07 d’abr 2020

Anar al contingut

Coneguts i saludats

La força del destí

Josep Cuní

La força del destí

DAVID CASTRO

Mals auguris. Els qui llegeixen el futur han interpretat les imatges. Una diputada (Adriana Lastra/PSOE) caient per les escales que donen accés a la tribuna d’oradors, convertida en circuit de votació. Dos electes (Marcos de Quinto/Ciutadans i Luis Gestoso/Vox) culejant per pretendre el mateix escó com alumnes el primer dia de classe abans de la distribució oficial. El president de la mesa d’edat (Javier Zamarrón/73 anys) –amb barba a l’estil Valle-Inclán– disculpant-se per la incapacitat dels polítics de formar Govern i haver de repetir el mateix cerimonial només sis mesos després. Una de les secretàries de la mateixa mesa provisional (Marta Rosique/23 anys) prioritzant la llista dels polítics condemnats als 350 flamants congressistes. Un centenar de senyories jurant o prometent el càrrec amb fórmules alternatives i additius variats. Una macedònia estranya. Poc bo se’n pot esperar, adverteixen.

Afegim-li a l’amanida els laments, les advertències i amenaces d’elevar a la Junta Electoral el xafarranxo protocol·lari per considerar-ho «vergonya, oprobi i indignitat». Versos lliures que els ortodoxos voldrien prohibits invocant sempre a una democràcia que, d’estar tan tutelada com pretenen, ho deixaria de ser. Així ho ha sentenciat en un parell d’ocasions, i pel mateix assumpte, el Tribunal Constitucional que, fent-se el desentès, els mateixos derrotats invoquen de nou en va. Els pitjors pronòstics es multipliquen.

Però hi ha més. La imaginació desencadenada del guionista ens presenta un panorama polític digne de les trames més complexes i de difícil digestió. Aquest mateix Congrés de la 14a legislatura està altament fragmentat. 16 formacions representades en uns escons ocupats per 12 dones menys que fa mig any (de 166 a 154), detall que comporta una sobredosi de testosterona proporcional a l’augment de genets salvadors de pàtries. Una Cambra on, com sabíem, l’eslogan del propi pot més que la raó del col·lectiu, la desqualificació se situa abans que l’argument i la cridòria vulgar se sobreposa al silenci respectuós. I a més, serà el legislatiu el que controlarà el probable primer Govern de coalició de la democràcia restaurada. De les esquerres que, per més senyals, van constituir el Front Popular. Déu n’hi do.

La presidenta

Barregem-ho tot, busquem una professional intrèpida però discreta que procuri preparar-lo adequadament i apareix Meritxell Batet (Barcelona, 19 de març del 1973).

La renovada presidenta del Congrés es va costejar part dels seus estudis darrere de les barres de Bikini i Nick Havana. Nits de glamur barceloní que per a ella eren de feina amb què pal·liar els problemes econòmics familiars. «Em pagaven millor servint JB amb Coca-Cola que fent classes», ha recordat amb pudor. I d’aquella experiència li queda la mà esquerra amb què tractar pesats, masclistes, provocadors i enredaires. La mateixa esquerra utilitzada per escapolir-se del partit del qual mai va ser submisa ni ha seguit sempre la seva disciplina de vot. Al contrari. Sancionada dues vegades per anteposar els seus principis a les ordres. Una, per votar contra Rajoy quan no tocava. L’altra, per defensar el dret a decidir de Catalunya abans que el PSC se’n retractés. Potser per això la continuen acusant de còmplice de l’independentisme al permetre actes de conjura contra la Constitució. A ella, que de becada va ascendir a professora de la matèria mentre superava la desolació del desnonament familiar. Després, diputada i ministra. I així, la tímida aspirant a ballarina procurarà que algunes de ses senyories es disciplinin tot i que sigui practicant ‘plié’ i ‘relevé’ per evitar que es comportin com cignes negres a l’estany daurat.

Batet davant d’una legislatura fràgil

Meritxell Batet s’enfronta a la dura tasca de controlar un Congrés díscol. Més fragmentació i la radicalitat de l’oposició indiquen la dificultat d’una legislatura que anuncia poca solidesa i molta fragilitat. Si li afegim el primer possible Govern de coalició i d’esquerres de la història recent de la democràcia renovada recolzant-se en probables vots independentistes, l’ombra de la segona República se’ls apareix a uns per combatre-la i a altres per promoure’n la tercera. És la força del destí que haurà de combatre una sòlida i discreta supervivent.