ASSUMPTES PROPIS

Xavier Melero: "Amb el jutge Marchena parlava de boxa"

zentauroepp49920510 barcelona 18 09 2019 contra entrevista a javier melero aboga190928163749

zentauroepp49920510 barcelona 18 09 2019 contra entrevista a javier melero aboga190928163749 / ELISENDA PONS

3
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

El judici de l’1-O passarà a la història per la imminent sentència del jutge Marchena. I potser també pel poder hipnòtic de l’advocat Xavier Melero (Barcelona, 1958), defensor de Joaquim Forn. «Venen ganes de delinquir perquè ell et defensi», es va retuitejar fins a l’infinit. El penalista assegura, en canvi, que amb prou feines té records de les sessions.

–És difícil de creure. 

–És com si hagués passat molt temps.

¿Per on va la seva vanitat?

– A part de quan compro cebes al mercat del Ninot i se m’acosta alguna iaia, poca cosa més. La notorietat és una construcció mediàtica. Passarà i aviat tornaré al silenci.

–Mentre el suflé no baixa, llanci’s alguna 

flor. – ¿Sap aquest senyal de circulació d’‘home treballant’? Així és com em vaig sentir. Des de les meves primeres intervencions, crec, se’m va ubicar al pla del professional que no tenia bandera política.

–Ni tan sols taronja. 

–¡Als de Cs ara no els puc ni veure! El projecte em va interessar mentre van ser sopars i xerrades. Rivera, que es considera liberal, no ha dit ni una sola paraula de l’equilibri de drets i llibertats. Jo soc liberal.

–És un terme polisèmic. –

Emil Cioran deia que el liberalisme et porta a la raó en moments de pur fàstic. Quan les il·lusions polítiques han demostrat ser mentides perilloses, el que queda és el mal menor ben gestionat.

Xavier Melero, durant el judici de l’1-O al Suprem. / efe

–Pensem que, de jove, el va temptar l’anarquisme. 

–L’edat dona l’estímul de pensar en la cosa pública en termes possibilistes. Estèticament i psicològicament, estic molt a prop de l’esquerra. Ara, quan es tracta de la gestió pública i veig que la seva imaginació només dona per pujar impostos i obrir fronteres, em desenciso.

–¿Acudir amb toga i vambes al Suprem què diu de vostè? –Soc

 el que soc. N’hi ha que es posen a exercir l’advocacia i van ‘overdressed’.

–¿Ningú va blasmar la seva conducta? –El

 magistrat [Luciano] Varela, que no portava corbata negra, em va dir: «Anant així no guardes sala». I el jutge Marchena li va replicar: «Javier s’asseu i és impecable, l’únic que dona el to ets tu».

–És curiosa la seva relació amb Marchena. ¿De què parlaven als passadissos? –De

 boxa. Li vaig dir que hauríem d’utilitzar més aquesta frase de Mike Tyson que diu: «Tots els meus rivals tenen una estratègia fins que els enganxo la primera hòstia». És la definició del nostre treball.

–¿Qui l’hi va posar difícil a la Sala? 

–El comissari [Juan Manuel] Quintela, un tio extremadament llest. No el podia enganxar. 

–¿De petit vostè ja era un campió de debat? 

–Als jesuïtes de Casp, em van agafar la pilota al pati i no me la van tornar fins que vaig marxar de l’escola. Als Germans de la Sagrada Família em vaig espavilar.

–¿Què ha alimentat el seu cervell? 

 –La història –vaig entrar a la facultat pensant en un futur com el de Raymond Carr a Oxford, amb la pipa, passejant per una gespa centenària, però vaig veure que, amb sort, acabaria en un institut explicant Guifré el Pilós–, la literatura i la cultura popular, soc aficionat al jazz, i –procuro estar al dia amb el rock i l’indie. Als vint era dels que passava tardes a la Filmoteca, vaig deixar aparcada la cinefília i ara he tornat. Al western, sobretot.

–Boxa, western, jazz. ¡Quines aficions 

té! –Tenir determinades aficions no es contradiu amb la serietat forense. I la serietat forense no deixa de ser una impostura. És teatral però és convenient, perquè serveix per protegir el feble.

–¿Una lliçó familiar? –A 

 casa em deien: «No és més ric qui té més sinó qui menys necessita». El meu pare, un bon mecànic, era un home absolutament satisfet amb el que tenia.

–¿I vostè? –Jo

 conservo els amics de joventut i els ‘hobbies’. No tinc barco ni casa a la Cerdanya.

–¿Quin luxe li permeten les seves minutes? –Poder

 dir que no a casos que em desplauen.

–Ha servit a més d’un patrici desvergonyit. 

–Cobrant, és clar. Suposo que també van a la perruqueria, ¿no? Tothom té dret a una defensa.

–¿A quants ha rebutjat des de juny? –A

 alguna cosa important amb una connotació política que m’ha arribat. 

–La sentència està a punt. ¿Què diu el seu instint? –Jo

 continuo afirmant que si hi ha una pena privativa de llibertat no podrà ser alta. I si és alta, em quedaré com Atticus Finch a ‘Matar un rossinyol’: profundament sorprès.

Notícies relacionades

–¿La detenció dels CDR anuncia males notícies?

 –Suposo que no... Espero que no.