¿Què se n'ha fet del rock simfònic?

Si hi ha un gènere musical que tot aquell que hagi pretès disfrutar d’un respecte intel·lectual ha hagut de manejar amb prudència, aquest és el rock simfònic. Així es va conèixer a Espanya aquest corrent que va viure el seu auge als 70; etiqueta substituïda amb el temps per la més homologada de rock progressiu o prog-rock. Parlem de l’escola que es va voler saltar les regles de la cançó de tres minuts i dels motllos estrofa-tornada-estrofa. Composicions cabaloses, de vegades excèntriques, fins i tot una mica boges, que tendien a la fantasia i la fabulació literària, a l’experimentació amb el so i, en ocasions, als solos més llargs que un dia sense pa.

Una evolució de la psicodèlia i de les audàcies dels Beatles mateixos (‘Sgt. Pepper’s) o els Beach Boys (Pet sounds), portades a un estadi arriscat i envoltades en una imatgeria febril: portades d’àlbums evocadores de mons il·lusoris, obres desplegades en suites, diàlegs orquestrals, malabarismes del senyor guitarrista (i de tots els altres). El 1977, va venir el punk, es va carregar l’encantament i el prog-rock va passar a simbolitzar la decadència de l’imperi, marcat a foc per artificiós, corcó i allunyat de la realitat. I des d’aleshores, molts de qui han continuat escoltant-lo ho han fet d’amagat.

Quan Radiohead va llançar el venerat ‘OK Computer’ (1997), a la pregunta de si Thom Yorke i companyia bevien del rock progressiu, no parpellejaven: «¡Ho odiem!». Bons nois, si bé, en aquell disc (i en els següents) es pot intuir l’influx de Pink Floyd, King Crimson o Genesis (bandes aquestes, sobretot les dues primeres, mereixedores en general d’una consideració especial, s’ha de dir). Però aquesta és una música reduïda a la caricatura, més ventilada amb displicència que escoltada serenament: ¿Radiohead detestava el gènere, o allò que se’n deia?

I bé, el rock progressiu continua sent aquest submon del qual ningú que desitgi passar per modern i estilós se’n reconeixerà un fanàtic, si bé el seu llegat s’ha anat filtrant sibil·linament en tota classe d’obres modernes. Només s’ha d’escoltar un grup assidu del Primavera Sound com és Tame Impala, amb les seves evasives dinàmiques instrumentals, o els guillats nois de King Gizzard & The Lizard Wizard, o Fleet Foxes, o els més rodats The Flaming Lips, o metalers com Tool i Mastodon, o les bandes d’estadis Coldplay i Muse.

Mentrestant, els vells pioners continuen actius, tot i que les seves files estiguin delmades. El bateria de Pink Floyd, Nick Mason, es delecta ara tocant el material més remot del grup, el del període 1965-72, anterior al famós ‘The dark side of the moon’. «Ja hi ha moltes bandes de tribut tocant els èxits de Pink Floyd», m’explicava aquesta setmana en entrevista telefònica, motivada pel concert que oferirà amb la seva nova formació l’1 de juliol a Barts.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

En aquesta sala actuarà aquest mateix divendres un altre nom històric d’aquesta escena, Jethro Tull, i el 16 de setembre ho farà Steve Hackett amb ‘Genesis revisited’, en homenatge al seu antic grup, que, per cert, planeja una gira de reunió (sense ell ni Peter Gabriel, i amb Phil Collins al capdavant) per al 2021. Un altre nom de llegenda, Yes, es deixarà veure el 26 d’abril a Razzmatazz, recorrent el seu àlbum ‘Relayer’, de 1974. La festa continua mentre els controls mèdics no aconsellin el contrari.

Tot i que titllat de pretenciós, vacu i propens a l’egocentrisme, el prog-rock ha tingut el seu paper en l’evolució de la música. Va expandir els límits de l’expressió pop i va entregar fantasia a l’afició. ¿Mereixia l’acarnissament? És espinós titllar de malvat tot un estil musical, i els excessos i els esperpents no són exclusiva de cap família, ni se’n deslliura l’isme més cool. Però, atenció: el prog-rock és, per excel·lència, una música anglesa, blanca i consumida per homes de mitjana edat. ¿Hi pot haver avui un perfil més odiós?