Anar al contingut

No només futbol

¿Pepe Reina o Eric Cantona?

Josep Martí Blanch

¿Pepe Reina o Eric Cantona?

ALEXANDRE DIMOU

¿Què tal l’esmorzar? ¿Amb gana o amb l’estómac tancat i barrat? Si està que s’enfila per les parets relaxi’s i no es faci més mala sang de la justa i necessària. Tard o d’hora es podrà revenjar. I si veu guapo perquè han guanyat els seus, no s’ho cregui gaire, que més dura serà la caiguda. Tingui present que sempre hi ha un partit de tornada. No tardarem a tornar a les urnes.

Les eleccions són com el futbol. Un entreteniment per omplir els forats que deixa menjar, dormir i treballar. Vostè pensarà que hi ha unes altres distraccions. N’hi ha. I algunes de molt agradables. No pensi en el sexe. M’estava referint a llegir, escoltar música o treure a passejar el gos amb una bosseta per recollir cagarros. I ja que passem per aquí, el món és ben curiós, en què un s’ajup amb amor sol·lícit per recuperar les cagades dels gossos mentre correm perquè siguin uns altres els que els netegin el cul als nostres avis. Ja res sorprèn. Fins i tot a la pregunta de «¿tens fills?» es pot respondre amb un «no, però tinc un chihuahua».

La campanya ens va deixar el porter del Milan, Pepe Reina, flirtejant amb Vox a les xarxes socials. Un episodi que hagués quedat en no-res de no ser per Gabriel Rufián, expert en el nou art de tuitejar, que li va contestar amb un «Més Eric Cantona, menys Pepe Reina», reivindicant el perfil esquerrà del vell davanter francès descendent d’exiliats republicans.

El discurs de Cantona

Intuïm que el Gabriel Rufián d’ara, que ha mudat de pell per deixar de banda el caporal ‘chusquero’ amb què va debutar a la política, no es referia a l’Eric Cantona que al seu dia li va clavar una puntada de peu voladora a un aficionat del Crystal Palace; sinó més aviat al que va recollir fa uns mesos el premi President de la UEFA amb un discurs que bé podria portar la firma del filòsof eslovè Slavoj Žižek. Aquest discurs d’un minut, i no exagerem gens ni mica, va ser una explosió d’intel·ligència. Forma i fons. Portin-lo a col·lació quan sentin dir a un representant de l’exèrcit de la idiotesa que tots els futbolistes són tontos i que sempre diuen el mateix.

Aquesta vegada coincidim amb Rufián. I no només perquè el gal hagi sigut una llegenda i el madrileny només un bon jugador. També és perquè en el record tenim Pepe Reina en el seu paper de simpàtic oficial dels anys daurats de la selecció espanyola. I els seus acudits eren realment tan dolents com la tonyina vermella per als menors de deu anys segons el Ministeri de Sanitat. Això sí, mai va arribar al nivell d’Arévalo, un dels fitxatges estrella del partit del tornar a la cova i fer un rot després del trago, amb els seus marietes i ennassats.

Hi va haver més futbol durant la campanya. Albert Rivera, titular indiscutible de l’alineació, ens va regalar un partidet de simpatitzants taronges a Madrid. Com a Ciutadans està prohibida qualsevol relació amb la paraula ‘amistós’, i tot ha de remetre al sabor agre, amarg o malcarat, utilitzarem la paraula patxanga, que és el que va ser en tota regla, igual que ho serà tota la legislatura. Sobre el divertiment només afegir que al no tractar-se d’un partit oficial no es va requerir control antidopatge.

Més enllà de les eleccions, el toc de genialitat futbolística de la setmana l’ha protagonitzat Radomir Antic en conversa amb Emilio Pérez de Rozas. Té la recepta perquè el Barça torni a ser un equip de categoria. Es tracta simplement i planerament d’acabar amb el procés independentista que afecta negativament la manera de jugar i concentrar-se en la plantilla blaugrana. Se suposa que també per això l’Espanyol està en posicions de descens. Si el truca un diari anglès preguntant pel daltabaix del Tottenham segur que el bo d’Antic ho podrà atribuir al ‘brexit’. A les pròximes eleccions seria un bon candidat. Està a l’alçada.

La llet de civada, l’esport davant l’ordinador

Si la llet pot ser de civada i les hamburgueses de palla, a veure qui és el guapo que discuteix que asseure’s davant un ordinador en línia per jugar a un videojoc no és un esport.  eEsport, en diuen, i ja és un negoci més que rodó. Un servidor no ho acaba de veure clar. Tot i que com perdo totes les batalles, estic convençut que malgrat les meves reticències segur que es tracta dels atletes del futur. En campanya hem vist un partit que prometia construir un estadi perquè s’hi fessin campionats de jocs electrònics. El bomber que va parir la idea va ser Iñigo Errejón, el més mil·lennista de la classe.