El ciclisme olímpic

Jocs Olímpics: de la Torre Eiffel al mont Fuji

  • Amb 234 quilòmetres, una ascensió al mont Fuji (quilòmetre 140) i la dura pujada al pas Mikuni, 30 km abans de la meta, la prova de ciclisme en ruta repartirà demà les primeres medalles en una competició de pes mediàtic amb els herois del Tour.

Jocs Olímpics: de la Torre Eiffel al mont Fuji

RFEC

4
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

Gairebé sense temps d’assimilar que ja s’ha acabat el Tour, dormint un dia amb la imatge de la Torre Eiffel i despertant el següent amb el mont Fuji a l’horitzó, els mateixos corredors que es van veure les cares, els dorsals, que es van atacar i que van patir a l’estela de Tadej Pogacar, que tampoc s’ha volgut perdre la festa olímpica, han traslladat el duel ciclista a terra japonès per viure aquest dissabte (a les 11.15 hora espanyola, està prevista l’arribada de la carrera) la primera gran final dels Jocs, la primera medalla d’or mediàtica que s’entregarà a Tòquio.

La calor, la humitat i la duresa marcaran un circuit increïble, dur de veritat, on segurament no serà necessari ni atacar, només resistir, davant, per descomptat, i el que aguanti més serà el que es penjarà la medalla d’or, els principals candidats de la qual, amb Pogacar al capdavant, van viatjar de París a Tòquio guardant com a record el dorsal a la maleta.

Els 41 anys del cap

I serà, sobretot, l’ocasió perquè Alejandro Valverde, als 41 anys, afronti els cinquens Jocs consecutius, una aventura que va començar a Atenes fa 17 anys per no fallar mai a la cita olímpica, sempre com el líder espanyol al marge de compartir el viatge amb antigues estrelles del pedal, i que ja s’han retirat, com Samuel Sánchez (campió olímpic a Pequín 2008), Alberto Contador, Carlos Sastre i Óscar Freire. Sens dubte, els representants de l’època d’or, després de Miguel Induráin, que costarà repetir; qualsevol temps passat va ser millor, fins i tot anant en bici.

A Valverde, el supervivent d’aquesta generació, expert com pocs en campionats del món, potser la carrera que més s’assembla a la prova olímpica (amb un títol el 2018, dues medalles de plata i quatre de bronze), sempre se li han resistit els Jocs, en què no ha aconseguit ni tan sols la consolació d’un diploma: 47è a Atenes; 13è a Pequín, tot i que treballant per a Sánchez; 18è a Londres, i 30è a Rio. «Va arribar amb el punt extra de manera que m’ha deixat el Tour, tot i que no sé si quatre dies d’adaptació poden haver sigut pocs. Però com que tots venim de París estarem en les mateixes condicions».

Ell serà el cap espanyol i per a això compta, principalment, amb l’auxili d’un corredor, que és un amic i un dels seus millors gregaris, Gorka Izagirre, que l’any vinent deixarà l’Astana per tornar al Movistar. Gorka entén, comprèn, anima i fins i tot renya si és necessari Valverde. I aquest l’obeeix sense queixar-se. El seu germà Ion (que després correrà la contrarellotge), Omar Fraile i Jesús Herrada completen el quintet olímpic. Tots, excepte Gorka, han corregut el Tour.

Un control impossible

La diferència principal amb un Mundial és que una selecció potent allà pot controlar la carrera, ja que són vuit corredors mirant de vigilar i coordinar l’estratègia de la prova. En els Jocs només en són cinc. «Fet que ho complica tot perquè no sé si hi haurà un equip que vulgui agafar el comandament», explica Valverde des de Tòquio, mentre adverteix de la brutal pujada (pas Mikuni) que hi ha 30 quilòmetres abans de la meta. «Són 6,5 quilòmetres que mai baixen de l’11%. Són molt durs», adverteix Valverde. «És com un petit Mortirolo», afegeix Ion Izagirre, «però sempre tenim ‘el Bala’ per salvar la papereta». «En efecte, és una carrera que amb cinc ciclistes és molt difícil de controlar, tot i que tinguis al teu equip favorits com Pogacar o Van Aert», reitera el seleccionador olímpic Pascual Momparler.

La papereta és complicada perquè Pogacar vol l’or igual que Wout van Aert, majestuós de forma, expert en carreres d’un dia i que arriba al Japó després de guanyar les dues últimes etapes del Tour. Ni més ni menys que conquistar la contrarellotge final de la prova i 24 hores després aconseguir l’esprint el triomf als Camps Elisis.

Notícies relacionades

 Tot això sense oblidar Primoz Roglic, que una vegada recuperat de les ferides que li van fer dir adeu a la ronda francesa, s’ha preparat a consciència per als Jocs. I el més gran dels eslovens no acostuma a fallar quan mira cap a la victòria. Perquè, a més, i a diferència del seu jove compatriota Pogacar o Van Aert, que han viatjat amb els deures fets al Japó, Roglic necessita gairebé com l’aire que respira la medalla d’or per començar a justificar la temporada. A Valverde, en canvi, tot el que li vingui és un èxit a la seva carrera. I cal recordar que el 2018 va acabar la Vuelta molt esgotat i 15 dies després es proclamava campió del món a Innsbruck.