11 d’ag 2020

Anar al contingut

360º

Resistència a Alfama

Marta López

Resistència a Alfama

MARTA LOPEZ

Sota la roba que s’eixuga al sol en algunes finestres, dues noies es dirigeixen carrer avall amb les seves maletes. Es creuen amb tres que pugen també amb el seu equipatge mentre una família espera al costat d’un portal amb el seu equipatge. Aquesta escena que transcorre a pocs metres i en només dos minuts es repeteix a tota hora i tots els dies aquí a Alfama, l’humil barri de pescadors de Lisboa que està pagant un preu més alt pel ‘boom’ turístic que està transformant la capital portuguesa i posant pels núvols el preu de la vivenda.

Les sigles AL (Allotjament Local) i un timbre identifiquen els portals amb vivendes per a turistes. A la costeruda Rua dos Remedios ho són gairebé tots. Conviuen amb les botigues de ‘souvenirs’ i alguns bars que han reemplaçat els comerços de tota la vida. Només un petit grup de cafès i una floristeria han resistit l’empenta turística. Un estudi realitzat en aquest carrer reflecteix amb tota la seva cruesa la brutal transformació que està tenint el barri: de 150 pisos que es van vendre en dos anys –entre el 2015 i el 2017–, només un va ser per a residència habitual.

Els apartaments turístics sumen ja el 60% de les vivendes del barri, explica Maria Lurdes Pinheiro, presidenta de l’Associació per a la Defensa del Patrimoni i la Població d’Alfama, organització nascuda fa 30 anys per demanar a l’ajuntament rehabilitacions d’edificis. El lema era llavors ‘Alfama, recuperació o mort’. Serveix també ara, quan el barri coneix una mort lenta: els electors censats no arriben a 3.000, davant els 20.000 de llavors. 

La Manuela, l’última a sortir

L’estret carrer de San Pedro, de vianants, era abans un mercat a l’aire lliure, amb petites botigues als dos costats. Ara no en queda ni una i és difícil avançar entre rius de turistes. Rere una contraporta verda s’amagava la fruiteria de la Manuela, l’última a tancar fa uns quants mesos. La dona s’hi va resistir durant dos anys. Feia 45 que estava allà i pagava 170 euros al mes de lloguer. El propietari va al·legar que feien falta obres majors. 

Li van proporcionar un local en un carrer perpendicular pel qual encara no sap quant li cobraran. Malgrat que el barri és atapeït de turistes, la seva botiga és buida. «Ells compren fora», afirma.

A prop d’allà, dues àvies, l’Emerlinda i la María Luisa, prenen el sol de tardor en els seus estrets balcons. Són les úniques que queden a dos edificis en què tots els seus veïns són turistes que venen i se’n van, amb les seves festes i els seus horaris sense horaris.

Les cases d’Alfama són estretes, estan molt enganxades les unes a les altres, amb terres i escales de fusta i rehabilitacions de pladur. Sorolloses. Una cosa que ha trasbalsat la María, que es posa les mans al cap mentre explica que no pot dormir. «Té depressions», diu la María Lurdes, que coneix tots i cadascun dels antics veïns del barri, que entre ells es diuen ara els resistents. 

Són antics i grans, els que per llei no poden ser desnonats per tenir més de 65 anys.  Els joves han sigut gairebé tots expulsats a l’altra vora del Tajo, incapaços de costejar-se els lloguers del cada vegada més minvant parc immobiliari no turístic. «Aquest barri ja no existeix; és una multinacional», es lamenta en Manuel Ignácio, estibador jubilat.

Desnonaments

L’Armando té 57 anys, i una ordre de desallotjament, però li han assignat una vivenda social –encara no sap on– a causa de la seva precària salut. També la Margarida, de 61 anys, serà desnonada. Paga 145,74 euros al mes pel seu humil pis, però malviu amb una pensió social de 189. Va perdre la seva feina de cuinera fa nou anys, en el pitjor moment de la crisi. També ha demanat una vivenda social. Encara no té resposta.

A prop de la Rua de Vigário es troba l’única peixateria del barri (¡en un barri de pescadors!), on uns quants exemplars de peix s’esllangueixen en un local mig fosc. L’Emilia amb prou feines ven i paga 400 euros al mes de lloguer. Acumula diversos retards.

Amb la María Lurdes pugem a dalt del barri. Vol mostrar una enorme mola de formigó on s’estan construint apartaments que es vendran per 700.000 euros. Des d’allà a dalt s’entreveu la proa d’un enorme creuer estacionat a la terminal inaugurada el 2010. De vegades coincideixen fins a quatre barcos i llavors els veïns es queden sense senyal de televisió ni internet. 

Des d’allà a dalt, Alfama, amb els seus laberíntics carrerons, les seves estretes escales i la seva roba estesa al sol, es continua veient bonica. Però li han robat l’ànima. «¿Què és un barri sense la història de les persones que li donen vida?», es pregunta la María Lurdes, cap de la resistència.