Un dolor abissal anomenat 'The Virtues'

Dels quatre capítols de ‘The Virtues’ (Filmin) s’ha escrit que muntats com un únic llargmetratge haurien guanyat merescudament la Palma d’Or a Cannes i l’Ós d’Or a Berlín, però no un Oscar, perquè allà, a Hollywood, sobre la dolorosa qüestió dels abusos durant la infància i el llast que per tota la vida queda després en l’ànima de les víctimes van preferir quedar-se amb la monocromàtica versió de ‘Spotlight’, pel·lícula que es va emportar l’estatueta el 2016 i que essencialment retrata, amb menys ombres de les necessàries, l’ofici i la perseverança dels periodistes del Boston Globe que van destapar l’endèmica xarxa de pederàstia de l’Església catòlica a Massachusetts. ‘Spotlight’ és, en darrer terme, un relat sobre herois. ‘The Virtues’, al contrari, són 270 minuts d’abissal dolor, paraules escrites a només tres metres del despatx vidrat de la redacció del diari on Guillem Sánchez va rebre al llarg del 2016 desenes de víctimes de l’anomenat ‘cas Maristes’. Dinar amb elGuillem, no perquè rememori el que ja va publicar, sinó perquè expliqui allò que –perquè no era el moment– va callar, el seu propi patiment, la seva aflicció perquè la collita d’un èxit periodístic fos a costa de les víctimes, sempre a la penombra.

El 12 de novembre, Save the Children va voler premiar l’equip que va pilotar aquell esforç per donar veu a les víctimes dels abusos comesos a escoles religioses de Barcelona. Guillem insisteix que seria presumptuós dir que allò va començar amb una laberíntica investigació. Van ser els abusats els que van trencar el silenci. Després sí que hi va haver periodisme d’investigació, de Jesús G. Albalat, del mateix Guillem i de Maria Jesús Ibáñez, a qui li va caure la missió d’obtenir una confessió dels abusadors. La va aconseguir. Però abans de prosseguir, és just tornar a ‘The Virtues’, un treball magistral, no només de direcció, a càrrec de Shane Meadows, un individu decidit a denunciar els miasmes que va deixar en herència el thatcherisme al Regne Unit, sinó sobretot d’interpretació, amb Stephen Graham, el Joe Pesci britànic, segons elogi delMartin Scorsese en persona després de dirigir-lo a ‘El irlandès’, en un descens esglaó a esglaó al seu infern íntim, personal i intransferible, a la recerca d’una redempció que, segons l’opinió del Guillem passats dos anys, mai és completa.

Els rebostos de les plataformes de la tele de pagament tenen sèries de sobres de rotunds primers capítols, on productors i guionistes inverteixen els seus esforços més grans en un afany triler que després no s’intueixi la nuesa dels següents episodis, que tremolen davant de la falta de teixit argumental. No és per ser espieta, però, per citar un exemple de sèrie enaltida per la crítica per la seva arrencada i oblidada després pel seu declivi hi ha el cas de ‘The Romanoffs’ (Amazon). Desenganys així són habituals. ‘The Virtues’, al revés, creix exponencialment capítol rere capítol, amb una pancreàtica banda sonora de P.J. Harvey, fins al més sòlid dels finals, que aquí no es revelarà, però que ofereix una aproximació a aquestes desenes de víctimes que va entrevistar elGuillem.

Notícies relacionades

Una sèrie per a i sobre Pedro Sánchez

La punxada de Michael 'Kominsky' Douglas

No ensenyen a les escoles de periodisme com encarar una entrevista així, quin és el tabú sobre el qual no es pot preguntar a una víctima del que sigui, com evitar el contagi de la pena... Hi va haver nits de mal dormir. Això m’explica durant el dinar. ElGuillem explica que fins i tot va posposar diverses vegades el visionament de ‘Spotlight’, innecessària prudència, vist això, però ara toca, això sí, tot i que només sigui a ell, desaconsellar-li ‘The Virtues’. De les desenes de víctimes que van passar per aquell despatx vidrat (d’altres van preferir la intimitat de la llar, d’altres l’anonimat d’un bar), moltes no van veure mai impresa la seva història, per voluntat pròpia o per l’extrem zel i rigor que es va autoimposar el diari per evitar que un error o una inconcreció fos l’excusa perquè els culpables i els seus encobridors esquivessin la seva responsabilitat. Mai se’ls va donar peu a això.

De vegades, aquest ofici és ingrat. Quan es pensa en les víctimes, ni tan sols en els premis hi ha consol.