Anar al contingut

Molt en sèrie

Netflix i l'última missió del Mossad

Eli Cohen va ser l'Edmund Hillary de l'espionatge, fins i tot, segons es miri el Cid israelià, i a 'The spy', hagiografia de quan el servei secret hebreu meravellava el món, l'encarna un altre Cohen, Sacha Baron

Carles Cols

Netflix i l'última missió del Mossad

Del llibre dels Proverbis de la Bíblia el Mossad va treure els dos lemes que ha tingut al llarg de la seva història. Primer va recórrer a Proverbis 14:6, «perquè amb enginy faràs la guerra i en la multitud de consells hi ha la victòria», però amb el temps sembla que ja no va agradar i va optar pel 11:14, no gaire diferent, «on no hi ha bon consell el poble cau, però en l’abundància de consells hi ha la victòria». Les dues eleccions semblen igual de sàvies. Podien haver errat el tret, alguna cosa, com es veurà després, no tan estranya en el suposadament infal·lible servei secret israelià. Podien haver errat el tret perquè el llibre dels Proverbis és de vegades tan desconcertant com els aforismes de Paulo Coelho. «Gloriosa corona és la calvície, que s’aconsegueix practicant la justícia». No és de Coelho, és el vers 16:31 del llibre, se suposa que una lloa de la vellesa. Un lema que també seria assenyat per a qualsevol servei secret, millor ens aniria. Els proverbis bíblics, que segons la tradició judeocristiana van ser pronunciats la majoria pel mateix rei Salomó, són així, un saber oceànic, per això no s’hauria de descartar que algun hagi guiat els passos d’Israel a Netflix: «Eclipsa el teu present amb els teus anys de glòria». O alguna cosa així.

Després d’encendre la metxa de la saga ‘Homeland’, Gideon Raff se’n va adonar que no hi ha millor jaciment d’històries que el Mossad, i en aquestes coses està

Un perfecte exemple és la recent estrena de ‘The spy’ (Netflix), biografia a sis capítols del sorprenent cas d’Eli Cohen, el més exitós dels agents del Mossad, un cas verídic, l’Edmund Hillary  de l’espionatge, un personatge del qual es podria dir, per no revelar el final de la seva història als qui no la coneguin, que va ser el Cid israelià, un home capaç de guanyar batalles després de mort. Els alts del Golan haurien de portar el seu nom. Encarna aquell heroi nacional Sacha Baron Cohen, sí, el pare del tanga amb tirants, amb una sòbria interpretació als antípodes del que és habitual en ell. Diuen que vol ser el nou Peter Sellers, aquell paio indesxifrable. Allà ell.

Però qui és interessant per a aquesta contraportada és Gideon Raff, el director, un ‘sabra’, literalment una figa de moro, dolça per dins i envoltada d’espines –així anomenaven a Israel les primeres generacions de nascuts al nou Estat–, un cineasta que va despuntar primer amb guions de ficció, com ‘Hatufim’, sèrie que tant èxit va tenir a Israel que es va reencarnar després com la popularíssima ‘Homeland’ (Fox), però que molt aviat va descobrir que no val la pena asseure’s davant d’un full en blanc i patir per desenvolupar un guió si es té a mà un jaciment d’històries tan inesgotable com el mateix Mossad. Ja ha portat dos arxius a la pantalla, el cas d’Eli Cohen  i, gairebé simultàniament, un llargmetratge estrenat a la mateixa plataforma, ‘Rescate en el mar Rojo’, una de les més inversemblants alhora que reals operacions del Mossad, el salvament dels descendents de la reina de Saba, aquella que «li va donar al rei Salomó tot el que desitjava, demanés el que demanés, a part del que li va donar del seu tresor real» (elegant manera de donar a entendre que hi va haver més que preliminars) i que de tornada a casa va expandir les fronteres del judaisme. El rescat del títol de la pel·lícula de Raff va consistir a donar vida a un ‘resort’ turístic a la costa del Sudan on l’únic autèntic eren els turistes. El personal rere el taulell de la recepció era en realitat una ‘troupe’ del Mossad, que de nit utilitzava la infraestructura per emportar-se els jueus de la bel·licosa Etiòpia a Jerusalem. Van ser milers. Quan es va descobrir el pastís, els turistes es van llevar un matí i no hi havia esmorzar. Com que eren gentils, Raff no els dedica ni una escena final.

Durant anys es va dir que ningú havia fet més per la causa jueva que Paul Newman quan va acceptar interpretar (tot i que amb unes llicències històriques que ni Jordi BilbenyAri Ben Canaán com a capità de l’'Exodus'. Gideon Raff sembla entossudit a prendre’n el testimoni i córrer el següent relleu amb un repàs acrític de les gestes del Mossad, que no són poques.

Un exagent, Víktor Ostrovski, va rentar en públic la bugada del Mossad, una agència que va passar de segrestar Eichmann a fer el mateix amb els ‘mals israelians’

El 1991 es va publicar a Espanya un curiós llibre, encara que una mica oblidat, ‘Por el camino de la decepción’, les confessions de Víktor Ostrovski, un exespia israelià desencisat perquè el seu país havia passat de segrestar el 1960 Adolf Eichmann, mira que bé, a raptar el 1988 un dels seus, Mordejái Vanunu, l’empleat de la central nuclear de Dimona que va revelar al món que Israel, efectivament, tenia la bomba atòmica, mira que malament. En aquest llibre, es relataven amb bastanta gràcia algunes missions del Mossad, com aquest rescat dels jueus d’Etiòpia (per cert, molt mal acollits després a la seva nova llar) i es donaven detalls inesperats del funcionament de l’agència. Ostrovski explicava, per exemple, que el Mossad funcionava en realitat com avui ho fa Glovo, amb una plantilla fixa d’espies molt curta i amb una legió de falsos autònoms, gent que cobrava i es jugava la vida per informar, com Durak Kasim, xofer, guardaespatlles i proveïdor oficial de jovenets (això sostenia l’autor) de ni més ni menys que Yasser Arafat, un home que va perdre una cama en un de tants atemptats que el líder palestí va patir en mans de (vet aquí la prova que fins i tot el Mossad erra el tret) els seus arxienemics israelians. Ni tan sols el van avisar.

En resum, que Netflix, el catàleg de la qual inclou un hagiogràfic documental sobre la història del Mossad, sembla que és prou ‘kosher’ perquè qui sigui que hagi decidit practicar una interessant variant del presentisme històric, aquest error que consisteix a jutjar el passat amb la mirada d’avui dia. ‘The spy’, en una pirueta inversa, mira de reinterpretar el present amb els ulls del passat, el d’aquell temps en què l’eficàcia i la determinació del Mossad despertaven admiració. David contra Goliat. Aquella lluna de mel, per posar una data, va acabar abruptament el 1982, amb la invasió israeliana del Líban. David era el nou Goliat. Del que va venir després d’aquesta data, ni piu a Netflix