Franco Berardi: «Estem entrant en l'època de l'extinció»

-¿Aquesta era la via de sortida del «cadàver»? ¿Una pandèmia?

-Sí. Ha vingut d’una dimensió biològica, ha circulat per l’òrbita mediàtica i s’ha inserit a l’esfera psíquica, canviant la perspectiva. Però sortir del ‘cadàver’ no és suficient.

-¿Toca fer neteja?

-Toca inventar maneres de sobreviure que privilegiïn allò útil per sobre de l’acumulació del (abstracte) valor monetari. Penso que sortim de l’època en què l’expansió era possible i desitjable per a una part de la societat, i estem entrant en l’època de l’extinció.

-¡Prou males notícies, sisplau!

-Per perseguir l’expansió, el capitalisme va començar a destrossar massivament els recursos físics del planeta i les energies nervioses dels humans. Va posar les bases de l’extinció. Quan la depressió produeixi efectes polítics d’agressivitat, enemistat i por, l’extinció és probable. 

-¿No hi ha remei?

-No, si no aconseguim mantenir-nos a l’exterior del ’cadàver’, si acceptem tornar a la normalitat del mercat, del capitalisme, de l’acceleració psicòtica. La condició pandèmica –sumada al canvi climàtic– és el moment de redefinir l’horitzó de l’economia, de la relació social, de la intimitat mateixa.

-¿Per on passarà la felicitat fora de la idea de creixement?

-‘Felicitat’ i ‘creixement’ són termes incompatibles. Proposo que oblidem paraules complicades com ‘felicitat’. ¿Em permet reformular la pregunta?

-Endavant.

-La pregunta és: ¿per on passarà la satisfacció de les necessitats bàsiques de la comunitat?

-¿I la resposta?

-En allò que ja existeix: en el nostre saber, tecnologia i potència de producció, però enfocats a l’interès de tothom. En els pròxims mesos –i anys– ens veurem obligats a escollir entre una misèria creixent i la redistribució de la riquesa existent. Si una minoria explotadora pretén mantenir els seus privilegis, vindran anys de guerra civil en tots els llocs de la Terra. ¿La manera d’evitar-ho? ¡La igualtat! 

-¿Què entén per ‘igualtat’?

-No em refereixo a la renúncia, sinó a una percepció frugal del goig i de la riquesa. ‘Riquesa’ és el plaer de les coses i dels esdeveniments, i sobretot és el temps per disfrutar del que tenim. La reconquesta del temps –que paradoxalment ha possibilitat la Covid– és crucial. Hem de ser capaços de conjugar seguretat i sensualitat.

-Vostè solia convidar a «reconèixer el plaer al cos de l’altre». I ja ho veu.

-Quan penso en el futur, el més difícil d’imaginar és com percebrem el cos de l’altre al carrer, al cafè, al llit. És probable que sortim del distanciament social amb una por instintiva del cos de l’altre, als seus llavis.

-Com va passar als anys 80, amb la sida.

-Va ser una bomba psíquica, sí. Però ara també pot ser que es manifesti un poderós moviment d’acostament i de sensualitat, perquè la dimensió ‘online’ es tornarà un record d’una època anguniosa, com un símptoma de la malaltia. Aquí veig el germen d’un veritable moviment cultural, estètic i social.

-Afectes, treball, escola i lleure, de moment, passen per les pantalles.

-La pantalla és el lloc de la seguretat, però és també el lloc de l’anestèsia, de l’ablació de la sensualitat. ¿Podem imaginar una humanitat que s’alliberi definitivament de la tendresa física, de la seducció dels ulls, dels llavis, de les mans que es toquen delicadament?

-¿Vostè pot?

-Jo no ho puc imaginar, i punt. Si ho imagino, és la pitjor distopia: un món eficient, exacte, perfectament compatible amb la matemàtica financera, però mort. M’enfonsaria.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-Quan està enfonsat, pinta. ¿Quin motiu s’ha repetit aquests mesos?

-Hi ha una imatge que torna al meu cap i als meus ‘collages’: el papa Francesc llança dos coloms blancs per simbolitzar l’amor, la pau, l’aliança amb Déu. Un corb negre s’acosta al colom i el devora. Jo soc ateu, però cada vegada que pinto aquesta imatge em dic que la casualitat dona peu a fantasies estètiques aterridores.