31 d’oct 2020

Anar al contingut

Històries

El genet pàl·lid

La grip del 1918 va rebre l'etiqueta d''espanyola' perquè els països bel·ligerants van imposar la censura per no minar la moral de les tropes

Olga Merino

El genet pàl·lid

La meva besàvia va morir de grip espanyola. Aquesta és una dada incontestable que la memòria oral ha anat revestint amb detalls escabrosos, com el fet que estigués alletant la seva filla en el moment d’expirar –compte, la tieta Carmen va viure sana com una pera fins als 90 anys–, que se l’emportessin al cementiri en un carro atapeït de cadàvers i que haguessin d’enterrar-la en una fossa comuna, ja que al poble no donaven l’abast amb els cossos. Diuen que la gran epidèmia del 1918 no es recorda d’una manera col·lectiva, sinó de forma personal, com un tapís teixit amb múltiples tragèdies discretes, anònimes, del que va ser una matança: entre 50 i 100 milions de morts a tot el món. La pandèmia gripal més gran de la història. Una malaltia anomenada ‘espanyola’ per un immens malentès històric.

El que va passar en realitat va ser que, embrancats en la primera guerra mundial, els països bel·ligerants van censurar les notícies sobre la grip, a fi de no minar la moral dels soldats, jacents als camps de Flandes, mentre que a Espanya, que es va mantenir neutral, la informació circulava lliurement, com quan va emmalaltir el rei Alfons XIII, juntament amb el president del Govern i diversos ministres. D’aquí l’etiqueta, potser un espeternec de la llegenda negra. A l’altra banda del Pirineu, en canvi, la malaltia va rebre el sobrenom popular de ‘soldat de Nàpols’, perquè quan va irrompre triomfava als escenaris ‘La cançó de l’oblit’, una sarsuela entorn del mite del Don Joan que inclou l’arxiconeguda serenata, tan enganxosa com la grip en qüestió: «Soldado de Nápoles / que vas a la guerraaaaa / mi voz recordándoteeee, / cantando te espera».

Els epidemiòlegs encara mantenen sobre la taula tres hipòtesis sobre la seva procedència, segons desglossa la periodista científica Laura Spinney a ‘El jinete pálido. 1918: La epidemia que cambió el mundo’ (Crítica, 2017), un assaig que pren el títol dels versicles bíblics sobre l’apocalipsi i es llegeix amb el vertigen d’una novel·la d’espies. Tres possibles orígens, dèiem: Shanxi, un remot poblet a l’interior de la Xina; Camp Fuston, a Kansas, l’‘estat dels gira-sols’, i Étaples, a França, en un campament de soldats britànics amb molta humanitat junta i malnodrida, on, durant la batalla del Somme, arribaven cada nit 10 trens ambulància. Però d’espanyola, ‘rien de rien’. Sí que és un fet fefaent que la guerra va contribuir que la seva virulència fos excepcional, sobretot després de la desmobilització de les tropes (pensem en les celebracions de l’armistici). Aquell virus també va saltar la barrera de les espècies.

Com passa avui amb l’infame Covid-19, es van tancar les escoles, els teatres i els llocs de culte, i es van imposar quarantenes i mesures de distanciament. Es van buscar, com no podia ser d’altra manera, bocs expiatoris, es va creure en falsos remeis (cataplasmes de mostassa, terrossos de sucre mullats en querosè) i van proliferar, així mateix, les teories conspiranoiques: els ciutadans dels països aliats van arribar a preguntar-se si tot el que contenien les capses fabricades per la farmacèutica alemanya Bayer era realment aspirina.

La mal anomenada ‘Spanish lady’ es va carregar personatges com el poeta Apollinaire, els nens visionaris de Fàtima, el pare de Lawrence d’Aràbia, la filla favorita de Freud i el pintor Egon Schiele. Però alegrem-nos, ‘sursum corda’: el carnaval de Rio del 1919 va ser un gran èxit i després van esclatar els feliços i carnals anys 20.