defensa?
-Sí. Vaig ser una nena a qui li deien «nen» –no em deixaven entrar als lavabos de nenes– i era grassoneta. Vaig haver de bregar amb la crueltat que hi ha al món infantil. Per això, a la Joanna també intento inculcar-li l’empatia.

-La maternitat li va arribar tard. ¿Era el que esperava?
-La maternitat em va col·locar en un lloc d’ombra. Tot passava per davant meu. De sobte, has de lluitar per un espai que t’arrabassen els fills. Vaig deixar la lectura i tantes altres coses. Alhora, el seu amor ens ha nodrit. Però, ara que té 7 anys i és autònoma, estic rescatant amb l’Andreu la nostra relació de parella d’abans de tenir-la.

  

-Tot i així, ha actuat, cantat, ballatcuinatpresentat ‘goyas’, estrena pel·li la setmana que ve..
.-El que m’ha passat més factura és que no he volgut perdre l’energia que posava a casa. Quan vivíem a Barcelona, i l’Andreu a Madrid, la deixava a l’escola, agafava el pont aeri i tornava per dutxar-la i explicar-li el conte. De bojos. I quan era a ‘Masterchef’ un dia em va dir: «Fes un pastís de caca i que et facin fora ja».

«Tinc 49 anys i un genoll fet pols de tant caure fent la Nena de Shrek. Em fa ràbia que el meu físic pari la meva ànima»

-La lògica de l’am
or. -Entreno cada dia per no perdre l’energia que em permet jugar com una nena. Salto a la corda i jugo a gomes amb Joanna. Però tinc 49 anys i un genoll fet pols de tant caure fent la Nena de Shrek. Em fa ràbia que el meu físic pari la meva ànima. Sempre he sigut una coca-cola agitada.

-Ja es nota
. -Una de les coses que l’Andreu m’ha ensenyat en aquesta vida és que no fer res a casa pot fer-te feliç.

-¿I ho compleix
?-Per a la tardor estic preparant una obra per celebrar els 30 anys d’El Terrat, amb tots els que hi van participar en algun moment.