Coneguts i saludats

Maragall i la nau de l'oblit

Maragall i la nau de l'oblit
Es llegeix en minuts
Josep Cuní
Josep Cuní

Periodista

ver +

La setmana va començar amb una mirada al passat. No era una novetat. Són moltes les vegades que els records pugnen per imposar-se. Sempre hi ha qui s’entossudeix a insistir que recordar és tornar a viure. En aquest cas, no obstant, ha sigut la força de la literatura la que, seguint el llegat de William Faulkner, ens ha resumit que el passat mai està mort perquè ni tan sols és passat. I així, un jutge de l’Audiència Nacional ha prorrogat un any més la instrucció del conegut cas del presumpte finançament irregular de l’extinta CDC. Aquell partit polític que d’haver-ho sigut tot és avui un llast que cap dels seus fills vol evocar a causa de la fetor que desprenen les seves sigles. I seguint els arguments de José Grinda, temut fiscal anticorrupció, José de la Mata ha entès que 15 anys després encara quedin serrells per lligar. Especialment després de la nova entrega per part de la Guàrdia Civil d’informes que concretarien el suposat circuit econòmic d’empreses i fundacions en l’òrbita de la formació. Si res ho impedeix, la investigació culminarà als 16 anys d’haver-se iniciat. Aquesta edat que marca el recurrent debat sobre a partir de quan un ciutadà pot votar.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquesta mateixa setmana, el públic ha omplert diàriament la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Es representa ‘Justícia’. Un repàs dels nostres últims 40 anys a través de la doble vida d’un jutge brillantment interpretat pel gran Josep Maria Pou que, per poder continuar ocultant els seus instints, opta per prevaricar. Un text implacable de Guillem Clua que ens ajuda a actualitzar una societat encara restrictiva, que aplaudeix amb entusiasme alhora que davant d’algunes escenes encara murmura i davant d’algunes denúncies encara dissimula. Com quan s’adverteix que, igual que la que dona títol a l’obra, ‘pàtria’ és una altra d’aquestes paraules que tot aspirant a polític ha d’incloure en els seus discursos i pronunciar-la amb èmfasi. I davant de l’entusiasme del net que es prepara per al seu debut davant del partit en què vol prosperar, el jutge li argumenta que són paraules buides que no signifiquen res. Ja seran els altres els que els donin significat. Ni l’efemèride, ni la decisió judicial, ni l’obra teatral han alterat la consciència del nostre protagonista. Per a ell, el record és justament allò que el cervell ja no li pot refrescar. Ni tan sols modificar o difuminar. La malaltia l’ha obligat a oblidar. Potser perquè, com va dir Borges, l’oblit és l’única venjança i l’únic perdó.

La solitud del polític

Dilluns es van complir tres lustres d’aquell dia en què Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 3-1-1941) va pronunciar la famosa frase del 3%. No l’hi van perdonar. Ni els al·ludits ni els propis. Va ser al Parlament en un tens debat sobre les causes i responsabilitats de l’accident a les obres del túnel del Carmel. Era la resposta curta, afilada, contundent a una «desmesurada agressivitat cap a la meva persona», segons va deixar escrit a les seves memòries (‘Oda inacabada’, La Magrana, 2008). I afegeix: «Ningú va voler aprofundir en la qüestió estretament lligada al tema mai resolt del finançament dels partits, més enllà d’atribuir-me un error més. Ni el meu partit em va recolzar». I remata: «Aquells dies vaig constatar que la voluntat d’un president de la Generalitat no és una palanca suficient per fer moure una Administració i un Govern quan aquests no comparteixen aquesta voluntat... La solitud és un sever inconvenient del polític amb responsabilitats de govern».

Notícies relacionades

La casualitat ha volgut que, per les mateixes dates, Artur Mas, l’ofès de llavors, també parli i es lamenti al seu llibre (‘Cap fred, cor calent’, Columna) de la solitud en què va haver de prendre les decisions més transcendents de la seva vida política. Les que continuem pagant tots. 

Memòria de l’escàndol del 3%

Pasqual Maragall no ha pogut rememorar ni la frase ni el moment que van obrir una bretxa en la política catalana. «Vostès tenen un problema. I es diu 3%» ha ressonat aquests dies com si es tractés d’una vella cançó. I ha passat uns dies després de la pèrdua de la seva dona, a qui, com va anotar a les seves memòries quan va començar a comprovar els estralls de la malaltia, sabia que podia preguntar-li si volia recordar alguna cosa en concret i la llumeta interior ja no se li encenia. Tristament i com va dictar Neruda, és tan curt l’amor com llarg l’oblit.