Anar al contingut

ASSUMPTES PROPIS

Ada Colau: "Mai vaig tenir tanta consciència de classe com a l'alcaldia"

Núria Navarro

Ada Colau: "Mai vaig tenir tanta consciència de classe com a l'alcaldia"

ELISENDA PONS

És festa major a Barcelona, tot i que per a l’alcaldessa Colau el ball de bastons va començar el mes de juny amb l’aritmètica de la seva revàlida, i va seguir amb la «crisi de seguretat», els enutjos veïnals i un cop de pala de rumors. Després d’orejar-se en família a prop de l’Esquirol (Osona) i a punt de volar a la cimera del clima de Nova York, està disposada, diu, a capitanejar el seu model de ciutat.

–¿Continua creient que «l’amor guanya l’odi»?
–Si no ho cregués, no faria política. Tinc la sort de tenir a casa dos nens petits que m’ho recorden cada dia.

–¿El gran, el Luca, ja la interpela?
–Recordo que el 8-M em va preguntar: «Si la vaga és de les dones, ¿què hi puc fer jo?». Encara que només té 8 anys, crec que s’adona de la situació i ens protegeix molt. El petit em reclama més.

–Viu la maternitat amb comptagotes. 
–No puc victimitzar-me. La major part de les dones no centren campanyes públiques de difamació com jo, però sí que pateixen precarietat econòmica, casos de maltractament, separacions que les obliguen a tirar soles amb els fills. Jo em fico al llit amb els meus –faig collit– i se’m neteja l’ànima.

«Em fico al llit amb els meus fills –faig llit familiar– i se’m neteja l’ànima»

–¿Vostè sí que pot dormir?
–Només recordo no haver pogut dormir per l’atemptat de la Rambla.

–¿Ni un malson amb la investidura?
–Em va produir molta tristesa. Manifestar-se i rebre crítiques entra dins de la normalitat democràtica, però vam veure la pitjor expressió de la mala política: la polarització, la demonització de l’altre, la crispació, la falta d’empatia.

–Ser equidistant força l’equilibrisme.
–Si equidistància és defensar la recerca de grans consensos, la reivindico més que mai. Estic orgullosa d’haver fet un pacte de govern.

–Curiositat. ¿Manuel Valls la va convidar al seu casament?
–[Riu] No, però tampoc passa res.

–Vaja. I a sobre el seu estiu ha sigut un hivern del descontentament
.–Hi ha una cita d’Italo Calvino que m’acompanya des que estudiava Filosofia: «El normal és l’infern [...], però cal saber reconèixer qui i què, al mig de l’infern, no és infern i donar-li espai». Malgrat viure en un context de crispació i de política de vol curt, continuo veient persones que, de forma generosa, fan el bé.

–«L’alcaldessa bonista», l’ha batejat Matteo Salvini.
–És un motiu d’orgull venint d’un dolentíssim. El meu referent ètic és Domenico Lucano, exalcalde de Riace, símbol de la lluita per l’acollida de refugiats al sud d’Itàlia. 

«Entre els diversos atacs masclistes que he patit, el de la relació amb Óscar Camps és el pitjor»

–A ell no li han penjat un ’idil·li’ amb Óscar Camps, el cap d’Open Arms.
–A part de criminalitzar les polítiques d’acollida i acusar-me de corrupció, dels diversos atacs masclistes, diria que aquest és el pitjor. Barreja declaracions meves tretes de context –com que havia tingut una nòvia– per forçar la idea que soc una bagassa. No obstant, em va fer més mal quan, en el meu segon part, va circular que havia fet tancar tota una planta de l’Hospital del Mar per estar com una comtessa.

–¿És de les que pateix?
–La que més pateix és la meva mare. Jo de vegades sento ràbia, però també em reafirmo i penso: «¿Què s’han pensat? ¿Que soc una intrusa? No em deixaré intimidar». De mi es pot dir qualsevol cosa perquè no té repercussió en cap esfera de poder. Soc dona i de classe humil i els surt gratis. «Mai vaig tenir tanta consciència de classe com a l’alcaldia»

–¿Té localitzat el ventilador?
–N’hi ha més d’un: algun digital que busca el ‘clickbait’, actors econòmics que pretenien fer el que havia fet tota la vida i no poden, la dreta més rància. El perill de tot això és que s’instal·li la idea que «aquests de la nova política» són «com tots».

–I no. 
–Jo continuo vivint al mateix pis de lloguer on vivia abans de ser alcaldessa, no cobro dietes i gairebé la meitat del meu salari va a projectes socials.

«Barcelona no està plena de catanes i punyals com han anat dient Cs i el PP»

–¿L’han robat alguna vegada? 
–A la plaça Reial, quan era joveneta. Hi ha hagut un augment de robatoris i furts, però Barcelona no està plena de catanes i punyals com han anat dient Cs i el PP. Segons els rànquings internacionals, és una de les ciutats més segures del món.

–El carrer el trepitja poc, ¿no?
–El meu entorn viu en barris populars. Tot i així, em vaig inventar les ’trobades amb l’alcaldessa’ –cada 15 dies vaig a un barri, sense premsa, a parlar de tot– per combatre la inèrcia que tendeix a tancar-te al ‘Castell’, que és com jo anomeno Sant Jaume.

–I després del ‘Castell’, ¿es visualitza donant un cop de mà a Madrid?
–No, i la gent no s’ho creu. Només he pensat en dos mandats com a alcaldessa. Aquesta etapa suposa un sacrifici per a la meva parella i per a mi. Arrosseguem un historial de cures sense atendre. Jo tinc una hèrnia des del segon part, per exemple. I hi ha moltes vides possibles.