El setge de Leningrad

La capacitat de resistència de l’ésser humà amb prou feines coneix límits. Un dels episodis més commovedors en aquest sentit –adoro els russos, aquest temperament tan especial, la saba de l’‘ànima russa’– va ser el protagonitzat pels habitants de Leningrad des del fatídic 16 de setembre del 1941 en endavant, quan les tropes nazis van encerclar la ciutat i la van mantenir assetjada durant gairebé tres anys, una tragèdia que es va anomenar «els 900 dies». Tot i que els avions de la Luftwaffe la bombardejaven cada matí, sense treva, l’arma mortífera, la més cruel, va resultar la gana. Els científics alemanys, calculant a consciència les ràtios de morts per inanició, van predir que la ciutat s’extingiria com una espelma en a penes unes setmanes.

Es van equivocar. Els seus habitants els van demostrar que s’equivocaven, però a un preu terrible. Van aguantar fins al 27 de gener del 1944.

La fase més atroç del bloqueig va començar a principis del 1942, quan el sistema de distribució de provisions es va trencar i les racions de pa es van limitar a 125 grams diaris –una llesca de la mida d’una pastilla de sabó–, unes fogasses pastades amb farina, serradures, cel·lulosa i escaiola. Sense electricitat, aigua potable ni calefacció, a temperatures que van arribar als 40 graus sota zero. Els gairebé tres milions d’habitants de Leningrad, llavors una ciutat vibrant i cultivada, es van menjar els cavalls, els gats, els gossos i els corbs. La gent arrencava el paper de les parets, bullia els lloms dels llibres i els cinturons de cuir per aconseguir, amb la gelatina o la goma d’enganxar, una sopa infame que aromatitzaven amb fulles de llorer. Hitler s’havia obsessionat a asfixiar el bressol del bolxevisme.

Les emissions de Ràdio Leningrad

Un milió i mig de persones van morir de fred, gana i malalties sobrevingudes. Es desplomaven a les cues del racionament. Algú intentava portar un familiar mort fins al cementiri, arrossegant-lo en un trineu, però, consumit pel sobreesforç, abandonava el cos enmig del carrer gèlid, a mercè de la intempèrie. Campi qui pugui. Van aparèixer bandes de gàngsters i caníbals i no era estrany trobar-se en una cantonada un cadàver amb les natges llescades.

 Ràdio Leningrad continuava funcionant gràcies al generador d’un barco atrapat a les aigües congelades del Neva. En els buits de la programació s’emetia el so d’un metrònom per recordar que la ciutat encara bategava. Bum, bum, bum.

Crida l’atenció quants pobres diables famolencs van aconseguir conservar el seny escrivint dietaris, el dia a dia de la desesperació, com el ‘Diario del sitio de Leningrado’, esplèndid en la seva cruesa, de Lidiya Ginzburg. Com ella mateixa va dir, «l’home utilitza les seves ferides, la seva aflicció, fins i tot el seu buit, per convertir-ho en gra per moldre».

Xostakóvitx, a la llum de les espelmes

La maltractada cultura ens salva. A la llum de les espelmes, Dmitri Xostakóvitx va començar a compondre la que seria la seva ‘Simfonia núm. 7’ el primer mes del setge, fins que Stalin va ordenar evacuar-lo. Poc després van haver de llançar la partitura acabada sobre la ciutat assetjada des d’un helicòpter militar. Es va fer el que es va poder amb músics jubilats i faristols coixos; la qualitat no va ser extraordinària, però ho van aconseguir: estrenar la peça a la bombardejada Gran Sala de la Filharmònica el 9 d’agost del 1942, el mateix dia que Hitler havia planejat celebrar la victòria amb un banquet a l’Hotel Astoria.

La simfonia s’ha convertit en un símbol de l’esperit de resistència. Escoltin-la. Això també passarà.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal