Avui fa 30 anys, un 5 d’agost, la selecció de futbol feia cap a la final

Barcelona no només pot enorgullir-se de viure un dels millors Jocs de la història per les fites que es van aconseguir en la competició esportiva. Al seu voltant, tot va resultar esplendorós, innovador, magnètic. L’escriptor Eduardo Mendoza va explicar, millor que ningú, el reflex delirant d’aquella eufòria de la ciutat, que vessava adrenalina de dia i bullia també a la nit, com bé sap Javier Bordas, un dels empresaris d’oci nocturn, que va saber prendre-li el pols a la ciutat. La candidatura va resultar impecable en moltes facetes i Manuel Romero Canela, director general de la Ràdio Televisió Olímpica, l’empresa que es va encarregar de transmetre les imatges de la competició al món, va arribar a l’excel·lència com demostren els 9 Grammys que va obtenir per la cobertura. La unió de forces de TVE i TV3 per cobrir la informació dels Jocs, a través de la direcció de Tatxo Benet, va ser un èxit en tots els sentits i això va fer que els Jocs calessin encara més.

Aquell 5 d’agost, al terreny esportiu, la selecció espanyola de futbol va fer cap a la final i es va imposar per 2-0 a Ghana, en el que llavors era l’èxit més gran del futbol espanyol en tota la seva història. Arantxa Sánchez no podia amb la joveníssima Jennifer Capriati, que li va barrar el pas a la final, i Jaume Guardiola, com a responsable del Port Olímpic, no parava de celebrar la festa de la vela, que va acabar aquells Jocs amb quatre medalles d’or i una plata.