El rescat de Montmartre
zentauroepp51489092 contra191223182127
Aquesta és la història d’una trobada entre un jove francès i el barri de Montmartre, i del que es projecta sobre tots dos i el que ells somien ser. Romain Nouat va néixer fa 35 anys a Bourges, una petita localitat a dues hores i mitja al sud de París. Va estudiar cine i es va formar com a guionista. Va entrar de becari a la televisió on va ser contractat 9 anys. Però el que a ell li ha agradat sempre és escriure.
A Montmartre va arribar fa tres anys. Primer es va allotjar a casa d’un amic i poc després va trobar el seu lloc a la casa on ho havia fet el compositor i pianista Erik Satie, al costat del Museu de Montmartre. En aquell temps, la televisió l’havia acomiadat, així que Nouat tenia temps per llegir i escriure, i passejar sobre les llambordes que també van trepitjar al seu dia artistes com Renoir, Utrillo o Émile Bernard.
Un dia, a l’estiu del 2017, llegia al jardí del museu, quan un gat negre es va estirar a dormir al seu costat. El personal del lloc es va sorprendre, perquè a aquell gat no li agradava gens la gent. Va ser l’excusa perquè Romain entrés al museu a descobrir la veritable història del Chat Noir. «Vaig adorar immediatament la vida del vell setmanari», diu.
El 1881, Rodolphe Salis va obrir a Pigalle un cabaret eclèctic, on tot París es barrejava. Per animar el local, va fitxar els Hydropathes, el club de literats fundat pel poeta Émile Goudeau. Començava l’edat d’or de Montmartre. Des del Príncep de Gal·les fins a Bibi-la-Purée acudien a beure absenta, on el teatre d’ombres alternava amb compositors, músics i poetes. Pere Romeu, un jove català que va treballar allà, al tornar a Barcelona va proposar als pintors Ramon Casas i Santiago Rusiñol obrir Els Quatre Gats i replicar així el mític local de Montmartre al barri del Gòtic.
El gener de 1882, per promoure el cabaret, Salis va tenir la idea de crear el periòdic Chat Noir. Va aparèixer setmanalment durant 15 anys. Les seves 20.000 còpies per número reunien les millors plomes i llapis, caricaturistes i dissenyadors del moment. Era el debut de la llibertat de premsa. A Nouat el va emocionar saber-ho, i un amic galerista li va regalar tots els números de 1888. «M’encanta la premsa satírica. Justament m’acabaven de rebutjar un article punxant en un diari local i, entre el meu afany de revenja i les meves boges ganes d’escriure, vaig decidir rellançar el Chat Noir», confessa.
Romain Nouat ha volgut reprendre aquell esperit d’agitadors de consciència en aquest barri, antiga vila que París va absorbir com el seu 18è districte, i a què van donar vida immigrants. Avui Montmartre és víctima, com tants epicentres turístics del món, de la gentrificació. «Aquest és un barri, un poble internacional. Cada dia tens el món sencer passant-hi. Surto al portal al matí i la primera llengua que sento no és mai el francès. Aquí als anys 30 es van plantar vinyes –que continuen donant vi. Molts vivien en cabanes. En temps romans el turó va ser batejat com la muntanya dels màrtirs (Mont martyrum), però han acabat arribant els immobles de luxe. A les faldilles de la muntanya encara trobes artesans locals, però a dalt, sota el Sacré Coeur, és un parc d’atraccions», lamenta.
¿Podran sostenir el patrimoni i memòria històrica de Montmartre les pàgines d’un diari? Nouat s’ho ha proposat. I moltes firmes de literats, dibuixants, el recolzen. Dels 10 col·laboradors que escriuen i dibuixen altruistament en el seu Chat Noir, no en coneixia cap. «Les trobades s’han fet naturalment i tinc moltes peticions», diu. L’esperit reivindicatiu de l’autèntic Montmartre ha sigut un imant, atracció pel mític cabaret i tot el que amb aquest bullia en aquell barri de bulevards, prostitució i crims.
Cada mes, Nouat presenta un nou número, 1000 exemplars numerats i al preu de 3 euros. Per a molts turistes és un ‘souvenir’. Per a ell i per al barri, és un batec vital. El pròxim any, tindrà l’honor de publicar textos inèdits de Boris Vian. El diari viu únicament de les seves vendes i abonats. Treballem amb els museus per fer exposicions i amb les escoles, també amb el Vieux Montmartre, associació formada per montmartrencs i enamorats de Montmartre que perpetua l’esperit de la muntanya marcada per un ‘art de viure’, alimentat d’humor, convivialitat i sensibilitat artística. «Mirem de convèncer els elegits –polítics– perquè donin l’oportunitat als habitants d’acollir els seus visitants i turistes correctament. Perquè avui són els grans comerciants qui fan la llei contra els habitants», sentencia Nouat.
La Maison Rosei Els Quatre Gats
Laurence Miolano és una altra protagonista d’aquest Montmartre que reivindica la seva autenticitat. Ha ressuscitat el restaurant que la seva àvia va comprar al pintor barceloní Ramon Pichot, la cantina que van freqüentar Aznavour, Piaf, Brel i Camus, i on Picasso es va allotjar i va pintar, abans de fer-ho al seu taller del Bateau Lavoir. És La Maison Rose, a l’inici del carrer de l’Abreuvoir, una casa on el rosat exterior és afecte en el tracte i en el xup-xup de la seva cuina. Des de la cantonada on es veuen les vinyes del Clos Montmartre. Produeixen 1000 ampolles de vi a l’any i organitzen la festa de la verema.
