Josep Lluís Trapero, un home tranquil

Diu la llegenda que tot va començar l’agost del 2017. Catalunya colpejada durament pel gihadisme. Barcelona i Cambrils al centre de l’atenció mundial. Els Mossos, reivindicats com a policia global després de la seva àmplia operació en la persecució i mort dels terroristes. Mariano Rajoy es desplaça a la capital catalana i convoca una Junta de Seguretat extraordinària. Carles Puigdemont comparteix protagonisme com a president de la Generalitat. Queden poc més de dos mesos per al seu divorci definitiu. Davant d’ells, el major Trapero dissecciona primmiradament el treball policial. Tots l’escolten atentament. Soraya Sáenz de Santamaría queda bocabadada i assenteix. Els responsables màxims del Ministeri de l’Interior, dolguts. Els superiors dels altres cossos i forces de seguretat, indignats. Al no haver tingut protagonisme, tampoc tenen res a afegir. Ni tan sols res a matisar ni complementar. A la sortida, mentre tot són felicitacions per al protagonista, un parell d’alts uniformats arribats de Madrid xiuxiuegen. «Això no quedarà així», es comenta que li va dir un a l’altre. Al cap de pocs dies va començar a posar-se en dubte tanta eficàcia i, amb aquesta, un nou embat a un cos ara establert al banc dels acusats de l’Audiència Nacional.

És cert que aquesta narració, més o menys precisada, no ha sigut confirmada. Tampoc desmentida. El que és irrevocable és que a partir dels fets dels dos mesos següents es va posar en dubte tant la professionalitat com la disciplina d’un cos policial que es va voler assimilar al potencial exèrcit independentista. Era tan evident que alguns dels seus polítics van ajudar la confusió com que els alts caps no van considerar oportú desmentir-ho amb la contundència que requeria el risc.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

D’això s’ha lamentat a les primeres sessions del judici iniciat aquesta setmana Josep Lluís Trapero Álvarez (Santa Coloma de Gramenet, 12-12-1965). Un policia que bé podria sentir-se reflectit en aquells dos versos que José Zorrilla posa en boca de Juan Tenorio: «Yo a las cabañas bajé, yo a los palacios subí». Només que ni en la personalitat ni en l’atreviment ni les aventures tenen res a veure. L’única relació està en la metàfora que reflecteix haver sigut elevat al cel de l’heroisme per a, ràpidament i sense solució de continuïtat, baixar als inferns de l’oprobi. I de veure com alguns ciutadans lluïen samarretes amb la seva cara com si es tractés d’un mite a deixar-lo en la més absoluta solitud contra les conseqüències d’una decisió lògica, professional i comprensible. Que la policia no pot estar al costat dels qui vulneren la llei, independentment del que pensi i somiï quan es treu l’uniforme, així l’hi va manifestar el mateix Trapero al president Puigdemont, segons ha relatat ratificant-se en el declarat en la instrucció i amplificat com a testimoni al Suprem.

Mentrestant, i durant dos anys llargs i tortuosos, aquest home públicament distant es va apartar de qualsevol focus, va anar a la feina cada dia i va preparar la seva defensa amb la convicció de qui, fins i tot sabent que havia obrat en conseqüència, no pot evitar preguntar-se què va fer malament per merèixer això. Ni es va acceptar que la seva causa se sumés a les altres ni que se’l jutgés a Barcelona. Per això es va mantenir el delicte de rebel·lió, que per a un policia és sinònim de traïció. I que després de la sentència del procés, rebaixant la condemna a sedició, el fiscal no hagi gosat adaptar-se encara a la nova situació explica els tres dies d’un interrogatori tan implacable com inhumà. Però ni burxant totes les seves ferides ha aconseguit una contradicció ni una alteració del caràcter de qui, tenint motius per disparar, ha mantingut enfundada l’arma. I així, contestant en defensa pròpia, ha agrupat sota la seva armilla tot el col·lectiu.