24 febr 2020

Anar al contingut

Coneguts i saludats

De la humiliació a la prudència

Al CGPJ no li han agradat les declaracions del vicepresident sobre la sentència del 'cas Junqueras'. Pel que sembla, la seva llibertat d'expressió queda supeditada a la seva responsabilitat institucional

Josep Cuní

De la humiliació a la prudència

DAVID CASTRO

La qüestionada Transició ni tan sols havia començat. No feia ni un any que el dictador havia mort. La seva ombra es projectava sobre una Espanya anhelosa però temorosa. El pes de la llosa que el sepultava no simulava la solidesa que ens va demostrar l’operació de la seva exhumació 40 llargs anys després. Les forces democràtiques tolerades i reunides entorn de l’Assemblea de Catalunya van desafiar el poder polític convocant el primer acte públic massiu. Reivindicaven: ‘¡Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia!’ I des de Sant Boi, al costat de la simbòlica tomba de Rafael Casanova, una veu va emergir amb força i va advertir: «Que la prudència no ens faci traïdors». Era la de Jordi Carbonell. El resistent que veia acostar-se allò per què mai va deixar de lluitar però que, coneixent perfectament alguns dels seus companys de viatge, sabia que, de vegades, quan apel·lem a la prudència el que realment busquem és amagar una difusa covardia.

En aquell moment de la nostra història, el nostre protagonista de la setmana no havia nascut. Ni tan sols era un projecte tot i que els gens que l’esperaven traspuaven rebel·lia i resistència d’ancestrals ascendents. Desconeixent-ho, Pablo Iglesias Turrión (Madrid, 17-10-1978) va prendre nota d’aquell eslògan tantes vegades repetit a Catalunya sense gaire èxit. I quan alguns recentment ho han volgut encarnar de manera imprudent han vist com els queia el pes de la llei per considerar-los traïdors a la pàtria. L’altra.

La resolució europea de la causa d’Oriol Junqueras va suposar un revés per a la justícia espanyola tot i que els seus tribunals ho neguin. No així bona part dels seus observadors. I haver-se sumat a la mateixa interpretació i titllant-ho d’«humiliació» al país li ha valgut al flamant vicepresident un toc d’atenció del Consell General del Poder Judicial. La resposta per part de la Moncloa no es va fer esperar i va recordar el dret a la llibertat d’expressió, mentre el també líder de Podem guardava silenci després de la incontinència. No havien transcorregut ni dos dies de la seva promesa de lleialtat al Rei, guardar i fer guardar la Constitució i mantenir en secret les deliberacions del Consell de Ministres quan, potser impulsat pel seu passat de didàctic professor, activista incansable i comentarista televisiu, Pablo Iglesias es va plantar en un plató i, repassant els seus nous principis i recosint el seu antic ideari, va parlar del principal problema polític a què s’enfronta l’Executiu espanyol: Catalunya. I com que això avui és sinònim de justícia, va topar amb l’església togada. Si afegim que el de Dolores Delgado era el nom que planejava com a expectant fiscal general de l’Estat per redreçar el que van torçar les circumstàncies anteriors, la irascibilitat es va convertir en urticària. I no hi va haver antihistamínic que pal·liés tanta irritació. L’òrgan de govern dels jutges es va donar per al·ludit, va treure targeta groga i va exigir responsabilitat institucional. I si això no és una novetat sí que ha sigut infreqüent. El que mai havia passat és que tot s’esdevingués en tan poc temps. Quan les bombolles es mantenien en la copa de la celebració i les carícies al poder semblaven un somieig. Cosa que indica que una part de la judicatura ja ha pres partit. I que la seva reclamació d’independència professional s’acosta a la defensa de la seva llibertat d’elecció. I no a favor de l’actual Govern de coalició d’esquerres precisament.

Pablo Iglesias va trigar unes hores més a visitar les instal·lacions en què dipositarà les seves noves pertinences polítiques. Sobre la taula podria trobar un full amb la inscripció: «No aspirem a l’impossible, no sigui que per elevar-nos sobre la regió de la llibertat descendim a la regió de la tirania». Així va entendre la prudència... Simón Bolivar.

El xoc amb el poder judicial

Sense temps per asseure’s a la seva butaca de vicepresident del nou Govern, Pablo Iglesias ha iniciat la seva nova singladura política advertit pel poder judicial. A l’òrgan de govern dels jutges no els va agradar que titllés d’humiliació a Espanya la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del ‘cas Junqueras’. Pel que sembla, la seva llibertat d’expressió queda supeditada a la seva responsabilitat institucional. La seva personalitat política, condicionada per una suposada prudència fundacional. La que confon el respecte a la separació de poders amb el silenci dels bens.